Aristòtil i Descartes comparació

Teleologisme (Telos)

La concepció de pla tota la physis era de lògica perquè la finalitat És a semblar-se a la idea.

Aristòtil també té una concepció tecnològica, la concepció de la physis està molt condicionada biologament. Diu que la naturalesa no fa res a l’atzar.

Aristòtil voldrà realitzar l’acte, la finalitat és desenvolupar-se com a acte, per tant també res teològica.

La semblança en els dos és que volen desenvolupar-se a la perfecció. Però la diferència és que mentre a Plató de símptoma de corrupció, és un signe de corrupció del món sensible. En canvi, a les tòtil diu que el canvi és el procés de transformació propi de la natura que vol formar l’essència, és una activitat pròpia, té una visió més científica.

Per Plató, també, al darrere d’aquest canvi i el demürg, mentre que per Aristòtil allò que dirigeix el canvi és la pròpia essència de la substància.

Teoria de les 4 causes

Intenta explicar, també, el canvi de les substàncies per Aristòtil. La substància està sotmès el canvi, intenta explicar els quatre aspectes que causa el canvi. És resultat de l’estudi que va fer Aristòtil sobre els pensadors anteriors. Ens ajudarà a saber l’origen, la constitució:

Causa material: la matèria de la que està feta la substància, el substrat, allò que experimenta el canvi. En una estàtua de bronze la causa material es el bronze.

Causa formal: és la ciència, la forma substancial (o substància segona), és l’estructura quedar-te en el procés de canvi. En una estàtua seria la funcionalitat que té.

Causa eficient, matriu: allò que provoca el canvi, la transformació. Aquesta pot ser interna i externa. Interna: seria un en creixent, una llavor convertint-se en arbre. Externa: a l’estàtua és l’escultor.

Causa final: és la finalitat del canvi, el motiu pel qual canviar la causa eficient.

La virtut que té aquesta teoria és que intenta explicar tot i tots els canvis de la substància i veu que els filòsofs d’abans només havien tingut en compte parcialment. Ell intenta esbrinar tots els elements que intervenen el canvi.

Antropologia i psicologia

Teoria que crear Aristòtil per explicar la imatge de l’esser huma i la vincula amb lo Psicologic.

Per Aristòtil lo psicologic (estudi de l’ànima) forma part de la física, és una qüestió física, al contrari que Plató creu que forma part de la metafísica. Aristòtil ho enfoca des d’un punt de vista molt més físic. Per Aristòtil les Zaruma està format de matèria i forma. Matèria - cos, ànima - forma.

Per Aristòtil L’ànima és una característica essencial dels éssers vius, és el que dóna la característica de vida a la matèria. És l’actualització de la vida de la matèria que té en potència.

Per Plató les Zaruma està format per l’ànima: el cos per Aristòtil no és possible la concepció de l’ànima que té Plató, quan l’Humà mort l’ànima no es reencarnava a un altre cos, mor també.

L’únio entre coses i ànima és substancial, són la mateixa substància. Al contrari de Plató que és accidental. L’essència és l’ànima, per Aristòtil l’ànima és el principi vital, allò que dóna vida a la matèria.

-Aristòtil ens diu que tots els éssers vius tenen ànima, però no totes les ànimes tindran la mateixa funció. Aquestes donen lloc a tipus de vida diferents i no tots les tenen totes. Crear tres funcions de l’ànima:

- Nutritiva / vegetativa: els vegetals. Dóna la Capacitat de alimentar-se, créixerà poder-se. És la funció que garanteix la supervivència de l’individu, de l’espècie.

- Sensitiva / apetitiva: Els animals tenen aquesta i també la nutritiva. Percepció, moviment I desig.

- Racional: els humans tenim aquesta i dues anteriors. Ens proporciona la raó, el raonament abstracte.

