Filosofia hel·lenística: Helenisme, Epicur i Estoics

Helenisme

Context històric

Context històric: llarg període que comença amb la desfeta de l’imperi persa, quan Alexandre el Gran, que ja dominava tot el món grec, es proclama sobirà de tot l’imperi persa. L’inici del període hel·lènistic està determinat per un canvi radical en les condicions polítiques a Grècia. L’imperi d’Alexandre el Gran suposa la desaparició de les ciutats-estat autosuficients en el món hel·lènistic, la forma que els grecs consideraven la millor. Els ciutadans grecs passen a ser ciutadans del món; la cultura i la llengua van jugar un paper unificador de les diverses civilitzacions i pobles que formen l’imperi. Quan mor Alexandre el Gran, l’extens imperi que havia conquerit es va fraccionar en diversos estats; aquestes friccions van donar origen a la civilització hel·lènistica.

Característiques del pensament hel·lenístic

Característiques del pensament hel·lenístic: l’hel·lenisme reflecteix la consciència de molts grecs de la pèrdua del control d’allò que passava a les seves ciutats i en el seu món (deixen la metafísica a un costat). Aquesta filosofia concentrava la seva preocupació en l’ésser humà i orientava com es podia viure en aquest món. Les ciències es separen de la filosofia i esdevenen sabers particulars (astronomia, matemàtiques, geografia).

En filosofia destaquen: els epicuris, que centren la felicitat en el plaer natural; els estoics, que diuen que el màxim bé de l’home és l’acceptació del destí; i els escèptics, que no creuen en res.

Epicureisme

Epicureisme: relaciona la felicitat amb el plaer (hedonisme).

Vida i obres

Neix a l’illa de Samos, fill d’ateneus que es van instal·lar en aquesta illa com a colonitzadors. Als 18 anys va fer el servei militar. Va treballar com a professor de retòrica i filosofia en ciutats gregues. Va tornar a Atenes per instal·lar-se amb un grup d’amics i deixebles; es van comprar una casa on feia les seves classes. Per Epicur i els seus deixebles la saviesa filosòfica és l’art de viure bé i ser feliç. L’objectiu de l’escola no era proposar grans teories sinó viure una vida modesta i harmoniosa, fundada en l’amistat i allunyada de la vida política.

Obres i fonts: la principal font dels textos sobre Epicur és Diògenes Laerci, a més de la Carta a Meneceu i la Carta a Heròdot.

Filosofia d'Epicur

Teoria del coneixement: tracta de trobar un criteri de veritat en el coneixement. Epicur assenyala tres criteris: la sensació, la raó i els sentiments de plaer o dolor. La sensació és el primer i més bàsic criteri de coneixement. Tota sensació és sensació d’alguna cosa real. Tot coneixement prové de l’experiència sensible.

La física: Epicur volia donar explicacions naturals dels fenòmens del món sense la intervenció dels déus. Considera que els déus són perfectes i feliços, i si es preocupessin dels assumptes del món no ho serien; per això són externs. És la física la que produeix els fenòmens.

Atomisme: la teoria física del món és deutora de l’atomisme de Demòcrit: tota realitat té com a components els àtoms i el buit. Epicur explica l’ànima humana com un conglomerat d’àtoms que necessiten del cos humà per mantenir-se units; si es destrueix el cos, els àtoms es dispersen i mor l’individu. Els àtoms que formen l’ànima i el cos es necessiten per tenir sensacions i sentiments; després de la mort no es pot sentir res.

L’ètica: la preocupació fonamental és l’obtenció de la felicitat, el bé suprem de la vida. Per ser feliços hem d’evitar els falsos temors com la por als déus o la por a la mort. L’important no és viure eternament sinó viure bé. Els epicuris defensen que el plaer i el dolor són els criteris del bé i del mal. El plaer és l’abstinència del dolor; hem d’evitar el dolor per ser feliços. La felicitat, llavors, radica en una vida tranquil·la, sense avarícia, vivint amb el necessari. Epicur considerava també que l’amistat era una de les maneres d’adquirir la felicitat. L’amistat ens proporciona la seguretat d’obtenir l’ajut dels nostres amics si els necessitem.

