La Filosofia de Nietzsche: Dionís, Zarathustra i el Superhome

Dionís i Apol·lo: L'origen de la tragèdia

El naixement de la tragèdia és la primera obra de Nietzsche. Segons Nietzsche, la tragèdia es va originar gràcies a la fusió de dos elements contraposats de l'esperit grec: Dionís i Apol·lo.

Dionís: L'esperit de l'embriaguesa i la vida

Dionís era el déu grec del vi, de l'embriaguesa i la vegetació. El seu culte procedia de Tràcia. Els cultes dionisíacs consistien en orgies místiques, que permetien la unió amb déu per mitjà del «furor bàquic». A l'Àtica s'organitzaven a la primavera festes del vi, concursos de poesia ditiràmbica i representacions teatrals (cfr. Eurípides, Les bacants).

Apol·lo: Déu de la llum i la claredat

En canvi, Apol·lo era un déu de l'Olimp, déu del sol, la llum i la claredat.

La tragèdia com a fusió dionisíaca i apol·línia

Segons Nietzsche, “la tradició antiga ens diu decididament que la tragèdia grega va sorgir del cor tràgic i que en el seu origen era únicament cor i no res més que cor”. Malgrat tot, en la tragèdia clàssica s'afegeix l'element apol·lini: “Hem de concebre la tragèdia grega com un cor dionisíac que una altra vegada es descarrega en un món apol·lini d'imatges.”

Així, doncs, en la tragèdia l'heroi únic és Dionís, encara que “ocult darrera la màscara de les figures de l'escena”.

La decadència de la tragèdia

La tragèdia grega va perir des del moment que Eurípides va fer dels personatges objecte de banalitat i va treure importància al cor. Sòcrates és considerat el gran corruptor, ja que amb ell triomfa l'«home teòric» sobre l'«home tràgic». Ell imposa l'optimisme de la ciència; amb ell, el diàleg platònic substitueix la tragèdia grega: el saber esdevé medicina universal, i l'error és considerat el suprem mal.

Zarathustra: Més enllà de la moral

Zarathustra (o Zoroastre, per als grecs) va viure entre els anys 700-630 a.C. Als trenta anys va rebre la seva primera revelació religiosa. La part essencial del missatge de Zarathustra és un monoteisme que conté un dualisme: la lluita entre els dos esperits, el del bé i el del mal.

Nietzsche substitueix Dionís per Zarathustra perquè Dionís s'identificava massa amb la metafísica de Schopenhauer. La nova visió del Nietzsche del tercer període rebutja tota metafísica i es manté únicament en el camp dels valors morals.

Justament per això, Nietzsche escull la figura de Zarathustra, ja que hi veu el “creador de la moral”, la contraposició bé-mal. Per això mateix, invertint la seva significació històrica, el converteix en qui supera la moral, en qui va «més enllà del bé i del mal».

Zarathustra representa el mateix que Dionís, però despullat de la metafísica de Schopenhauer.

El missatge de Zarathustra: Conceptes fonamentals

1. La voluntat de poder (Wille zur Macht)

Nietzsche, sempre malalt, confessa que va voler sanar-se a si mateix i que “així vaig descobrir la vida altre cop [...] i vaig convertir la meva voluntat de salut, de vida, en la meva filosofia.”

La voluntat de poder no és:

• La «voluntat» dels psicòlegs (una voluntat abstracta i indiferent).
• La voluntat passiva, la «voluntat d'obeir» o la «voluntat del no-res» del nihilisme.
• La «voluntat de veritat» de l'home teòric.
• La voluntat que busca el plaer i evita el dolor (ja que el dolor no és una cosa negativa, segons Nietzsche: actua com a estimulant de la voluntat).
• Simplement, una «voluntat de vida».

Al contrari, la vida és voluntat de poder, i aquesta última és la voluntat de ser més, viure més, superar-se, demostrar una força sempre creixent: en una paraula, és voluntat de crear. “Sóc aquell —diu Zarathustra— que és impel·lit a superar-se a si mateix constantment”. Més que una «facultat» de l'ésser humà, és tot un conjunt de forces i pulsions que es dirigeixen vers el «poder».