Epistemologia

Teoria del coneixement aristotèlica

Tant en Plató com en Aristòtil utilitzant la teoria de l’ànima. La funció racional és lo que ens permet accedir el coneixement, els dos creuen que la raó és fonamental per arribar a conèixer. Aristòtil entén que els sentits també tenen un paper fonamental. Per Plató hi ha coneixements innats que s’explicaven a partir de la transmigració de les ànimes, Aristòtil a França els coneixements innats, no creu que hi hagi idees innates.

Segons Aristòtil coneixem gràcies al cos i l’ànima, no dades dels sentits. És una barreja entre coneixement sensible i intel·lectual. S’inicia a través de les dades que rebem a través dels sentits.

Explica el coneixement per acumulació progressiva:

• Nació para percepció: començo pels sentits. Els animals també tenen aquest grau de coneixement. Això, però, no ens proporciona el coneixement de la forma substancial, ens dóna coneixement de l’aparença. És necessària pel coneixement però no és suficient. És una facultat passiva.

• Imaginació i memòria: també deriven de la funció sensitiva de l’ànima i ho compartim amb els animals. Aquestes duren fins que dura la percepció, però aquesta s’ha de poder reproduir per tant, ens permeten reproduir una percepció sense la presència d’aquesta. La memòria ens permet conservar la realitat amb la màxima precisió possible, en absència de l’objecte que ho ha produït. I la imaginació ens ho permet reproduir, tornar a produir.

Aquestes són la base de l’aprenentatge:

• L’experiència: sorgeix com a resultat dels nivells anteriors, els necessita. És el raonament a través de conceptes. La raó a la vora els conceptes buscant allò que tenen en comú els elements del món sensible. Així arribarem al coneixement de la substància primera. És el fet de laborar conceptes a través de buscar coses en comú. Però això encara no és ciència, és coneixement dels particulars.

• Ciència: els coneixements de allò universal i necessària (avis temes). És algú naixement de les causes. Els anteriors integrants ens poden proporcionar el coneixement de les causes.

Per Aristòtil, igual que Plató, el coneixement només es coneixement d’allò que és universal. Coneixement (episteme) només ho és la ciència.

Ciències pràctiques (pròxis)

Aquestes tenen un interès, segueixen objectiu pràctic que és la felicitat humana. Buscant el víDeó l’individu i la ciutat, tenen un interès. Com que el vi de la ciutat i de l’individu és el mateix, l’ètica i la política van molt units, podem dir que la política és superior a l’ètica perquè el bé de l’individu necessita el bé de la ciutat.

-l’ètica aristotèlica és endemenista (endamonia) perquè el Seu objectiu és la felicitat. Fonamenten els valors morals en buscar la felicitat, l’assoliment de la felicitat.

-L’ètica aristotèlica també és una ètica de la virtut, a diferència de la platònica que és dels valors morals. La virtut és un concepte molt més relacionat amb la pràctica. La virtut és allò que ens porta a ser felíços.

Aristòtil comença preguntant-se quin és aquell bé suprem que tots els humans buscant com a finalitat en si mateix? Segons Aristòtil tots els éssers humans actuem per assolir la felicitat-Etica teleològica, La finalitat És la felicitat. Valorem tot segons si ens condueix a la felicitat. No és un mitjà per una altra cosa la felicitat.

La felicitat és una potència, podem ser felíços, tendim a la felicitat, però no tots arribem a ser felíços.

Què és la felicitat per Aristòtil?

Ha de ser l’activitat pròpiament humana, hem de realitzar allò que ens és propi, allò que ens diferència dels altres éssers vius = la funció racional. L’activitat pròpia és el pensament, la reflexió, la filosofia. La felicitat consistirà en una activitat = el pensament. La felicitat es fa, l’hem de practicar, com la virtut. No es té la felicitat, es fa, s’aconsegueix. La felicitat és un estat que s’exerceix i no s’ha de dependre de les circumstàncies externes perquè llavors mai serem felíços. És un estat que es practica, i una vegada ja està assolit ja no s’abandona.

Si la felicitat és una acció,una felicitat, quan actuem correctament?

