Filosofia Hel·lenística: Cinisme, Escepticisme, Estoïcisme i Epicureisme

Hel·lenisme

L'Hel·lenisme és el període comprès des de la mort d'Alexandre el Gran fins al suïcidi de l'última sobirana hel·lenística. Representa l'herència cultural de la Grècia clàssica a través de l'hegemonia i supremacia de Macedònia, amb els diàdocs, els reis de les tres grans dinasties: Ptolemaica, Selèucida i Antigònida.

Les regions de Grècia, Macedònia i Àsia Menor van ser les més afectades per les campanyes militars dels diàdocs. Això va suposar l'esfondrament de les ciutats-estat i la desaparició de la figura del ciutadà, substituïda per la del súbdit. En aquestes noves ciutats es parla la llengua grega koiné (comuna).

Entre els grecs arrela un sentiment individualista i de defensa de la llibertat interna. Qui assoleix aquesta llibertat és conegut com a savi, qui defensa valors com l'autonomia o el cosmopolitisme. La filosofia hel·lenística és la manifestació de la pèrdua de l'autonomia política dels grecs, vivint en un món violent i en constant transformació. Es fundaren escoles filosòfiques: Escola Megàrica, Cínica, Cirenaica i Epicúria. Escoles importants: Estoics i Escèptics. Comparteixen l'angoixa per retrobar un àmbit on la llibertat sigui possible. Es caracteritza per una temàtica predominantment ètica, preguntant-se com assolir la felicitat. Els cínics van ensenyar que la felicitat no depèn de coses externes i els escèptics proposen l'epokhé.

Cinisme

El Cinisme és una de les manifestacions més radicals de la filosofia. Els cínics consideren la forma de vida part fonamental de la filosofia, inseparable de la seva manera de pensar. És una escola socràtica menor que practica una filosofia teòrica i pràctica. Busquen donar una resposta individual a l'entorn. Proclamaven el cosmopolitisme, rebutjant les institucions. Consideraven que per aconseguir la felicitat s'havia de viure segons la natura, rebutjant la civilització. L'home serà més feliç amb menys necessitats materials, predicant una vida d'austeritat. Vida senzilla i d'acord amb la natura, inspirant-se en l'ataràxia. La importància de l'ascesi per aconseguir l'autosuficiència és clau. Es coneixen per anècdotes amb paròdia: llibertat d'expressió, desvergonyiment, estil de vida independent, austeritat, vida natural, impertorbabilitat del savi cínic i cosmopolitisme.

Escepticisme

Segons Pirró, els sentits filtren la realitat, donant un caràcter relatiu a les percepcions. Hi ha diversitat d'opinions i els filòsofs sostenen punts de vista contradictoris. El coneixement és relatiu, influït per l'època i la cultura. L'Escepticisme considera que la veritat és esmunyedissa i porta a la confusió. No podem afirmar res amb certesa. Es pot assolir un coneixement objectiu i universal, la persona assenyalada és lliure al silenci i a la suspensió de tot judici. Pirró defensa una ètica de la impertorbabilitat: com res sabem amb certesa, tot ha de ser-nos indiferent. Tenen una intenció moral, responent als mateixos problemes que l'estoïcisme i l'epicureisme. L'escepticisme suggereix que l'única forma d'arribar-hi és renunciant a qualsevol actitud dogmàtica.

Estoïcisme

L'Estoïcisme, fundat per Zenó de Cítion, va adquirir gran importància. Proclama que es pot assolir la llibertat i la tranquil·litat sent aliè a les comoditats materials, dedicant-se a una vida guiada per la raó i la virtut. Serem feliços si exercitem la virtut i acceptem les coses com són. L'univers és un tot harmoniós i relacionat, regit pel Logos còsmic i universal. Aquest Logos és Pneuma, una entitat racional. La concepció d'un cosmos amb un principi intel·ligent porta a una visió determinista del món. El bé moral consisteix a viure d'acord amb la natura i la nostra raó.

Epicureisme

Epicur reclama de la filosofia la capacitat de guarir-nos de les angoixes. El seu objectiu és incitar-nos a la felicitat i la tranquil·litat d'esperit (ataràxia). Reivindica l'autarquia com a conseqüència del coneixement, necessitant només l'elemental. L'apàthia es troba en un equilibri entre el plaer i el dolor, superant les pors. Hi ha dos estats passionals: plaer i dolor. La millor manera d'obtenir la felicitat és el plaer, però aquest pot convertir-se en dolor, per això es necessita la raó. La por als déus: Epicur afirma que tenen forma humana, però no s'ocupen dels humans. La por a la mort: la mort no és l'inici d'una altra vida, sinó una simple fi física, amb absència de sensacions.