Ètica de Kant i la Crítica Radical de Nietzsche: Moral i Valors

"Què he de fer?" La Moral Formal de Kant

L'Ús de la Raó i la Fundació de la Moral

«Què he de fer si vull actuar justament?». Aquesta és la pregunta que intenta respondre Kant a la Crítica de la raó pràctica i a la Fonamentació de la metafísica dels costums. Segons Kant, la raó té dos usos: un de teòric, el conèixer, i l'altre pràctic, la determinació de la voluntat per actuar. Té la ferma intenció de fundar una **moral racional** (per Kant, el bé i el mal tenen a veure amb la raó i no amb els sentiments, com pretenia Hume), amb un fonament objectiu i amb **validesa universal**, una moral vàlida per a tots els homes de totes les societats i de totes les èpoques.

Crítica a les Ètiques Materials

Abans de Kant, totes les morals eren **materials** (no confondre amb materialista): fixaven **què és el bé** (plaers, felicitat, utilitat, Déu, pàtria,...) i establien unes normes per assolir-lo, com per exemple: «Si vols ésser feliç, viu ocult i actua d'acord amb la naturalesa».

Kant rebutja les morals materials, no perquè no li sembli correcte desitjar els plaers o la felicitat, sinó perquè creu que no es pot fundar una moral universalment vàlida sobre aquests fonaments:

• Tota moral material és **empírica**, *a posteriori*, fruit de l'experiència subjectiva i dels condicionaments històrics. Ens podem demanar, per exemple, si una moral hedonista és vàlida per a qualsevol persona de qualsevol època.
• Les seves normes o preceptes són **hipotètics** o condicionals: defineixen els mitjans per aconseguir determinats fins. «Si vols una vida llarga i plaent, no beguis amb excés».
• Són **heterònomes**: depenen d’algun principi extern, sigui Déu, un grup social, la força de la naturalesa o la tradició. La voluntat ve determinada pel desig, per l'instint o per la influència de l'autoritat. Heterònom és el contrari d'autònom (*auto-nomos* = donar-se a si mateix la pròpia llei). En una moral autònoma, el subjecte és autènticament lliure, ja que es dona a si mateix les normes morals.

La Moral Formal i l'Imperatiu Categòric

Una moral només és universal si és:

• **A priori**
• **Categòrica**: les normes o imperatius han de ser absoluts.
• **Autònoma**: el subjecte ha de donar-se a si mateix la llei. Kant no es refereix a l'autonomia del desig, sinó a l'autonomia de la voluntat racional.

Per satisfer aquestes exigències, Kant formulà una **Moral Formal**, **buida de contingut**, que no estableix què és el bé, ja que segons Kant en el món no hi ha res que pugui considerar-se bo en si mateix, i no ens diu *què* hem de fer sinó *com* hem d'actuar. És tan general que deixa al criteri de cadascú la solució *més* correcta en cada cas concret.

La norma o **llei moral fonamental** és l'**imperatiu categòric**, una mena de llei natural present dins tots els homes, que diu així:

«Obra segons una màxima tal que vulguis que es torni llei universal» (Màxima: principi que guia el nostre comportament).

I també:

«Actua de tal manera que mai no prenguis la humanitat ni en tu ni en els altres com un mitjà, sinó com un fi». S'assembla molt a la regla d'or que tantes religions defensaren: «Fes als altres el que vulguis que et facin a tu».

El Deure (Bona Voluntat)

El valor moral d'una acció no radica en el propòsit que es vol aconseguir, sinó en la **bona voluntat**, que és la que **fa les accions bones per deure**, per respecte a la llei moral que ve donada per la mateixa raó. Si s'ajuda als altres amb la finalitat de ser elogiats, la nostra acció no és moral. En canvi, si es fa perquè es considera que és un **deure** moral ajudar al pròxim, la nostra acció serà virtuosa. Una persona actua moralment quan actua per deure, per respecte a la llei moral, i no per satisfacció o per utilitat.

Postulats de la Raó Pràctica

Kant creia que era imprescindible per a la moral pressuposar que l'home és lliure, que té una ànima immortal i que Déu existeix. Els postulats són proposicions no evidents i no demostrables, però que cal acceptar per tal de fer possible, en aquest cas, la moral. Allà on no pot arribar la raó en el seu ús teòric, els temes de la metafísica, ens hi acostem amb la raó pràctica.

Nietzsche: Crítica a la Cultura Occidental i el Vitalisme

Els Filòsofs de la Sospita

Nietzsche comparteix amb Marx i Freud l'actitud de **sospita** i denúncia. Què és sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita porta a anar *més* enllà de les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche i Freud seran coneguts com a filòsofs de la sospita.

La sospita de Marx i Engels fou de caire socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi batega sofriment, alienació i explotació. La sospita de Freud serà de caire psicològic: sota les més nobles idees i més bons sentiments s'hi amaguen mòbils obscurs, irracionals i inconscients. La sospita de Nietzsche és global i radical: davant la vida, la cultura occidental ha adoptat des del seu origen una actitud de negació i ha defensat uns valors morals i religiosos que ja no serveixen. Avançant-se al seu temps i incomprès en el seu moment, Nietzsche extreu les conseqüències de la progressiva pèrdua de la fe religiosa a Europa i anuncia que Déu ha mort.

Des d’una apassionada **posició vitalista d’afirmació i exaltació de la vida**, l’obra de Nietzsche serà una crítica implacable i radical contra el sistema d’idees i valors d’Occident. Invoca la necessitat d’un home nou, que s’aixequi sobre els seus peus sense recolzar-se en cap fe i creï els seus propis valors.