-quan són virtuosos, virtut (arkthé)= És la conducta excel·lent en un àmbit, hola perfecte realització d’una activitat. La virtut és quan realitzem molt bé la nostra activitat pròpia, que és el coneixement. Per tant, la felicitat és l’acció virtuosa de la funció pròpia de l’ànima Humana (la racional).

L’ànima humana la podríem dividir també en racional i irracional. Aristòtil diu que a cada funció li correspon una virtut pròpia, i aquestes virtuts pròpies són per la part racional les virtuts dianòetiques, per la irracional les ètiques.

Quan diem que una persona té caràcter volem dir que és capaç de sobreposar-se els desitjos, a la part baixa de l’ànima, a la part racional, la parca ens allunya del coneixement i ens vincula més el cos.

La funció racional és responsable del coneixement, les virtuts respectives a aquesta part són les dianoètiques/intel·lectuals.  Plató deia que era la saviesa i Aristòtil diu que és la prudència: veure quina és la millor opció per assolir un fi, buscar els millors mitjans per assolir un fi. Consisteix en trobar el terme mig entre dos extrems viciosos, vol dir que hem de practicar la prudència perquè no es coneix, s’exercirà, s’arribarà a ella.

L’ètica aristotèlica és molt pràctica, hem d’assolir els coneixements, no ho coneixem encara.

És just qui exercita la justícia, els valors es practiquen.És relatiu a l’individu aquest terme mig. Tothom ha de tenir la prudència poder trobar el Seu terme mig.

Ser felíç implica ser prudent, la prudència és el terme mig.

Els valors es coneixen perquè la té per Aristòtil la virtut sobretot es practica.

-voluntat: de voler practicar la virtut, trobar aquest terme mig. S’allunya molt de intel·lectualisme moral de Sócrates. Bo és que practicar la bondat, qui no ho fa o no ho vol fer no és bo. Per Aristòtil les Zaruma no té res per naturalesa, les Zaruma es fa, es practica, a través de la voluntat, el caràcter, la prudència. És una qüestió de costum, ens hem d’acostumar a ser virutosos, ho hem de treballar.

Tots tenim la capacitat i potència per ser felíços però no tothom arriba a ser felíç perquè si la felicitat depèn del caràcter, voluntat, si és l’exercici de la part racional de l’ànima. Per ser felíç caldrà tenir les condicions materials necessàries: caldrà sí virtuosos, i per això caldrà caràcter i per això haurem d’haver crescut en un entorn on ens hagin educat bé tingut fortuna, sort. Per tant, cal fortuna, tenir les condicions materials cobertes, haver rebut una ocasió, haver nascut en una ciutat més o menys justa. Punt.

La filosofia d’Aristòtil rebutja els extrems, proposa uns models de conducta més realitzables que Plató, defensa l’autor coneixement. És una ètica més realitzable.

Política aristotèlica

El bé de l’individu és inassolible sense el bé de la societat. L’ètica només és vàlida si hi ha una polis, la felicitat només es pot assolir dins d’una polis.

L’esser huma és un animal polític perquè a diferència d’animals, que no poden i Déus que no ho necessiten, nosaltres hem de viure en comunitat.

L’Estat, igual que la família, és una entitat natural, és fonamenta en la naturalesa, en allò que som.

Plató creia que el model de ciutat que ell defensava és el model de ciutat justa i on la gent seria felíç. En canvi, Aristòtil pensava que la política la hem de pensar empíricament. No es pot pensar en la política sense tenir en compte les circumstàncies empíriques. L’ètica i política són pràctiques. Aristòtil va arribar a la conclusió que no hi havia model polític ideal, com creia Plató.

Hi havia sis tipus de règims possibles, però tres d’aquests són bons. Aquests tres poden degenerar I convertir-se en altres. En una altre regim que només buscar el benefici propi.

Bé comú || interessos particulars

Monarquia - Tironia

Aristocràcia - Oligarquia

República - demagògia

(Monarquia: governa un individu.

