Ètica Kantiana: Deure, Autonomia i Imperatius Morals

Introducció a l'Ètica Kantiana

L'ètica emotivista dels empiristes es basava en l'atracció o repulsió que un determinat fet podia generar en el subjecte, però Kant no pot acceptar-la, ja que la racionalitat hauria de ser el criteri per validar i determinar la bondat d'una acció. D'altra banda, la majoria de sistemes ètics anteriors eren el que es denomina ètiques materials, que determinaven quins fets concrets havien de ser considerats bons i quins dolents.

L'ètica que ens proposarà Kant és una ètica formal, buida de contingut particular, però amb la forma pura necessària per a determinar la moralitat de qualsevol acció de manera universal. És a dir, la majoria de codis morals es limiten a prohibir o permetre comportaments determinats, però sempre de manera concreta, a diferència de Kant, que vol establir uns criteris aplicables a tots els casos, en general.

El Deure en l'Ètica Kantiana

Kant introdueix en ètica el deure i la consciència moral. El deure és l'obligació de seguir una norma moral determinada que ens vincula amb el que “hauria de ser” i no amb el que és. Fa una distinció entre actuar conforme al deure o pel deure. Actuar o no moralment no depèn de si seguim, o no, una determinada norma, sinó de si ho fem per respecte a ella (per considerar que fer-ho és el nostre deure) o per les seves conseqüències. Això implica fixar-se, no tant en els resultats d'una acció, sinó en la intenció o voluntat amb què la realitzem. No som amos de totes les conseqüències de les nostres accions; no podem determinar que una acció és bona si els seus efectes o conseqüències són bons. Kant pensa que el més pràctic i moral en nosaltres és la bona voluntat. Si actuo amb bona voluntat, siguin quines siguin les conseqüències, la meva acció és bona, i actuar amb bona voluntat implica actuar per respecte al deure, ja que tota acció moral es basa en un imperatiu.

Si jo disparo a una persona amb la intenció de matar-la, però sóc mal tirador i fallo, no puc dir que he actuat bé. Igualment a la inversa, si mato algú sense voler, no es pot dir que he actuat malament, en el sentit que no he anat en contra de la norma moral voluntàriament. Una voluntat bona és la que actua no només d'acord amb el deure sinó per respecte al deure i, a més, si ho fa de manera autònoma.

L'Autonomia de la Voluntat

L'ètica kantiana depèn de l'autonomia de la voluntat, aquella que pot legislar-se a si mateixa, és a dir, la que pot establir allò que guia l'acció per damunt del desig, l'instint o qualsevol altra consideració. La racionalitat humana ens situa en una independència del món fenomènic i el seu determinisme; nosaltres podem decidir el que fem i per això som lliures. Jo sóc autònom quan puc determinar voluntàriament les causes del meu comportament i no ho sóc quan el meu comportament és determinat per les causes. Hi ha un vincle clar entre racionalitat, llibertat i autonomia. L'autonomia és, segons Kant, el principi segons el qual la voluntat es considera a si mateixa legisladora universal en el regne moral. És a dir, és el contrari del que es defineix com a heteronomia (altres ens diuen el que hem de fer o fem les coses per algun altre tipus de motivació diferent de la nostra pròpia voluntat). Només quan la meva pròpia voluntat em diu el que he de fer, la meva voluntat és autònoma.

L'autonomia moral implica que la voluntat d'un individu s'obeeix a si mateixa i a les normes que ella mateixa s'imposa. Dit d'una altra manera, la meva voluntat fa el que vol seguint el principi d'autonomia moral segons el qual obeeix les lleis que ella mateixa ha volgut establir. Autonomia és, doncs, autodeterminació, i aquesta s'oposa a la heteronomia (en què la voluntat és determinada conforme a una llei que és exterior i aliena a la raó pràctica). L'autonomia és la forma humana de la responsabilitat. Sóc responsable dels meus actes perquè sóc lliure i racional, i els meus actes són el resultat d'una decisió de la meva voluntat. Kant considera que mai no es pot responsabilitzar una entitat externa a la nostra pròpia.

L'autonomia és l'acte pel qual jo em limito interiorment a mi mateix. El seu principi és triar sempre de tal manera que les meves eleccions puguin funcionar com a lleis universals de compliment obligatori.

Els Imperatius Morals de Kant

El meu deure no es pot derivar de l'experiència, ja que si fos així, podríem emetre judicis afirmatius o negatius al respecte i no podem. No puc, quan veig un assassinat, afirmar per la simple observació del fet que “assassinar està malament”, almenys no amb menys possibilitat que afirmar “assassinar està bé”. No és, doncs, un judici en forma d'afirmació o negació el que trobem quan analitzem la nostra raó pràctica. La raó pràctica ens diu que el nostre deure és no assassinar, i el resultat d'això no és un judici, sinó que és un manament, un imperatiu, una ordre. Tota acció moral es basa en imperatius que seguim o deixem de seguir.

Per trobar el fonament d'una ètica racional i autònoma (que es fonamentés únicament en la raó i no en consideracions subjectives o emocions), s'ha de delimitar clarament l'imperatiu a seguir en cada cas i trobar l'imperatiu adequat per poder identificar el nostre deure de forma universalment vàlida (amb independència del fet o acció concret), ja que aspirem a l'universalisme del coneixement, i l'ètica ha de ser una forma de coneixement universalment vàlid.

Un imperatiu és una proposició que declara una acció com a necessària en sentit lògic. Les normes morals del tipus: “no facis això perquè si ho fas...X” són imperatius hipotètics, perquè la necessitat, o no necessitat, d'obediència a la norma (i en conseqüència, l'acció realitzada) dependrà de l'acceptació o no d'X, és a dir, d'una instància externa a la pròpia acció o a la norma que la regula. Es condiciona sempre l'acció en funció d'un component extern i per això són imperatius hipotètics, condicionals, que es deuen a una consideració aliena al propi imperatiu. Aquest tipus de manaments o imperatius hipotètics no són estrictament morals, perquè els obeïm, o no, sempre en funció de criteris que poc tenen a veure amb el concepte del deure. Si poguéssim trobar un imperatiu que no fos condicionat per res fora d'ell mateix i que res més que la nostra pròpia racionalitat ens conduís a acceptar-lo, aquest seria l'imperatiu veritablement moral. Afortunadament existeix i Kant l'anomena imperatiu categòric.