Filosofia i Concepció de l'Ésser Humà: De l'Antiguitat a la Modernitat

El cas d’Agustí d’Hipona (354-430), un dels grans filòsofs i teòlegs d’aquest període, ens pot ajudar a entendre la visió cristiana de l'ésser humà. Durant la seva joventut i primera maduresa, Agustí va renegar de la doctrina cristiana i la va combatre. Llegia els clàssics grecs i romans, preferia les tertúlies filosòfiques a la missa i l’oració, i vivia gaudint dels plaers de la vida (li agradava la gresca, les dones i qualsevol altre plaer hedonista que puguem imaginar).

Però Agustí va tenir una crisi espiritual i va trobar Déu, convertint-se en un cristià fervorós. El mateix Agustí ens explica a les seves Confessions (una de les primeres grans obres filosòfiques cristianes) aquesta conversió. Per a ell, l’única veritat es troba en Déu, i una vida sense fe no té sentit. Com ell mateix va dir: “Equivocar-se és humà, perseverar és diabòlic.”

El Sentit Transcendent de la Vida Cristiana

Per als cristians, la vida humana té un sentit transcendent, que es troba més enllà d’aquest món. La vida terrenal és una prova que ens posa Déu, i si la superem, el premi és l’eternitat. Això implica:

• Pensar en els altres abans que en un mateix.
• Renunciar a tota ambició material.
• Centrar-se en el que veritablement importa: la salvació.
• No pecar d’orgull ni desafiar Déu desobeint-lo.
• Evitar la temptació de la carn i els plaers hedonistes.

La vida que el Cristianisme prescriu és de renúncia total; aquesta és la prova que hem de superar.

L'Ànima Immortal i la Llibertat Humana

Els cristians creuen en la immortalitat de l’ànima, una idea heretada del pensament grec, que concep l’home com una realitat dual: cos i ànima. De fet, el Cristianisme té un fort component platònic (Agustí, per exemple, és molt platònic). El gran filòsof grec pensava que la part més valuosa de l’ésser humà és la seva ànima, i els medievals no ho discutirien en absolut.

Déu ha dotat l’home de raó i llibertat: som capaços de distingir el bé (obeir Déu) del mal (desobeir-lo) i de triar entre fer el correcte o pecar. No hem de culpar ningú de la nostra pròpia ruïna.

La Modernitat: Renaixement, Il·lustració i el Nou Paradigma

Aquest període comprèn els segles XV i XVI (el Renaixement) i el segle XVIII (la Il·lustració). Tot i que el Renaixement i la Il·lustració són etapes ben diferenciades, podem traçar una línia de continuïtat entre l’una i l’altra. Aquests dos períodes representen un progressiu distanciament de la concepció medieval del món, basada en creences religioses, i el naixement i consolidació d’un nou paradigma: el científic. Per ser més rigorosos, podríem fins i tot incloure el segle XIX i el positivisme, perquè aquest corrent filosòfic no deixa de ser també conseqüència de les transformacions derivades de la revolució científica del Renaixement.

René Descartes: Figura Clau de la Filosofia Moderna

Tot i la importància d’altres filòsofs, René Descartes (1596-1650) és, sens dubte, la figura cabdal d’aquest període. La filosofia de Descartes és una rebel·lió contra Aristòtil, el pensador més influent durant l’Edat Mitjana: va rebutjar les nocions de potència i acte, va substituir el concepte de racionalitat pel de consciència, etc.

Concepcions de l'Ésser Humà en la Modernitat

Pel que fa a l’ésser humà, destacarem tres aspectes que podem considerar nous en la història del pensament:

1. La concepció de l’home com una “màquina”.
2. L’ésser humà entès com una subjectivitat pensant.
3. La idea d’autonomia moral i intel·lectual.

Aquestes idees les comparteixen molts filòsofs, però nosaltres les associarem, la primera, al filòsof anglès Thomas Hobbes (1588-1679), la segona, a René Descartes i la tercera, a l’alemany Immanuel Kant (1724-1804), qui va resoldre els problemes filosòfics dels seus predecessors (Descartes, Locke, Hume…) i va condicionar tota la filosofia posterior amb la seva teoria del coneixement.

Thomas Hobbes: L'Home com a Màquina Física

Thomas Hobbes és conegut sobretot per les seves teories polítiques i l’obra Leviatan. Moltes de les seves opinions van ser molt polèmiques, com la seva defensa del fisicalisme. Aquesta teoria afirma que tot el que existeix al món és exclusivament físic i no contempla la possibilitat de l’existència d’altres entitats naturals, com la ment, o sobrenaturals (l’ànima). Si ens centrem en l’ésser humà, cal definir-lo com la resta dels animals: som “màquines” de carn i ossos.

A mitjans del segle XVII, el coneixement de les ciències físiques augmentava a gran velocitat i aportava explicacions cada vegada més clares sobre fenòmens que abans eren confusos o mal interpretats; quan Hobbes defineix l’ésser humà, ho intenta fer en termes científics.

El Fisicalisme i la Naturalesa del Pensament

L’univers, és a dir, tota la massa de les coses que existeixen, és corpori: només existeixen els cossos. Allò que no té cos (longitud, amplada i profunditat… així és com Hobbes defineix els cossos), no forma part de l’univers.