Aristocràcia: governa un grup d’individus.

República: govern del poble.)

Mentre Plató creia que hi havia una forma de governar ideal, Aristòtil entén que els pobles són diferents i el govern ideal és relatiu als individus del poble. S’ha de pensar empíricament i veure que cada ciutat té circumstàncies diferents.

Aristòtil pensa en les circumstàncies particulars i Plató fa un model de ciutat que és gairebé impossible, massa idealitzada.

Aristòtil es decanta per un govern entre l’aristocràcia i la república.

René Descartes (S. XVII)

Forma part de l’època de la filosofia moderna (s XVI-XVIII).Era racionalista, entenia que coneixem amb la raó, al contrari de Francis Bacon que era empirista. Hi ha una discussió constant entre racionalistes i empiristes.Aquesta època la filosofia es comença a desfer del dogma cristíà, es comença alliberar. Molts pensadors comencen a fer teories que contradiuen el que diu el cristianisme, contradiuen el dogma cristíà.Es recupera també el pensament individual, filosofia pròpia, a recuperar pensament original i les llengües, també el desenvolupament científic.

Característiques del Racionalisme:

Confiança en la raó:

• Creure que la raó humana pot accedir el coneixement, que l’ésser humà pot conèixer el món. Aquesta característica la comparteix amb l’Empirisme. El podem conèixer més enllà de la fe més enllà del dogma cristíà.

• Els racionalistes creuen que la raó és l’única capacitat que ens pot portar el coneixement. Els sentits ens enganyen, filosofia cartesiana.

Recerca d’un nou mètode (méthodos):

• Elaboren un mètode de recerca del coneixement d’inspiració matemàtica. La raó ens permet fer un procés d’abstracció I els que fan aquest procés són les matemàtiques. Les matemàtiques proporcionen coneixements segurs i universals. La filosofia perquè sigui certa s’ha de treballar amb les matemàtiques, volen aconseguir el mateix objectivisme i oficialitat que les matemàtiques.

• Els empiristes utilitzant el mètode inductiu que consisteix en passar de l’observació sensible a elaborar una hipòtesis, era normal en l’època.

• Els nacionalistes creiem que la raó per si mateixa ens podries donar coneixement, utilitzar el mètode deductiu, creuen que la raó pot arribar a unes veritats universals i objectives. Es basa en axiomes que no necessiten comprovar empíricament perquè sigui cert, el tot és més gran que la part. Arribem a unes veritats universals, com per exemple els axiomes amb els quals podem deduir el coneixement. És un nou mètode deductiu d’inspiració matemàtica, a l’hora de calcular si una cosa és bona o no calcular-ho això és el que volia la Leibniz.

Subjectivisme:

A l’Edat Mitjana com que la seva filosofia partia de l’acceptació per la fe que Déu existeix, l’existència de la realitat va ser obra de Déu, es donava també per suposada. En el moment en que la filosofia recupera lliure pensament es qüestiona també l’existència de la realitat. No es dóna per suposat que existeixi i que sigui de la manera que pensem. Per serem una realitat una idea a la nostra ment, però s’ha de demostrar que aquestes imatges provenen d’alguna cosa real. No es pot donar per suposat que el que veiem correspon a una realitat objectiva, a objectes reals. L’única cosa que podem garantir és que tenim idees, però cal demostrar si aquestes corresponen a objecte, reals fora de mi. Aquesta característica també és compartida amb l’Empirisme. El coneixement no està en l’objecte, està en les facultats del subjecte.

Descartes (1596-1650)

Molts historiadors diuen que va ser El que va iniciar la filosofia moderna. Va escriure un volum que tenia tres obres científiques i va escriure un pròleg per explicar la seva visió del coneixement. Va ser el discurs del mètode: explica el mètode que ha seguit per elaborar el coneixement va ser el primer llibre escrit amb française i el va escriure de manera anònima perquè l’Església no el condemnés per contradir el dogma.Una altra obra important va ser les meditacions metafísiques, era més específica dirigit els experts i científics. Exposa el nou mètode i també té objeccions a la gent de l’època, hi ha les respostes.

