La Rereguarda Republicana a Catalunya: Sanitat, Fets de Maig i Crisi Política

Organització Sanitària i Social a la Rereguarda (1936)

Des dels fets del 19 i 20 de juliol de 1936, el nombre de morts i ferits va representar un problema greu i creixent, que es va incrementar notablement amb els bombardejos. La major part dels metges es van posar al servei de la Generalitat, impulsant una reorganització sanitària i social sense precedents.

Es va organitzar un sistema hospitalari i sanitari nou, que incloïa:

• Campanyes massives de vacunació.
• Reorganització dels serveis psiquiàtrics.
• Organització dels hospitals de sang (hospitals de campanya).
• Creació de serveis d’assistència social.
• Establiment d'una xarxa de llars d’infants, sobretot per acollir el nombre creixent d’orfes de milicians morts en acció de guerra.

Els Fets de Maig del 1937 a Barcelona

La rereguarda catalana no va ser immune a les tensions ideològiques. Anarquistes, comunistes del POUM, comunistes del PSUC, socialistes i republicans tenien doctrines i estratègies diferents, reproduint a Catalunya l’enfrontament que es vivia a escala mundial.

Agreujament de la Crisi Política

A partir del gener del 1937, la crisi política es va agreujar i l’ordre públic es va deteriorar, arribant a produir-se assassinats polítics. Es van configurar dos bàndols principals:

1. Bàndol Revolucionari: La CNT-FAI i el POUM, partidaris de promoure la revolució i excloure els partits considerats «burgesos».
2. Bàndol de l'Ordre: ERC, el PSUC i la UGT, partidaris de restablir l’ordre i crear un exèrcit regular per vèncer la guerra.

L'Esclat del Conflicte

La confrontació va arribar al límit el 3 de maig de 1937, quan la Generalitat va intentar ocupar l’edifici de la Telefònica, a la plaça de Catalunya, que estava sota control dels anarquistes. Va esclatar una lluita armada que es va estendre per Barcelona, va durar tres dies i va deixar un balanç tràgic d’uns 300 morts i gairebé 1.000 ferits.

Conseqüències dels Fets de Maig

El resultat final va ser la derrota dels sectors revolucionaris. No obstant això, la Generalitat també va patir una pèrdua significativa d'autonomia. Davant la gravetat dels Fets de Maig, el Govern Central de la República, ja influït pel Partit Comunista d’Espanya (PCE), va:

• Assumir les competències d’ordre públic a Catalunya.
• Prendre el control de les indústries de guerra.
• Començar una política centralitzadora que va reduir dràsticament l’autonomia catalana.

La Política a la Zona Republicana: Desplaçaments i Governs

Reptes del Govern Republicà

Un dels principals problemes dels governs republicans va ser la capacitat limitada de controlar el territori sota la seva responsabilitat. A més, hi havia la dificultat de mantenir la seu del govern de la República a Madrid, una ciutat assetjada pels franquistes que oferia poques garanties.

A causa d'aquesta situació, la seu del govern es va desplaçar:

• Novembre de 1936: El govern s’instal·la a València.
• Finals d’octubre de 1937: Davant el perill real que València quedés aïllada, el govern es trasllada a Barcelona.

El Govern de Francisco Largo Caballero (Setembre 1936 - Maig 1937)

Des del setembre del 1936, el govern va estar presidit per Francisco Largo Caballero, representant de l’ala més revolucionària del PSOE-UGT, que també es va reservar el ministeri de la Guerra. El seu govern, malgrat integrar anarquistes, va haver de lluitar per constituir un exèrcit regular i imposar-se als grups que intentaven fer la guerra pel seu compte a través de les milícies dels partits i els sindicats.

Finalment, el govern de Largo Caballero va caure arrossegat per les conseqüències dels Fets de Maig del 1937. L'enfrontament armat a Barcelona entre els sectors més revolucionaris (CNT-FAI i POUM) i les forces del govern de la Generalitat i del Partit Comunista va afeblir els primers i va enfortir els comunistes.

El Govern de Juan Negrín (Maig 1937 en endavant)

La nova estratègia del govern es va basar en la màxima que primer calia fer front a la guerra i després emprendre la revolució. La prioritat màxima va ser aconseguir un exèrcit popular regular sota un comandament únic.

Aquest nou govern va ser presidit pel socialista moderat Juan Negrín, a qui els anarquistes van acusar d’element contrarevolucionari al servei dels interessos del Partit Comunista d’Espanya (PCE).