Llavors, què és la consciència, el pensament (perquè és innegable que ens percebem a nosaltres mateixos com a subjectes pensants)? Si els humans som éssers físics, màquines orgàniques, cal aclarir aquesta aparent contradicció. Tot i que Hobbes és incapaç d’explicar tots els processos de la ment, entén que aquests són producte de l’activitat del cos (del cervell). Un exemple: la sensació de tenir gana no deixa de ser la manifestació d’un estat del nostre cos, mancat d’energia; i l’amor (si posem un exemple d’un estat més complex), doncs… un excés d’hormones… Tots els aspectes de la realitat humana poden ser explicats en termes purament físics (a l’època, deien “mecànics”).

No ho sembla perquè som capaços de realitzar tasques molt complexes, però, segons els fisicalistes, l’ésser humà no és res més que una màquina, una màquina molt sofisticada, això sí.

René Descartes: La Consciència com a Essència Humana

Per a Descartes, el límit entre ment i matèria s’estableix en un altre lloc: la ment és l’àmbit de tot allò que resulta accessible a la consciència, a la introspecció, no —com deien els aristotèlics— a la intel·ligència o racionalitat. Per tant, no solament l’enteniment i la voluntat, sinó també la vista, l’oïda, el tacte, el plaer i el dolor, etc., formen part de l’àmbit de la ment. És a dir, en el fons, totes les experiències humanes es poden reduir als diferents estats mentals i idees de les quals el subjecte és conscient.

Quan Descartes es pregunta: “Què sóc?”, la resposta immediata és que “sóc una cosa que pensa”, una res cogitans. Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, entén, concep, afirma, nega, desitja, estima, refusa, imagina, sent… La paraula “pensament” s’ha d’entendre en un sentit ampli. Cap filòsof anterior a Descartes havia utilitzat el terme en un sentit tan ampli, donant a entendre que el fet primordial de totes les nostres experiències és la consciència individual.

La Res Cogitans i el Dualisme Ment-Cos

Què és l’ésser humà? Una cosa que pensa i és conscient del que pensa (una consciència).

El que no té tan clar Descartes és si també és un cos, una res extensa, diu ell. Argumenta a favor d’una distinció clara entre ment i cos. Per exemple, un dels arguments que dóna és que pot entendre clarament i distintament una cosa sense l’altra. Ell sap que existeix perquè pensa, però a part d’això, no pot assegurar res més. Arriba a la sorprenent conclusió que pot existir sense el seu cos.

No obstant això, accepta el pressupòsit (se sent fortament inclinat a pensar-ho, diu) que el cos també forma part del seu ésser. Però aquí el filòsof es perd: és incapaç d’entendre l’íntima relació que manté el cos amb la ment. Busca algun tipus d’explicació més o menys científica (la qual no detallarem), però la qüestió de com el cos i la ment interactuen queda sense resoldre. El dualisme platònic o cartesià (la idea que hi ha dos mons separats, el físic i el món espiritual o psíquic) encara segueix suscitant molts interrogants en ple segle XXI.

Quan Descartes parla dels cossos ho fa en els mateixos termes que Hobbes: són realitats que tenen longitud, amplada i profunditat. En referir-se al cos humà o al dels animals també els descriu com mecanismes molt complexos.

Immanuel Kant: L'Autonomia Moral i la Llibertat

Segons Kant, es pot considerar a l’ésser humà des de dues perspectives: com un fenomen més del món sensible, i, per tant, sotmès a les mateixes lleis i causes que determinen els fenòmens naturals, o com un agent lliure que pot actuar i influir sobre la realitat. En el primer cas, l’home pot ser estudiat com un cos més, el comportament del qual està determinat per les lleis del món físic, o com un organisme, un ésser viu que es desenvolupa d’acord amb les lleis de la biologia. En el segon cas, estaríem parlant d’un subjecte lliure que es defineix en la mesura que pren certes decisions morals.

A diferència dels animals, observa l’autor, els humans li donem un sentit a tot el que fem, per això, abans d’actuar, considerem els efectes de les nostres accions. Normalment, fem la següent reflexió: quina és la manera més eficaç d’aconseguir quelcom que desitjo; però no totes les raons que esgrimim per justificar les nostres accions són interessades, a vegades actuem perquè pensem que tenim l’obligació moral de fer-ho. A vegades fem les coses, no perquè vulguem satisfer els nostres desitjos personals, sinó perquè considerem que és el nostre deure, independentment de les conseqüències. Aquest és el punt interessant.

Kant creia fermament en la llibertat humana i en la responsabilitat moral. Ens considera éssers racionals i lliures que podem actuar per raons morals i no solament per desitjos egoistes. La nostra realitat no és només la física; per acabar d’entendre-la cal que ens situem en el pla de la moralitat.

La tensió entre els nostres desitjos i interessos, i el deure moral marca tota la nostra existència. Depèn de l’individu, conclou Kant, decidir si seguir sotmès al món de la causalitat natural (no resistint-se als seus impulsos egoistes) o transcendir-lo i demostrar que és veritablement lliure perquè ha escollit fer el correcte. Només en el segon cas, ens convertim en veritables éssers humans.