Excès extensiu en la legítima defensa

Un cop s'ha declarat la tipicitat del cas real concret el següent pas és la determinació de l'antijuridicitat, és a dir la constatació de que el fet produït és contrari a Dret, injust i il·lícit. L'antijuridicitat és sinònim d'injust. Perquè un fet sigui antijurídic ha d'haver estat abasn un acte jurídic.
L'acció es contrària a l'ordenament jurídic. Hi ha dos tipus d'antijuridicitat:

Formal:

un acte formalment antijurídic, quan hi ha oposició entre un fet i lOJ positiu.

Material:

acció és antijurídica quan, havent vulnerat una norma positiva, lesiona o posa en perill un bé jurídic que el Dret volia protegir.// L'antijuridicitat material i formal son dos aspectes del mateix fenomen, no existeix antijuridicitat si falta un d'ells. La tipicitat és l'element que en major mesura plasma el principi de legalitat en el concepte de delicte. I ho fa assenyalant que, entre els diferents comportaments possibles, només poden tenir rellevància penal els seleccionats x la llei. La tipicitat cumpleix les dues funcions següents:
funció fonamentadora de l'injust (no hi ha cap conducta penalmet antijurídica que no sigui típica)
 y funció negativa (la tipicitat assenyala el que queda fora de l'àmbit de la rellevància penal).

L'Oj també es compon de preceptes permissius que autoritzen a realitzar un fet, en principi prohibit. En algun cas concret el legislador permet el fet típic, indicis de l'antijuridicitat que suposa la tipicitat queda desvirtuat per la presència d'una causa de justificació, per una causa d'exclusió de l'antijuridicitt que converteix el fet en sí típic, en un fet perfectament lícit i aproat per l'OJ. Les causes de justificació no nomes impedeixen imposar una pena sinó que a més converteixen el fet en lícit.

Requisits:

acte justificat no hi cap legítima defensa;
La participació en un acte justificat de l'autor està també justificada; les causes de justificació impedeixen que a l'autor del fet justificat se li pugui imposar una mesura de seguretat o qualsevol tipus de Sancíó, ja que el seu fet és lícit; l'existència d'una causa de justificació eximeix de la comprovació de la culpabilitat de l'autor; l'àmbit de les causes de justificació s'exten fins on arriba la protecció normativa del bé.

LEGÍTIMA DEFENSA:

limitar aquest dret individual a casos o situacions realment excepcionals, només l'individu pot defensar els seus béns jurídics més preciats. En la mesura en que poden operar eficaçment altres mecanismes jurídics el dret de la defensa cedeix. La legítima defensa es planteja sobretot en l'homicidi i en les lesions, pel que a lhora d'interpretar els seus requisits s'ha de tenir en compte les particulars circumstàncies.

Requisits:

 per a que pugui apreciar legítima defensa, segons l'art. 20.4 CP:

Agressió il·legítima:

l'element objectiu essencial o pressupost de la legítima defensa i el que la diferencia d'altres causes de justificació. Per a que es doni l'eximent incompleta ambé és requisit essencial. Tant a l'acció com l'omissió han de ser agressions dooses, és a dir, l'atac al bé jurídic ha de ser intencional. L'agressió ha de ser en tot cas il·legítima, es a dir, antijurídica. Ha de donar-se una efectiva posada e perill del bé jurídic. Els béns jurídics comunitaris no poden ser objecte de la legítima defensa. La legítima defensa res més que davant agressions molt greus de béns jurídics molt importants. Ha de ser real i present (actual). Necessitat racional del mitjà emprat per impedir  repel·lir l'agressió:
La necessitat de defensa es dóna quan persisteix mentre dura l'agressió i sempre que sigui l'única via possible per impedir-la o repel·lir-la. La racionalitat del mitjà emprat, s'exigeix proporcionalitat, l'entitat de la defensa és precís que s'adequï a l'entitat de l'agressió de lo contrari no hi haurà justificacióp plena i es consideraria eximent incompleta.

Falta de provocació suficient per part del defensor:

la provocacoó sigui suficient només quan l'agresió és la reacció norma a la provocació de que va ser objecte l'agressor es podrà denegar la legítima defensa.

ESTAT DE NECESSITAT:

realització d'un tipus de delicte en el que una persona es troba en una stuació que només pot sortir d'aquesta cometent un delicte (lesionant un bé jurídic) Comet un delicte per evitar un mal major. La situació de necessitat ha de ser decisiva, ja que dona lloc a l'eximent. La doctrina com la jurisprudencia concebeixen la situació de necessiat com una situació de conflicte entre dos béns jurídics, en la que la salvació d'un d'ells exigeix el sacrifici de l'altre. Aquest perill ha de ser real i objectiuu. És precís que la realització del mal o la infracció del deure que el subjecte realitza per evitar un mal a si mateix o a un tercer sigui l'únic camí possible per conseguir la meta salvadora, ha de ser per tant necessària. En el cas de que el perill que es tracta d'evitar amenaci a béns jurídics aliens es parla d'auxili necessari.

Requisits 20.5:

que el mal causat no sigui major que el que es pretén evitar, pot donar-se tant en cas de confliicte entre béns desiguals com entre béns iguals. L'estat de necessitat tindrpa efecte justificat si el fet realitzant al seu ampar és el mitjà adequat per evitar el perill; quee la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte: la provocació d'una situació de necessitat impedeix que el que la va provocar després d'amparar-se amb ella; que la necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se, el que actua en aquesta situació no està obligat a suportar-la, però si la situació és normal dins de l'àmbit de la seva professió llavors, en principi estarà obligat a soportar-la.

OBRAR EN COMPLIMENT D'UN DEURE O EN L'EXERCICI LEGÍTIM D'UN DRET, OFICI O CÀRREC:

segons l'art. 20.7 CP està exempt de responsabilitat penal qui obra en compliment d'un deure o en l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec. Un objectiu essencial o pressuposit d'aquesta causa de justificació és l'existència matex del deure, dret, ofici o càrrec. No hi cap major justificació que la de cumplir un deure o exercici legítimament un deure, dret, ofici o càrrec. El complimet d'un deure requereix que una determinada persona estigui obligada a complir o realitzar una actuació que constitueixi un deure jurídic d'obrar, el compliment del qual suposarà la realització d'un tipus de delicte. Aquest art. Recull dues situacions diferenciades entre el compliment del deure i l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec. L'exercici legítim del dret trobarà en l'OJ un camp segur per establir el seu origen i contingut, l'exercici legítim de l'ofici o càrrec no sempre gaudiran d'una descripció tan nítida. Té com a destinataris potencials a la totalitat de les persones. El CP estableix la possibilitat de desobeir l'ordre.