L'Exili Republicà i l'Oposició Antifranquista a Catalunya (1939-1957)

Trajectòria de l'Exili Republicà

Després de la Guerra Civil, aproximadament 450.000 republicans van abandonar Espanya, fugint cap a França pels Pirineus i al Nord d'Àfrica. El destí més important va ser França, on molts van ser internats en camps de refugiats. A França s'hi va establir una important colònia d'emigrants, sobretot a:

• Tolosa
• Montalban
• Albi
• Perpinyà
• Bordeus
• París

La situació va ser més difícil durant l'ocupació alemanya. Molts refugiats van emigrar a Gran Bretanya i Amèrica. Altres es van instal·lar a Hispanoamèrica (Mèxic, Argentina, Colòmbia...) i a la Unió Soviètica.

Institucions Republicanes a l'Exili

Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar a l'exili. A Mèxic, el 1945, es van celebrar les primeres Corts republicanes a l'exili. Es va triar un govern republicà, i la institució es va mantenir fins al 1977.

El Govern de la Generalitat a l'Exili

Després de la mort de Lluís Companys, Josep Irla (president del Parlament) va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili. El 1945 es va formar un govern integrat per persones de prestigi que va durar dos anys. El 1954, Josep Tarradellas va ser nomenat nou president.

Evolució de l'Oposició Antifranquista

L'oposició al règim franquista es va desenvolupar en tres etapes principals:

1a Etapa (1939-1944): Reconstrucció Clandestina

Aquesta etapa es va caracteritzar per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Malgrat la repressió policial, la CNT i la UGT, així com partits obrers (PSOE, PSUC, POUM) i republicans (com ERC), van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat. El 1940, a París, es va crear el Front Nacional de Catalunya (integrat per ERC i Estat Català). El gener de 1945, es va formar el Moviment Socialista de Catalunya (amb el POUM i el PSUC). Es va mantenir una activitat guerrillera (els maquis). Des de França van sorgir partides de guerrilles, i la Vall d'Aran va ser envaïda pels comunistes del PCE.

2a Etapa (1945-1947): Augment de l'Activitat i Unitat

Aquesta va ser una etapa de molta activitat. La possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries d'oposició. El 1945 es va formar a Catalunya l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques, integrada per organitzacions provinents de l'etapa republicana que lluitaven pel restabliment de la legalitat republicana.

3a Etapa (1948-1951): Desmoralització i Consolidació

Aquesta etapa es va caracteritzar per la desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. El 1948 es va fer evident el fracàs de les opcions de l'antifranquisme, ja que cap potència no estava disposada a col·laborar per fer caure el dictador. La policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat tota la resistència política a l'interior. Moltes organitzacions van quedar delmades i desgastades.

Ressorgiment del Conflicte Social i Estudiantil

A partir del 1940, va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta popular, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball.

Protesta Obrera i Vagues

El 1945 hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic a diverses ciutats, causats pels salaris baixos:

• Barcelona
• Sabadell
• Terrassa
• Mataró

L'acció reivindicativa amb més transcendència popular va ser la vaga de tramvies de Barcelona, causada per l'augment de preus.

El Moviment Estudiantil (1956-1957)

El moviment estudiantil (1956-1957) va veure les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En protesta pels detinguts arran de la II Vaga de Tramvies, el 1957 es va formar una assemblea lliure i més de 700 estudiants de la UB van ser sancionats (els Fets del Paranimf), iniciant un moviment estudiantil contra el franquisme.