La raó com el meu criteri de coneixement:

S’ha de crear un nou mètode i un nou criteri de coneixement que ens permeti trobar coneixements universals i necessaris.

Descartes va estudiar a la fletxa que era una escola molt prestigiosa però ell està molt Insatisfet amb els coneixements que havia obtingut, s’adona que no hi ha res a la filosofia que no es pugui discutir, cap dels coneixements que ha après estar fora de tot el dubte.

L’escolàstica era la filosofia que es basava en el pensament aristotèlic però amb un filtre. Era filosofia cristiana per assumir les teories aristotèliqües. Aquesta es va convertir pràcticament en un dogma, Descartes estava molt insatisfet amb aquest coneixements no s’ha de cedir el criteri. L’ésser humà ha de perseguir el coneixement i utilitzava la raó, partint d’aquesta necessitat de conèixer i que Descartes creia que totes les ciències sorgien de la filosofia, que la filosofia és la base. Descartes entén que cal tornar a construir l’edifici del coneixement perquè els. Fonaments d’aquest edifici no són sòlids, els fonaments han de ser indubtables, sòlids i segurs. Ell tot el que havia pres no és sòlid ni segur, és dubtable

Descartes veu  la filosofia com un edifici que s’ha anat construint al llarg del segles. Creu que si volem arribar al coneixement cal ensorrar aquest edifici i tornar-la construir des de zero.

Cal trobar uns principis universals i necessaris però aquests no ens trobarem en:

• La tradició

• Els sentits: ens enganyen i no ens podem refiar. Trobaràs l’origen del coneixement en la raó.

Descartes voldrà fer un mètode deductiu inspirat en la geometria d’Euclides. Va provar de buscar aquest mètode a base de les matemàtiques, elabora un sistema de coordenades on veiem l’èxit que té, llavors explica el mateix mètode a la filosofia.

Descartes buscar un mètode únic per totes les ciències a diferència de Aristòtil que creia que cada ciència ha de utilitzar un mètode particular. Ell volia buscar un mètode que fos per totes les disciplines i universal, tothom la de poder utilitzar per arribar al coneixement. És un únic intel·lecte per tant, podem utilitzar únic mètode. El coneixement ha de ser unitari, un tot de coneixements vinculats entre si un sistema coherent. Descartes presenta el coneixement com un arbre.

El coneixement és una unitat orgànica, tots depenen els uns dels altres. Aquesta unitat la representarà amb un arbre. És una de les coses més importants de la seva filosofia i la que va rebre més crítiques.

• Ell creu que les arrels són la metafísica, que és la disciplina que donarà els fonaments a la resta de disciplines.

• Després ve la física, i d’aquesta en sorgeixen la resta de disciplines, ell pensava en una ètica fomentada en la física.

Descartes elaborarà una física poc contemporània, vol fonamentar de nou el coneixement i per fer-ho cal enderrocar l’edifici del coneixement per tornar-lo a construir. Això ho farà dins la pròpia consciència, ell entén la filosofia com un treball solitari, parteix dels coneixements que descobrim en nosaltres mateixos. Ell creu que hem de posar. A prova els coneixements obtinguts per veure si hi ha algun que encara sigui considerat coneixenent després de les proves.

Construir el nou edifici del coneixement:

Implica un seguit de tasques per buscar una veritat universal:

1. Elaborar un nou mètode de criteri de veritat.

2. Elaborar una moral provisional, mentre examino els coneixements obtinguts elaborar una nova moral.

3. Posa a prova tres coneixements obtinguts.

4. Una vegada hagi descobert el principi hauria de tornar a construir l’edifici del coneixement.

El nou mètode i el meu criteri:

El mètode cartesià:

Descartes per nou mètode entén poques regles, fàcils de seguir que ens han de servir per:

• Aumentar el coneixement avança en aquest.

