El Franquisme: Repressió, Autarquia i Oposició (1939-1959)

Característiques del Franquisme

El franquisme va presentar les següents característiques:

• Totalitarisme: Va néixer com una dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany. Es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats.
• Cabdillisme: Franco concentrava tots els poders en la seva persona; era cap d'estat i, durant molts anys, president del govern.
• Concepció unitària i centralista: Va abolir els estatuts d'autonomia i va fomentar l'espanyolització de la població de territoris amb identitat pròpia.
• Repressió constant i planificada de l'oposició.
• Control dels mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura.

Pilars del Règim

1. Exèrcit: Va ser el suport més destacat del règim i va participar en el poder.
2. Partit únic (Falange Española Tradicionalista y de las JONS): Proveïa al règim de bases ideològiques, controlava els mitjans de comunicació i subministrava una bona part dels càrrecs de l'administració.
3. Església catòlica: Va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció d'un règim franquista (estat confessional catòlic).

Suports Socials

Hi va haver tres tipologies de suports socials:

• El suport: Principalment dels sectors benestants.
• La passivitat: Els sectors populars es van decantar per la passivitat i el silenci a causa de la forta repressió, el control policial i la por.
• El rebuig: Els treballadors es van oposar en una passivitat hostil i van protagonitzar mobilitzacions per millorar les condicions de vida i treball.

Franquistes Catalans

A Catalunya, el franquisme va tenir el suport d'industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers. La militància catalana de la Falange estava integrada per pocs falangistes i membres dels grups d'extrema dreta.

Famílies del Règim

Els grups d'influència dins del règim, coneguts com a "famílies del règim", formaven part del Movimiento Nacional. Van tenir representació en els successius governs creats pel dictador, que sempre van comptar amb una elevada presència militar.

Una Repressió Institucionalitzada

Instruments de la Repressió

Es va dur a terme una destrucció sistemàtica dels antifranquistes (republicans, socialistes, comunistes, maçons i catalanistes) a través de la institucionalització de la repressió, amb lleis repressives com:

• Llei de Responsabilitats Polítiques (1939): Per a la depuració de les persones que havien col·laborat amb la República.
• Llei de Repressió del Comunisme i de la Maçoneria: S'incoava expedient als acusats de “defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals”.

Les primeres causes jutjades pels tribunals militars en consells de guerra eren causes en què els acusats no es podien defensar. La proximitat fronterera va ajudar els vinculats amb la República a fugir a França.

La saturació de les presons (La Model de Barcelona, amb capacitat per a 1.000 presos, va arribar a tenir-ne 13.000) va fer necessària l'habilitació de camps de concentració. L'amuntegament de presos i les pèssimes condicions higièniques i alimentàries van provocar una alta mortalitat.

Gran part dels presos van formar els batallons de treballadors, realitzant treballs de reconstrucció en condicions semblants a les dels treballs forçats.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats es va caracteritzar per la voluntat d'exemplaritat i càstig, amb l'objectiu de difondre el terror. Molta gent va viure amb por i va adoptar el silenci per amagar el passat.

Confiscació de Béns i Depuració

Les mesures repressives van anar acompanyades de confiscacions i espolis del patrimoni dels vençuts, exiliats, republicans, partits, sindicats, associacions i entitats republicanes, engrandint així el patrimoni del règim. A Catalunya, les sancions econòmiques i confiscacions van afectar molta gent.

El franquisme també va expulsar del món laboral els republicans. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris el 1939 amb la Llei de manteniment de llocs de treball per als funcionaris adherits al Movimiento Nacional.

Política Franquista Envers Catalunya

Es van prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin mantenir actituds nacionalistes. El franquisme volia acabar amb el "separatisme" català. Per eliminar el catalanisme, es va iniciar un genocidi cultural, prohibint el català a l'administració, l'educació, els mitjans de comunicació i la vida social i econòmica.

Relacions Internacionals i Evolució del Règim

La Segona Guerra Mundial i el Nacional-Sindicalisme (1939-1945)

A l'inici de la Segona Guerra Mundial, el franquisme va recolzar les potències de l'Eix, encara que no va participar activament per manca de recursos (Espanya es va declarar neutral). La FET y de las JONS va tenir un paper important en la construcció d'una Espanya a imatge dels països feixistes. Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i simpatitzant d'Alemanya, va actuar com a intermediari entre Espanya i Alemanya.

