Figures retòriques de la Pàtria d'Aribau: anàlisi del poema

Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema, neix al 1798 fins el 1862 a Barcelona, es un home d’una amplia cultura, la seva formació es il·lustrada tot i que ell no es il·lustrat. Es un dels primers impulsors del romanticisme a Catalunya i va introduir autors com Mazoni, Schiller, Scott. Va fundar una editorial d’autors espanyols. Al 1826 es trasllada a Madrid per treballar a l’empresa d’un catala que es deia Gaspar de Ramisa. Aribau es un ROMàntic liberal però desprès va decantant cap a actituds conservadores. Al final de la seva vida esta desenganyat de la política i torna a Barcelona on finalment mort.

Es un poema de circunstancia, va ser escrit al 1832 per felicitar el sant del seu patró.
Es va publicar a la revista el vapor el el 24 d'Agost de 1833.

La vocació del tema es converteix en el punt de partida. Com a poema es un poema ROMàntic, en el que veiem l’identificació dels ideals de la renaixença que son la Pàtria i la llengua.

Es una Oda, esta format per sis estrofes de vuit versos alexandrins d’estructura sis mes sis. Cada estrofa es una octava. La rima es consonant ABBA-ACCA.

El tema es una visió idealitzada de la pàtria recordada des de la distancia. Aquesta paria relacionada amb el propòsit relacionat del poema.

A la primera estrofa, el primer tema que treballa es la terra, aquest començament esta agafat de cançons populars de comiat al segles 18 i 19, en aquest 4 versos.

La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.

La tercera estrofa, és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Femi un refugi a la llengua, almenys femi un recer per recordar-la.

En quarta estrofa el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aquí es venç al castellanisme.

A la cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.I a la sisena estrofa Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.