Estoïcisme

L’epicureisme no va ser l’únic corrent filosòfic que va sorgir a Atenes en aquest període.

Orígens i períodes

L’escola estoica va ser fundada per Zenó de Citó, que va començar a fer classes en un pòrtic; després de la seva mort el va substituir Cleantes d’Assos. La primera etapa de l’estoïcisme (estoïcisme antic) en aquesta etapa predomina la influència platònica i la tendència a considerar que tot és diví (panteisme).

Segona etapa: estoïcisme nou (Sèneca, Marc Aureli...) estaven més preocupats per la religió i la moral; en aquesta època l’estoïcisme conquerí el món intel·lectual. Els estoics van ser els primers filòsofs en la divisió de la filosofia en tres parts: lògica, física i ètica.

La lògica

Pels estoics la lògica era tot allò relacionat amb el logos (raó). La lògica era necessària per entendre el món. Van ser els estoics els primers en dissenyar taules de veritat. Els estoics no accepten la teoria platònica de les idees universals transcendents. Només existeixen els individus i els nostres coneixements, i els nostres coneixements provenen de les sensacions. La nostra ànima és com una taula rasa on es graven les nostres impressions; aquestes impressions sensibles són les que creen les idees mentals, però sempre després de les percepcions.

La física

Consideren que tota realitat és corpòria. Per als estoics el logos i el foc són la substància del món. Panteisme: per als estoics el món és una esfera de foc situada en un buit. A l’univers i a cada cos podem distingir dos principis: principi passiu -> la matèria sense vida; principi actiu -> el logos o Déu que dona vida a la matèria. Déu no és exterior o transcendental al món sinó que Déu és el món; d’aquí ve el panteisme dels estoics. Els estoics creuen en l’etern retorn: tot tornarà a repetir-se eternament. Per la física estoica el món segueix un cicle constant de destrucció i regeneració sota la providència divina. Respecte a les ànimes, un cop mortes tindran diferents destins depenent de com s’hagin comportat en vida. Els dolents sobreviuran a la seva mort corporal només una mica, i les ànimes dels sàvies s’acabaran i entraran en el “foc diví”.

L’ètica

L’estudi de la conducta humana era molt important per als estoics. La felicitat de la nostra vida i de totes les nostres accions és la felicitat.

Viure d’acord amb la raó: tots els humans estem dotats de raó, i si vivim d’acord amb aquesta raó, viurem d’acord amb la natura i viurem conforme a nosaltres mateixos.

Felicitat: l’ésser humà forma part de la natura i en cap cas pot deixar de sotmetre’s a les lleis de la natura, però l’ésser humà té el privilegi de conèixer-les. Si les acceptem i vivim d’acord amb el providencial ens anirem fent ordenats, autònoms i uniformes com el cosmos i obtindrem la felicitat.

Les virtuts: Els estoics consideren savis aquells que tenen virtuts com la justícia, la valentia, la saviesa, etc.

Cosmopolitisme: La figura del savi estoic està formada per una persona virtuosa, la qual serà l’única capaç d’adquirir la felicitat, ja que serà la que acceptarà el destí en el combat contra les forces de la passió que provoquen la intranquil·litat. Però el savi estoic no es limita a cercar la seva pròpia felicitat, sinó la de tots.

L’escepticisme

Escepticisme: si volem ser feliços hem de renunciar a qualsevol afirmació, renunciar a qualsevol saber. Hem de fugir de la certesa. Si no afirmem res, mai ens equivocarem; si no tenim mai cap desig tampoc tindrem cap frustració. El primer que va obrir una escola escèptica va ser Pirró d’Elis; de jove va ser pintor sense èxit. Va obrir la escola.