Evolució de la llengua catalana: història, etapes i esplendor medieval

Evolució de la llengua catalana al llarg de la història

Per assolir un coneixement profund de la nostra llengua, serà imprescindible conèixer la seva evolució a través de la història, des del seu naixement fins a esdevenir el que és avui. Podem establir tres grans períodes en la nostra història lingüística:

1. 1- Des de la seva naixença fins al moment de màxima esplendor. Aquest període engloba l'aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de l'escrita, amb el bandejament progressiu del llatí, fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.
2. 2- La decadència. Període que abasta els segles XVI, XVII i XVIII, caracteritzat per la regressió de la nostra llengua en tots els àmbits d'ús.
3. 3- La Renaixença i el redreçament lingüístic. Des de la Renaixença, a primeries del segle XIX, s'inicia el redreçament lingüístic que arriba fins als nostres dies. En aquest període se situa la normalització gramatical i la recuperació de l'oficialitat.

Naixement de la llengua (segles VII al XII)

Cal tenir present que el llatí vulgar es distancia cada vegada més del llatí culte, que a partir del segle VII és usat només pels eclesiàstics. Els analfabets, que en aquell moment representaven la major part de la població, s'expressaven en allò que s'anomena sermo rusticus, una parla descurada que ja es pot considerar preromànica.

A partir del segle VIII, el llatí és una llengua que s'aprèn però que ningú no parla. Haurem d'esperar fins al segle XI per trobar frases, expressions, etc., que ens permeten parlar d'una prosa romànica: són sobretot juraments de fidelitat i expressions relacionades amb la vida econòmica.

Ja a la segona meitat del segle XII apareixen dos textos considerats els més antics en la nostra llengua:

• El Forum Iudicum, datat a mitjan segle XII, és una recopilació del dret visigòtic traduïda del llatí.
• Les Homilies d'Organyà, ja de finals de segle, considerades el nostre primer text literari, són una col·lecció de sermons conservats en aquesta població.

L'expansió de la llengua (segles XIII i XIV)

Si el segle XIII és el de la conquesta de Mallorca i València, el segle XIV representa l'expansió mediterrània amb Sardenya, Sicília o Grècia. Durant aquest període es consolida una estructura política i una ideologia nacional molt acostada a la dels estats nacionals moderns, que exigeix una ordenació jurídica adreçada a reforçar el poder públic.

En pocs anys apareixen les versions catalanes dels Usatges de Barcelona, els Furs de València i els Costums de Tortosa. En aquest moment se situa també el nucli primitiu del Llibre del Consolat de Mar.

En aquest moment històric se situa l'obra de Ramon Llull (1232-1315), qui, aprofitant una llengua ja molt evolucionada, com ho palesen els textos jurídics i historiogràfics anteriors i contemporanis, desplega una abundantíssima obra en prosa, narrativa i filosòfica, que converteix el català en una llengua apta per a l'expressió literària, científica i filosòfica. Podem dir que Llull, en una tasca modernitzadora molt semblant a la que Alfons X el Savi va impulsar per al castellà, és el creador de la prosa catalana.

Aquella expansió feia necessària una institucionalització del poder reial: la Cancelleria Reial, que exercia la direcció dels afers d'estat. En l'aspecte lingüístic, la Cancelleria va realitzar una tasca d'inestimable valor en el procés de fixació i cohesió de la llengua, en esdevenir l'agent unificador de l'idioma. La llengua que s'hi emprava, legitimada pel rei i usada pels cortesans, fou adoptada de bon grat per tots els escriptors del moment i emprada en tots els usos cults.

Gràcies a l'acció de la Cancelleria, la unificació lingüística de la prosa, ja iniciada per Ramon Llull, esdevé una realitat. El català cancelleresc esdevé una mena de koiné que no coincidia estrictament amb cap variant parlada, però en què tots els homes cultes es retrobaven per a l'expressió escrita.