• No suposarà mai una cosa falsa com a vertadera.

Ha de ser un mètode universal, ha de servir per tothom i per totes les ciències, bona laborar un mètode infal·lible que es pugui obtenir coneixement necessaris i universals.

Descartes creu que és un mètode innat per què, en el fons, és la representació de la racionalitat humana com que és innat és universal i el podem utilitzar tots. És d’inspiració matemàtica.

Descartes distingeix entre dos tipus de coneixements o maneres de procedir de la nostra ment:

• Intuïció: visió intel·lectual a través de la qual la nostra ment comprèn de sobte i de manera completa una qüestió. De tal manera que creiem que és indubtable, no hi ha necessitat de ser argumentada. És un coneixement que Es fomenta en si mateix no necessita suport extern, no serà comentar, el fet intuir una cosa garanteix la seva certesa.

• Deducció: a diferència de la intuïció aquesta sí que es fonamenta en un altre coneixement, en els coneixements intuïx. No es fonamenten en elles mateixes, utilitzant els coneixements into buits per arribar a una conclusió, deduïm la veritat de les conclusions depèn de les intuïcions

Descartes redueix el mètode a quatre regles:

• Evidència: per trobar el principi el coneixement no acceptarà res que la seva consciència li sembli evident. Aquest és el criteri de veritat cartesià, l’evidència.
  Ens permetrà separar els coneixements falsos del certs. Una proposició serà evident quan sigui clara i distinta, la claredat i la distinció són els principis que Descartes necessita per verificar un principi. Els coneixements dubtosos són aquells que no tenen claredat ni distinció. Ha d’aparèixer com una proposició evident.Evidència són coneixements intuïx, segons Aristòtil el criteri per determinar si una proposició és certa o no s’ha de correspondre amb la realitat, veritat com a correspondència. El criteri de veritat cartesià diu que una cosa és veritat si apareix a la seva ment, clar i distint no té aquesta visió empírica.     Precipitació és precipitar-se a dir que és certa una cosa que no ho és, en canvi prevenció és el contrari de la precipitació, negar-se acceptar com a vàlida una cosa que ho és. La raó humana per si sola ens permet arribar al coneixement de la veritat. No hi ha cap intervenció dels sentits.

• Anàlisi: dividir els problemes per arribar els elements intuïx, els àtoms de coneixement. Un cop haguem arribat aquest coneixement intuit, arribarem el coneixement més complex.

-Síntesi: amb la certesa que haguem arribat a un coneixement intuït tornar a construir l’edifici el coneixement. A través de la deducció.
Passem dels coneixements obtinguts per intuïció els obtinguts per deducció.

- Enumeració completa: tornar a revisar els passos fets per assegurar-se que no s’ha equivocat, ja que ens podem confondre i fer un error.

Aplicació del mètode Descartes:

Dubte metòdic: Descartes utilitzar el dubte amb el mètode per arribar a un coneixement evident. Dubtat tots els coneixements obtinguts fins trobar un coneixement que resisteixi a tot el que se li enfronti. Com que no pot dubtar de tots els coneixements, el dubte de les facultats per trobar el coneixement. Descartes a la vora una moral provisional Per quan està ensorrant els coneixements.

Normes de la moral provisional:

• Seguir les lleis costums i religió del país, si hi ha conflictes deixar guiar-nos per les opinions més moderades.

• Cal ser ferm i decidit un cop s’hagi pres una decisió.

• Canviar els propis desitjos abans que l’ordre del món, la felicitat no pot dependre de les circumstàncies externes perquè amb el tirem. No podem canviar el món, per les idees sí, per tant la felicitat ha de dependre de l’autor transformació. Hem de autor examinar-nos, ens hem de guanyar a nosaltres mateixos, canviar-nos.