Després de la victòria alemanya a França, Espanya va passar de la neutralitat a la no-bel·ligerància. Franco es va reunir amb Hitler a Hendaia (1940) i amb Mussolini a Bordighera (1941). Franco no era contrari a participar a la guerra per ampliar les seves colònies africanes i recuperar Gibraltar, però va plantejar unes compensacions econòmiques i territorials que Hitler va considerar massa altes. Finalment, Espanya no va entrar a la guerra.

L'octubre de 1943, amb la guerra decantant-se a favor dels aliats, aquests van pressionar Franco perquè es distanciés de les potències de l'Eix. Es va produir la retirada i dissolució de la División Azul i el retorn a la neutralitat.

La derrota alemanya (1945) va fer que Franco es distanciés dels feixismes. El discurs del franquisme va passar a caracteritzar-se per un règim catòlic, conservador i anticomunista, que podia evolucionar cap a la monarquia en el moment adient. Es va marginar el falangisme dels llocs més rellevants del règim i es va abandonar la nomenclatura i el ritual més clarament feixistes (com la salutació amb el braç alçat).

Els Anys del Boicot Internacional (1945-1947)

Després de la Segona Guerra Mundial, el franquisme va patir l'aïllament i el rebuig internacionals. Les Nacions Unides van condemnar el règim franquista el 1946. El govern francès va tancar les fronteres amb Espanya i un acord amb les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid.

Franco i els seus van mantenir el propòsit de perpetuar-se en el poder i van considerar la condemna internacional com una manera de desprestigiar Espanya. La persistència franquista va tenir un alt cost politicoeconòmic per a Espanya, que no va rebre ajudes econòmiques com altres països i va ser exclosa del Pla Marshall i de l'OTAN.

Reconeixement Internacional i Nacionalcatolicisme (1947-1953)

El 1947, la configuració del món en dos blocs (URSS i EUA) i l'inici de la Guerra Freda van alterar la situació internacional. Els EUA buscaven un aliat en contra del comunisme, i el franquisme va deixar de ser pressionat per a la democratització. Això va portar a una acceptació internacional del règim.

El 1947, els EUA van pressionar l'ONU perquè no ratifiqués la condemna a Espanya de l'any anterior. El 1950, es va revocar l'acord de retirada d'ambaixadors. El 1951, Franco va remodelar el govern per facilitar l'apropament a les potències occidentals.

El 1953, Franco va obtenir el màxim reconeixement internacional amb la signatura dels acords amb els EUA i el concordat amb la Santa Seu. L'acceptació del Vaticà exigia el restabliment explícit de la confessionalitat de l'Estat i un estatus de privilegi per a l'Església Catòlica.

Els acords amb els EUA van incloure aspectes defensius i econòmics, amb compromís d'ajuda mútua en cas de conflicte. Els nord-americans van obtenir el dret d'establir bases en territori espanyol, i Espanya va rebre material bèl·lic i ajudes econòmiques i tècniques. Aquests acords van ajudar Espanya a regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials amb els països del bloc occidental.

Els Primers Intents d'Obertura (1953-1959)

A mitjans dels anys 50, Espanya ja estava dins del context internacional, però molts problemes interns continuaven sense resoldre's. La situació econòmica era de creixement lent, amb un nivell de vida inferior al dels països europeus. Les ajudes americanes no van solucionar la situació i van començar a mostrar-se símptomes de descontentament per la carestia de productes bàsics i la fam.

Entre 1956 i 1958 hi va haver una onada de protestes obreres i moviments de dissidència a la universitat. Va augmentar la pressió dels defensors interns del règim del canvi en l'orientació econòmica, demanant la liberalització econòmica i la fi de l'autarquia.

