Moral, Dret i Cortesia: Origen, Sistemes Ètics i Teories

Moral, Dret i Cortesia

El caràcter imperatiu i l'objectiu de buscar una millor convivència són característiques que les normes morals comparteixen amb les normes del dret i les de la cortesia. Quins són els trets que les diferencien?

Les normes del dret són elaborades pels parlaments, de manera que emanen de les institucions polítiques. S'expressen en forma de lleis escrites que l'Estat té el deure de divulgar de manera que tothom en tingui coneixement. Així mateix, l'Estat té l'obligació de vetllar pel seu compliment a través de la força coercitiva de les seves institucions.

Les normes morals no són imposades a través de les institucions coactives de l'Estat. Això mateix succeeix amb les normes de cortesia. Però el tret més genuí i específic que diferencia les normes morals de les del dret o de les de la cortesia és que es compleixen per convicció íntima i no per pressions externes.

Origen de les Normes Morals

Quin és l'origen i la naturalesa de les normes morals? Trobem tres maneres de respondre-la:

• Origen i fonament de les normes.
• Teoria del coneixement moral.
• Dimensió política de l'ètica.

Indiquem la denominació que tenen i l'estatus que s'atribueix a les normes morals.

A. Origen diví

• Tenen el seu origen i el seu fonament en Déu.
• Són conegudes a través de la revelació o les posseïm de manera innata.
• L'ordre social que preserva la moral és el volgut per Déu.
• Són morals d'inspiració religiosa.

B. Origen natural

• Tenen el seu origen i el seu fonament en la natura.
• La manera de conèixer aquestes normes morals és investigar i tractar d'entendre el funcionament de la natura en general o de la natura humana.
• L'ordre social que preserva la moral és un ordre natural, i el fet moral no és res més que una adequació de la conducta humana a aquest ordre.
• Són morals naturalistes.

C. Origen convencional

• Tenen un origen cultural.
• Busquen el seu fonament en una determinada idea del que ha de ser la societat.
• El fet moral és manifestar l'acord o desacord de les persones pel que fa a l'ordre social existent.
• Són morals convencionalistes d'inspiració política i utòpica.

L'Ètica

L'ètica és la disciplina que estudia la moral. Quant a la moral, es pot estudiar des de dos vessants: des de la seva estructura o des del seu contingut. Parlem de la moral com a estructura quan l'estudiem d'una manera abstracta i genèrica. Ens referim a la moral com a contingut quan l'analitzem a partir dels diversos codis morals existents i reflexionem sobre les seves propostes concretes i sobre les seves normes. L'objectiu és poder valorar-los i fer-ne un judici.

Sistemes Ètics

Un sistema ètic consisteix en una reflexió sobre les idees en què es pot fonamentar un codi moral concret i, en darrer terme, formular una proposta racionalment justificada sobre la qual assentar un codi moral.

Origen

Els sistemes ètics sorgeixen com una reflexió crítica sobre aquests costums i tradicions, plantejant-se la validesa i el fonament.

Funció

Dues funcions:

• Parteix d'un codi moral establert amb el qual està d'acord i aleshores intenta justificar-ne racionalment els continguts des d'un criteri general vàlid per a totes les normes que el componen.
• No està d'acord amb el codi moral establert i aleshores intenta proposar un criteri general des del qual es pugui desenvolupar un nou codi moral.

Teories Ètiques

Intel·lectualisme Moral

Conèixer el bé comporta fer-lo. Aquesta teoria és doblement cognitivista. Sòcrates concep la moral com un saber. Per a aquest filòsof no hi ha homes dolents, sinó només ignorants; no hi ha homes bons si no són savis.

Eudemonisme

Les ètiques que consideren la felicitat com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar són eudemonistes. Aristòtil ens diu que tots els éssers tendeixen per naturalesa a una finalitat. Aristòtil considera que per ser feliç calen tant la contemplació com els béns exteriors i la virtut.

Hedonisme

Es considera hedonista qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé, i que concep la felicitat en el marc d'una vida plaent. Els seguidors de l'epicureisme identifiquen plaer i felicitat. Defineixen el plaer com la simple absència de dolor. Per als epicurs, la serenitat i tranquil·litat de l'ànima és l'objectiu que ha de perseguir tot ésser humà i és la veritable essència de la felicitat. La podem assolir amb un càlcul exacte de plaers que tingui en compte que un plaer avui pot ser un dolor demà i al revés.

Estoïcisme

Es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Va ser iniciat per Zenó de Cítion. L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé.