Anàlisi de "Cambra de la tardor" de Gabriel Ferrater

"Cambra de la tardor" de Gabriel Ferrater és un poema publicat l'any 1968 juntament amb el recull de poemes Menja't una cama, del mateix autor. En aquesta obra, Ferrater decideix, per primera vegada, quedar-se al marge del realisme històric i de la poesia compromesa vigent en la seva època, per fer una nova proposta poètica basada en les relacions humanes i en l'experiència personal.

Temes Centrals del Poema

Els dos centres d'interès del poema són, d'una banda, les relacions amoroses i, de l'altra, el pas del temps, per damunt de qualsevol cosa, inclosa la mort. Aquests dos punts d'interès es relacionen amb els temes del poema, però a més ens adonem que es tracta bàsicament de les obsessions que preocupen el poeta com a persona. A partir d'aquí, Ferrater realitza un desenvolupament d'aquests punts focals.

Com hem vist, en aquest poema apareixen els dos temes esmentats anteriorment, on s'encreua la reflexió de l'amor i de les relacions amoroses amb la melancolia que li provoca el pas del temps, el qual enterra tots els instants viscuts en l'oblit. Per tant, aquest seria el tema principal i desenvolupat de "Cambra de la tardor".

Estructura i Inici de l'Anàlisi

Començant amb l'anàlisi del poema, observem a simple vista que Ferrater combina una part narrativa amb un diàleg al mig del poema, finalitzant de nou amb un desenllaç narratiu.

La Cambra: Espai i Aïllament

El poema ens inicia des del primer vers descrivint l'espai dels enamorats: una cambra. En aquesta, hi ha una persiana que automàticament els aïlla de l'exterior. Aquesta persiana no es troba del tot tancada, i això desencadena un esglai o por. Una por causada per la imminència d'un perill immediat, considerant com a perill la caiguda a terra de la persiana.

La persiana no els aïlla totalment de l'exterior perquè es troba entreoberta, i s'obren trenta-set espais a través dels quals es filtra la llum exterior. Aquest filtre de llum exterior que prové de fora de la cambra es relaciona amb el pas del temps, i com sabem, aquest porta l'oblit: entenem que la relació és a punt d'acabar-se.

Simbolisme de la Llum i el Temps

Aquesta llum que va morint assenyala el pas del temps, ja que a mesura que es va fent fosc a l'exterior, la llum a poc a poc mor. Aquesta llum va ser color de mel en el moment inicial de la trobada, per això la mel ens remet a la dolçor, un moment dolç de la relació dels amants. Però ara aquesta llum de color de mel es converteix en una llum de color i olor de poma, una llum agre. L'autor ha realitzat una sinestèsia, barrejant elements sensorials que es remeten a través dels sentits.

Aquesta llum de color i sabor agre ens insinua el final de la relació amorosa, un final sense enyorança, perquè tot i la ruptura, els amants encara tenen present aquella dolçor de mel inicial de l'amor.

Interpretació del Títol: "Cambra de la tardor"

En el punt en què ens trobem, ja podem interpretar el títol del poema: "Cambra de la tardor". Es tracta d'una cambra on es troben els enamorats, que es converteix en un escenari o espai on l'amor va morint igual que ho fa la llum de la tarda, lentament. De la mateixa manera, l'estiu, que ha estat el moment de màxima plenitud de la relació, es va apagant cap a un hivern que es relaciona amb el final de la relació.

La Paradoxa del Temps

Seguint amb l'anàlisi, trobem que l'autor ens parla sobre unes hores que se'n van. Es tracta d'unes hores que se'n van de pressa, que relacionem amb la llum de la tarda, que a poc a poc va morint. Però, paradoxalment, el temps que passa de pressa també és lent perquè hi ha sentiment de tristesa i tedi.

Veiem com aquests adjectius ens remeten a la pena que sent l'autor pel final de la seva relació. Una pena o estat d'ànim que frena el temps, però alhora la llum que va morint mostra que el temps passa de pressa. Per tant, aquest temps destrueix la relació, ja que avança cap al final.

El Diàleg i la Premonició de l'Oblit

A continuació, ens introduïm en la part dialogada, entre el jo poètic i una dona. Podem diferenciar les intervencions d'ambdós personatges, ja que quan parla la dona, l'autor mostra les seves paraules entre cometes. Es tracta d'una dona que contesta a les preguntes profundes que fa l'amant, però que en un determinat moment es distreu i li canvia el tema de conversa. Amb aquest fet, veiem una premonició de l'oblit, que ens anuncia el final de la relació.

Mentre mantenen la conversa, es troben en aquesta "cambra de tardor" on es troben els enamorats. La dona destaca que nota certa diferència entre les veus que sempre sentia dels treballadors. Sempre hi sentia rialles, crits, veus alegres. Però en aquest moment, aquestes veus s'han convertit en tristes a causa del final de la relació dels amants.

La Metàfora de les Fulles Caigudes

I finalment, entrem de nou en una part narrativa, on se'ns repeteix contínuament un element: les fulles. El pas del temps en el poema apareix amb la metàfora de les fulles, unes fulles que cauen a la tardor, roges, i que ara es converteixen en unes veus i unes converses que els amants van mantenir durant la seva relació. I aquells petons també cauen com les fulles, però ho fan en l'oblit, no momentàniament.

Tots aquests records que cauen igual que ho fan les fulles, comencen a tapar tot allò que encara quedava a sota. Ara és el moment en què ha d'actuar el pas del temps, qui soterrarà i farà oblidar totes aquelles converses que ara es troben en un estat incert, tots aquells petons que, quan desapareguin, farà oblidar tots els racons d'ambdós cossos.

Ens mostra com tot el moment de plenitud guanyat durant el mes d'estiu caurà en l'oblit; d'aquesta manera, arribaran dies oberts dins la cambra, dies on ja no hi haurà petons, dies en què ja no hi existirà relació.

El Cos Nu i la Doble Interpretació

Tot i aquest posat negatiu que encarna el poeta durant tota aquesta part, ens recorda que els amants encara posseeixen els records dels cossos, del plaer que van sentir un dia. És aquí on ens fa referència al cos nu de la dona, un cos mig de sol i mig de lluna. D'aquí en podem extreure dues interpretacions:

• Per una banda, trobem un cos lluminós gràcies a la llum que es filtra per les persianes de la cambra, i un cos fosc a causa de l'ombra i la foscor de la mateixa cambra.
• Per altra banda, trobem un cos i una pell assolellada a causa de les marques del banyador, i una pell fosca a causa del sol de la platja.

I aquí, amb aquesta doble interpretació, el poeta acaba el poema.

Conclusió de l'Anàlisi

En resum, hem vist com els amants d'una relació es troben dins d'una cambra que els aïlla del pas del temps, un pas del temps que a poc a poc destrueix la relació. Durant el poema, el poeta encarna un to melancòlic que ens remet a un futur desenllaç de la relació. Un desenllaç que portarà dolor i records, però que momentàniament no serà tan dur, ja que encara recorden els moments de plaer mentre es trobaven junts. Es tracta d'un final que presenta dues cares: un de melancòlic i un de positiu, ple de records dels dos amants.