L'Estructura del Nou Estat

Les Lleis Fonamentals

El procés d'establiment de lleis polítiques bàsiques per organitzar l'Estat franquista es va iniciar durant la Guerra Civil i va cloure l'any 1966 amb la Llei Orgànica de l'Estat. El 1938, Franco va ser nomenat Caudillo d'Espanya, iniciant un procés d'institucionalització de l'estat:

1. Concentració de poders en la persona de Franco.
2. Cap d'Estat i president de Govern.
3. Generalíssim dels tres exèrcits.
4. Presidia el Consejo Nacional.
5. Nomenava el secretari de govern, que gaudia de poders excepcionals per promulgar lleis en cas d'emergència.

Lleis Fonamentals:

• Fuero del Trabajo: Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme.
• Fuero de los Españoles: Conjunt de deures i drets dels espanyols. La relació de drets no anava acompanyada de cap garantia per poder-los exercir.
• Llei Constitutiva de les Corts: Les Corts eren un òrgan legislador supeditat a la funció sancionadora del Caudillo. (1942)
• Llei del Referèndum Nacional: El Cap d'Estat podia sotmetre a consulta popular aquelles qüestions que considerés oportunes. (1945)
• Llei de Successió: Espanya es definia com a Regne i preveia la monarquia com a successora del franquisme. (1947)
• Llei de Principios del Movimiento: Actualitzava les principals directives de l'Estat. Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar els Principios del Movimiento abans de prendre possessió.

La Democràcia Orgànica

El franquisme rebutjava la democràcia. Per a la construcció del nou Estat es va basar en l'Estat Corporativista italià, amb la participació popular de tres unitats bàsiques: família, municipi i sindicat; elements considerats superiors als partits polítics.

Aquest sistema, anomenat "democràcia orgànica", pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant la democràcia representativa. Amb la Llei Constitutiva de les Corts, es definien les Corts com a òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat.

Els seus representants, els procuradors, eren designats pel poder. Entre ells hi havia ministres, membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l'organització sindical. Altres ho eren per raó del seu càrrec (alcaldes, rectors universitaris, representants de la jerarquia eclesiàstica). Es tractava d'una representació corporativa per terços (sindical, d'entitats i d'administració local).

Arran de la Llei Orgànica del 1966 van sorgir els procuradors pel terç familiar, escollits per sufragi dels caps de família. Les Corts no eren escollides democràticament i no tenien poder legislatiu autèntic. El Govern decidia els projectes que les Corts havien d'aprovar i quins s'aprovaven sense la seva participació, els decrets llei. Era un òrgan de col·laboració amb el cap d'Estat, que tenia el poder legislatiu i el dret de vetar lleis.

Territorialment, el poder es transmetia a partir dels governadors civils de les províncies. Per província hi havia un governador militar. Es van restablir les capitanies generals. Els ajuntaments tenien alcaldes del Movimiento, elegits pel governador civil.

Quant als sindicats verticals, posteriorment anomenats Organización Sindical Española (OSE), depenien d'un secretari general amb rang de ministre. La Llei d'Unitat Sindical (1940) seguia el model corporatiu italià, integrant en un sindicat empresaris i treballadors organitzats per branques de producció.

L'Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera, dictant les condicions laborals sense negociació col·lectiva ni vaga. Això va resultar en condicions laborals extremes, amb salaris baixos i beneficis empresarials molt elevats. L'única defensa dels interessos dels treballadors eren els enllaços sindicals, càrrecs d'elecció directa establerts l'any 1954.

Valors Imposats pel Franquisme a la Societat

• Moral cristiana estricta.
• Cerimònies amb caràcter religiós.
• Prohibició del matrimoni civil, el divorci i l'avortament.
• Puritanisme estricte, vigilant i condemnant manifestacions que poguessin incitar a “intencions pecaminoses”.
• Censura.
• Model patriarcal, amb submissió de la dona a l'home.
• Retorn al Codi Civil del 1889, que establia la inferioritat jurídica de la dona. Per treballar, necessitava el permís del pare o el marit. L'orientació educativa de la dona es limitava a la cura de la casa i la família, i tenia dificultats d'accés a la universitat i al treball.
• Educació basada en l'adoctrinament polític i religiós.

Autarquia i Racionament

L'Autarquia i els seus Efectes (1939-1959)

Els objectius de la primera etapa van ser l'autosuficiència econòmica (autarquia). Es va fomentar una política econòmica que propugnava l'aïllament exterior i la substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia, justificant aquesta política amb un discurs feixista i patriòtic.