Nietzsche intueix que **la vida en la seva totalitat, escapa a les capacitats de la raó**: «La vida supera els límits que li fixa el coneixement, però el pensament supera els límits que li fixa la vida». La vida i el pensament van lligats, ja que ella activa el pensament i el pensament fa de la vida quelcom afirmatiu. La filosofia occidental ha divinitzat la raó com a eina de coneixement i com a guia de la vida. Ha manifestat sovint un rebuig del món sensible, dels sentits i del fluir constant de la realitat. La vida no es pot expressar amb els conceptes de la raó; la vida és procés, canvi, irracionalitat. El més hàbil i amb més capacitat per acostar-se al cor de la vida és l'artista.

L'Etern Retorn de l'Idèntic

L’etern retorn de l’idèntic o del mateix. Aquest, diu Nietzsche, «és el meu pensament més profund». Al *Zaratustra*, després d’ensenyar la doctrina del superhome, la mort de Déu i la voluntat de poder, el profeta torna a la caverna de la muntanya, a la suprema soledat i afronta el seu pensament més abismal. «De la visió i de l’enigma» és el títol del capítol on comença a parlar d’aquest tema: és un misteri, l’enigma del temps, el que es troba en el fons del cor del món.

El principi de l’etern retorn, que ja està present en els mites d’antigues cultures, és que qualsevol cosa que succeeix ha succeït un nombre infinit de vegades i ho seguirà fent durant tota l’eternitat. L'etern retorn, o circularitat del temps, comporta no una visió lineal del temps sinó una visió cíclica. En un horitzó lineal destaquen passat i futur; però aquests es fonen en una visió cíclica: la distinció entre passat i futur no la fa el temps, sinó cadascun de nosaltres des del seu punt de vista. Aquí, l'únic que compta és l'instant creador, un instant que, com un llampec, il·lumina tot el paisatge del temps. Aleshores, l'instant decideix sobre l'eternitat, és a dir, el que es fa val per sempre.

L’etern retorn és la suprema fórmula d’afirmació de la vida i de fidelitat a la terra. No hi ha més món que aquest, un món que gira sobre si mateix en un alegre joc còsmic. És l’acceptació total de si mateix i de l’existència tal com són, amb els seus aspectes agradables, com el plaer o la festa, i aquells que ens espanten, com el dolor i la mort. No és la simple afirmació del *Carpe diem*, sinó la màxima expressió del vitalisme: el superhome que abraça aquesta doctrina pot mirar la seva pròpia vida i desitjar reviure-la una vegada i una altra durant tota l’eternitat. És una acceptació total de l’existència, un dir «sí» a tot. Aquest és l’*amor fati* de Nietzsche, l’amor al destí: estimar el teu destí, sense necessitat de ficcions ni falses esperances i seguretats, i abraçar l’existència sense sentit donat que retornarà una i una altra vegada durant tota l’eternitat. Nietzsche no intenta demostrar la doctrina de l’etern retorn, sinó presentar-la com un experiment mental i desafiar-nos a considerar quina seria la nostra reacció si la doctrina fos certa.

Moral de Senyors i Moral d'Esclaus

Tots els escrits de Nietzsche posteriors a *Així parlà Zaratustra* estan marcats per la idea de **transvaloració** o capgirament de tots els valors. En tots ells, els problemes de la filosofia són, essencialment, problemes ètics o de valors: la vida, i només la vida, és el fonament últim de tots els valors.

A *La genealogia de la moral* analitza l'origen dels valors. El valor o categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder. En la primera dissertació pren relleu la distinció entre dues morals, la moral dels senyors i la moral dels esclaus:

La Moral dels Senyors

És la moral noble en la qual bo és tot el que eleva l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble, aristocràtic, en el sentit d’elevat o superior en mèrits, fort, poderós, bell, feliç i creador.

La Moral dels Esclaus

És la moral del ramat i de la mediocritat, una moral amarada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils. Per aquesta moral, bo és igual a renúncia, humiliació, submissió, en definitiva, una moral passiva i no creadora.

La Crítica al Cristianisme i la Decadència

Les manifestacions d’aquesta moral a Occident són el cristianisme, el socialisme i la democràcia. El cristianisme és l’enemic de la vida en tant que és repressor de la vitalitat: castedat, dejuni, sacrifici... El cristià està ple de sentiment de culpa en tot el que fa i persegueix tot el que és instint vital amb la idea de pecat. La religió cristiana promet un món de benaurances més enllà d’aquest món si complim amb la voluntat de Déu, ens sacrifiquem i neguem el cos i la sexualitat. En cas contrari, ens tocarà el càstig etern de l’infern.

Nietzsche constata que en la història de la cultura occidental hi ha hagut un domini de la moral dels dèbils sobre la moral dels forts: el ressentiment del dèbil tem l’home fort i poderós i per contenir-lo imposa els valors del ramat com a valors absoluts. Ha arribat la decadència amb aquesta moral antinatural, la platònico-cristiana, que posa el centre de la vida en el més enllà, menyspreant el cos, l’instint, el plaer i el pensament lliure.

És necessària la **transvaloració** o capgirament dels valors que suposarà un retorn a la moral originària. El protagonista serà el **superhome** (*Übermensch*), aquell que està «més enllà del bé i del mal», el qui és capaç d’assumir la mort de Déu i l’etern retorn, el qui crea nous valors. Quins són aquests nous valors? Nietzsche no ens ho aclareix. «El meu principi: no es donen principis morals». Sembla que persegueix la integració de tots els aspectes de la naturalesa humana.