2. L'etern retorn (Ewige Wiederkunft)

Aquest és el tema clau d'Així parlà Zarathustra. El tema està pres de la mitologia i dels presocràtics. A La voluntat de poder, Nietzsche vol refutar la concepció lineal i teleològica de l'Univers:

Si l'Univers tingués una finalitat, aquesta hauria d'haver-se aconseguit ja. I si existís per a ell un Estat final, també hauria d'haver-se aconseguit.

D'aquesta manera, Nietzsche afirma que no hi ha més món que aquest.

L'«etern retorn» adquireix, per tant, un nou sentit: és la suprema fórmula de la fidelitat a la terra, del sí a la vida i al món que pronuncia la voluntat de poder. I Zarathustra és, justament, “el profeta de l'etern retorn”.

En aquesta fórmula, Nietzsche uneix simultàniament dues afirmacions:

1. El valor o la «innocència» de l'esdevenir i l'evolució (a favor d'Heràclit i contra el platonisme).
2. El valor de la vida i l'existència (contra qualsevol doctrina pessimista).

L'etern retorn simbolitza, en el seu etern girar, que aquest món és l'únic món (una història lineal condueix cap a «altre món»), i a més afirma que tot és bo i justificable (ja que tot ha de repetir-se).

La fórmula de l'etern retorn expressa el desig que tot sigui etern: l'amor fati (amor al destí): “no voler que res sigui diferent, ni en el passat, ni en el futur, ni per tota l'eternitat”. La filosofia de Nietzsche es converteix en una filosofia afirmativa, a pesar d'aparèixer sovint com una filosofia que només sap dir no: només diu no a allò que considera negatiu i destructiu.

3. La inversió dels valors

El pensament de Nietzsche és també un «etern retorn»; torna contínuament sobre els mateixos temes, i tots els temes es redueixen a un de sol: l'afirmació de la vida.

Fins ara, per Nietzsche, la Humanitat ha valorat tot el que s'oposa a la vida, i la moral vigent procedeix d'un esperit malalt i decadent.

Nietzsche s'anomena a si mateix «immoralista» i afirma que cal recuperar la innocència primitiva i estar «més enllà del bé i del mal».

4. El superhome (Übermensch)

El superhome que anuncia Zarathustra no és sinó el nou home. Però és, fonamentalment, un tipus moral. En el Pròleg d'Així parlà Zarathustra es limita a anunciar-lo, contraposant-lo a l'«últim home», és a dir, “a l'home més menyspreable, l'incapaç de menysprear-se a si mateix”. Però l'anunci de Zarathustra només provoca la burla de la multitud.

Com s'arriba al Superhome? Les tres transformacions

Nietzsche presenta el superhome com el fruit de «tres transformacions»: “Com l'esperit es converteix en camell, el camell en lleó i el lleó, a la fi, en nen”.

1. El Camell: S'agenolla per carregar amb el pes que li llança el gran drac: “És el teu deure!”. Representa l'esperit de l'obediència.
2. El Lleó: Llavors l'esperit es transforma en lleó que vol conquerir la seva llibertat, llançar els antics valors i poder dir: “És la meva voluntat!”. Representa la negació dels valors tradicionals.
3. El Nen: Però el lleó encara no és capaç de crear nous valors. Per això cal que l'esperit es transformi en nen:

   “Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per si mateixa, un primer moviment, un sant dir sí. Sí, germans meus, per al joc del crear cal un sant dir sí: l'esperit vol ara la seva voluntat, el retirat del món conquereix ara el seu nom.”

El superhome, per tant, posseeix la innocència del nen, està més enllà del bé i del mal, és el «primer home» —un nou principi en l'etern retorn—, posseeix el poder de crear valors, viu fidel a la terra… En resum, el superhome no és sinó l'encarnació de tot el missatge de Nietzsche. No és un personatge terrible: és un nen.

La mort de Déu, la destrucció del cristianisme, entès com a concentració de tota la cultura decadent, és la condició negativa de l'aparició del superhome.