La política autàrquica va tenir tres grans àmbits:

• Reglamentació del comerç exterior: Importacions i exportacions controlades per l'Estat, amb autorització administrativa prèvia. Es pretenia reduir les importacions. El resultat va ser l'encariment dels productes i una gran escassetat de béns de consum i de matèries primeres, provocant un descens notable de la producció industrial.
• Foment de la indústria: Per assegurar la independència militar i política del nou Estat. Unes lleis van afavorir la creació d'empreses públiques i la nacionalització de sectors considerats indispensables. Les indústries de béns d'equip van rebre ajuda pública, generant una despesa elevada. El 1941 es van fer públiques totes les empreses de ferrocarrils, creant-se RENFE. El 1945 es va crear la CTNE.
• Regulació de la producció i el consum dels productes agraris: Els baixos preus van provocar un descens de la producció.

Racionament i Mercat Negre

La rígida reglamentació comportava el control del mercat per part de l'Estat. Els productors agrícoles estaven obligats a lliurar tota la producció a un preu de taxa, i era l'Administració la que venia els productes a un preu regulat. Això va provocar una manca d'abastiment d'aliments generalitzada i el racionament, que es distribuïa per mitjà d'una cartilla. La taxació dels preus dels aliments per sota del seu valor va fer que molts productors preferissin amagar la producció per vendre-la al mercat negre, on el preu era tres o quatre vegades superior a l'oficial.

Unes Dures Condicions de Vida

Els salaris eren baixos, i l'escassetat de productes i els preus alts durant els anys 40 van incrementar el cost de la vida, mentre que el nivell de vida de la població disminuïa com a conseqüència de la inflació i dels baixos salaris. Això va provocar un augment del barraquisme als afores de Madrid, Barcelona, València i Bilbao, la utilització de coves com a habitatge i els rellogats. A causa de la fam, el fred i la insalubritat dels habitatges, es van estendre malalties ja erradicades, com la tuberculosi.

L'Oposició: Exili i Resistència

L'Evolució de l'Oposició

En acabar la guerra, els partits i els sindicats opositors a Franco havien quedat totalment desmantellats. La seva reconstrucció es va fer en la clandestinitat, escapant de la repressió policial. El PCE va ser el que més va aconseguir refer la seva estructura amb certa activitat clandestina.

L'actuació de l'oposició es divideix en tres etapes:

• La persistència d'una activitat guerrillera (maquis) protagonitzada per combatents republicans que no es resignaven a la derrota i van mantenir focus de resistència armada.
• La segona fase va estar condicionada per la victòria dels aliats. La possibilitat d'una intervenció aliada va provocar la creació de plataformes unitàries, com l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (socialistes, republicans i cenetistes). Des de França es van organitzar partides guerrilleres. L'acció més espectacular va ser la invasió de la Vall d'Aran, que van ocupar durant deu dies, però va fracassar.
• En la tercera etapa es va produir una recomposició del moviment opositor a causa de la desmoralització que va provocar la consolidació de la dictadura.

El Ressorgiment de la Conflictivitat Social

A finals dels anys 40, va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta popular, protagonitzat per les classes treballadores. Aquestes primeres actuacions obreres eren fruit de la reorganització incipient de l'esquerra. El PCE va abandonar la lluita armada i es va centrar en l'acció política clandestina a l'interior del país.

L'acció més reivindicativa va ser la vaga de tramvies de Barcelona. Als anys 50, les vagues a Astúries van comportar la declaració de l'estat d'excepció. Van sorgir revoltes d'estudiants a les universitats madrilenyes i barcelonines.

La Trajectòria de l'Exili

Quatre-centes mil persones van abandonar Espanya i van arribar a França o al nord d'Àfrica, on la majoria van ser internades en camps de refugiats. Una part dels refugiats va tornar a Espanya quan el règim va prometre no actuar en contra dels que no haguessin comès delictes de sang, promesa que no va complir. Dues-centes mil persones van tornar a Espanya després de la mort de Franco. L'exili va suposar la pèrdua d'intel·lectuals, artistes i científics.