Una vegada tenim això Descartes aplicar el mètode:

Descartes comença aplicar el dubte els sentits:

Els sentits són dubtosos, ens enganyen diverses vegades. Encara que no ens enganyin sempre, si veiem que ens enganya a vegades no la podem tenir com a font de coneixement. No ens podem proporcionar aquesta realitat indubtable. Per tant, el rebutja temporalment ja que si ens enganyen una vegada ho poden fer sempre. Descartes plantejar moment del somni, de la vigília; com puc demostrar que ara no estic somiant? No es pot demostrar, els sentits no poden.

Habitualment tothom considera el raonaments basats en la raó més vertaders. Però ja éssers humans que s’equivoquen amb la raó. Rebutja els sentits i aplicar la raó però amb les raons podem equivocar. Llavors pot ser que el coneixement indubtable està a les matemàtiques. Podem trobar en les matemàtiques aquella certesa màxima?  Perquè els sentits ens enganyen i també ens podem equivocar amb la raó.

Hipòtesi del geni maligne: Podem pensar que existeix uns geni maligne que gaudeix enganyant-nos fins i tot en les matemàtiques. Sembla que ni tan sols les matemàtiques poden resoldre aquest dubte matemàtic, no podem assegurar tampoc si no estem somiant no podem demanar res. Fins i tot les matemàtiques poden resultar dubtoses perquè hi hagi un geni maligne que ens enganyi.

Descartes creu que tots els continguts de la nostra ment són dubtosos però fins i tot que existeixi un geni maligne aquest no ens pot enganyar del fet que estem pensant, el pensament en sí.

Del pensament en surt una vena te clara i distinta: una veritat intuïda que demostra que estic pensant:

-La primera veritat clara i distinta que servirà per reconstruir l’edifici és:

Cogito Ergo Sum (Penso, per tant existeixo).

Estic pensant, l’única cosa indubtable que hi ha és que penso, a partir d’aquí aniré a buscar amb més veritats. Descartes posa la pròpia consciència com a punt de partida, no ens hem de sotmetre A dogmes. La pròpia consciència és el punt de partida, busquem el coneixement a partir de nosaltres mateixos, introspecció com els grecs.

El dubte és metòdic, universal, teòric i provisional.  Dubte és un mètode, Descartes està convençut que arribarà a la teoria de la veritat. Descartes vol utilitzar el mètode per arribar a una veritat.

• És universal en l’aplicació i anillos, l’utilitzem tots i per totes les ciències.

• És teòric perquè és poder reflexió, no és pràctic.

• És provisional i metòdic.

Descartes estableix un llaç entre pensar i existir. Descartes diu que existeix com a substància pensant, res cosí tons. Descartes a intuït que existeix com una substància que pensa. Encara no ha demostrat res més que la seva existència com a substància pensant. Per Descartes, pensar implica l’enteniment, la reflexió, la vida emocional i la voluntat, saber imaginació. Són actes de pensament com actes conscients. Sigmund Freud, va desenvolupar el concepte de l’inconscient gràcies a l’aplicació del mètode cartesi Per Descartes, pensar implica l’enteniment, la reflexió, la vida emocional i la voluntat, saber imaginació. Són actes de pensament com actes conscients. Sigmund Freud, va desenvolupar el concepte de l’inconscient gràcies a l’aplicació del mètode:

1. L’evidència de la pròpia existència.

2. Constatació que ell existeix com a substància pensant.

3. Validació del criteri de veritat, l’evidència és allò que ens permet saber si alguna cosa és certa o falsa, ha vist amb tanta claredat que ell existeix tot allò que aparegui amb la mateixa evidència que el Cogito ho acceptarà com a vàlid.

Quines són les grans aportacions que ha fet Descartes a la filosofia:

• Afirmació de la raó com a criteri de veritat.

• La pròpia consciència com a punt de partida de la filosofia, el criteri per acceptar alguna cosa, certa és la pròpia consciència. Descartes parteix de si mateix, per subjecte, després anar a fer un procés de síntesis un cop ha demostrat el cogita ha demostrat que és real.