L'Ètica Hel·lenística: Epicureisme, Estoïcisme i Neoplatonisme

L'ètica i els falsos temors: l'epicureisme

L'epicureisme, a diferència de l'estoïcisme, no accepta una llei divina que governi l'Univers (destí).

• Per ser feliços hem d'evitar falsos temors com la por als déus, que són éssers perfectes, immortals, autosuficients i feliços que no intervenen en els assumptes humans.
• La felicitat, l'autosuficiència, la impertorbabilitat i la indiferència dels déus han de ser el model d'allò que els éssers humans han d'aconseguir: viure com a déus. També hem d'evitar la por a la mort. Mai ningú no ha sentit la mort.
• Aquesta concepció de la mort fa que l'important no sigui viure eternament, sinó viure bé. I viure bé és viure segons la naturalesa, si bé, contràriament als estoics, els epicuris no creuen en una llei divina que governi l'Univers. L'Univers està format per àtoms que es mouen en el buit.

Quan els moviments dels àtoms de les nostres zones sensibles (òrgans dels sentits, ment...) són com per naturalesa els correspon (moviments regulars, harmoniosos, equilibrats...), llavors no sentim cap mena de dolor en aquella zona, sinó que sentim plaer.

La recerca del plaer i l'hedonisme

• Epicur segueix l'escola socràtica cirenaica (hedonisme: bé = plaer), però amb diferències.
• Felicitat: unió dels plaers del cos i de l'ànima.
• Cal distingir entre necessitats naturals i necessitats creades per nosaltres mateixos.
• Cal fer un "càlcul de plaers": no interessa qualsevol plaer.
• Prudència i la idea del savi.

Els epicuris defensen que el plaer i el dolor són els criteris del bé i del mal: el bé suprem és el plaer i el mal suprem és el dolor. El plaer és el resultat de l'absència de dolor: l'absència de dolor en el cos ens dóna el plaer perfecte del cos; l'absència d'ansietat i la impertorbabilitat de l'ànima ens asseguren el plaer de l'ànima. La felicitat consisteix en la unió d'ambdós plaers.

Per tant, per viure feliç, cal evitar el dolor i buscar el plaer. La naturalesa ha unit les necessitats amb el plaer i les coses perjudicials amb el dolor. Es tracta, per tant, de seguir amb saviesa els principis naturals. Cal distingir entre les necessitats naturals i les creades per nosaltres mateixos. Les necessitats naturals són fàcils de satisfer, i el savi ha de moderar i controlar els seus desitjos i renunciar a tot allò que sigui innecessari.

La felicitat, segons Epicur, radica en una vida senzilla, tranquil·la i retirada, en la possessió dels mínims aliments i vestits necessaris per no passar gana ni set ni fred. La recerca de plaers pot anar acompanyada de posteriors dolors. Per això, cal fer un càlcul de les nostres accions per veure els plaers i dolors que aquestes poden comportar. En tot cas, s'ha de renunciar sempre als excessos.

És veritat que Epicur centra la felicitat en la consecució del plaer, però no es tracta només dels plaers materials del cos, sinó també dels plaers mentals o espirituals, que acostumen a ser més intensos que els corporals. El propòsit és assolir l'equilibri, l'absència de dolor i la impertorbabilitat, la serenitat i l'autodomini. En això no es diferencien gaire dels estoics; la vida feliç és també la vida virtuosa, prudent, honesta i justa.

L'amistat com a valor suprem

• El plaer més elevat és l'amistat.
• L'epicureisme no busca l'acció política ni la fama perquè només poden ser font de torbació i de preocupacions.
• Epicur diu: "Viu amagat".

La vida senzilla i l'amistat són la millor manera d'adquirir la màxima felicitat. Epicur distingeix entre amistat i amor eròtic. La passió eròtica, el desig intens de tenir relacions sexuals, és, per a Epicur, una font de preocupacions i dolors més que no pas de plaer. En canvi, l'amistat ens proporciona la seguretat en el futur; aquesta confiança i tranquil·litat ens la dóna l'amistat, que és una mena d'assegurança d'ajuda i estima mútua. La manca d'amics produeix ansietat i intranquil·litat pel que fa al futur.

Una famosa sentència epicúria ens recorda que: «No necessitem tant l'ajut dels nostres amics com la confiança en aquest ajut». L'epicureisme no s'interessa per l'acció política ni per la fama —«viu ocult», recomana Epicur—, però li preocupa la vida en societat. Propugna uns nous vincles entre els éssers humans regits per la igualtat i el rebuig de tota forma de domini.

L'estoïcisme: la raó universal i el destí

Fundador de l'escola: Zenó de Cition (a Atenes). Autors posteriors: Sèneca i Marc Aureli.

La física estoica

A l'Univers i a cada cos podem distingir dos principis: el principi passiu, que és la matèria sense cap qualitat, i el principi actiu, que és el foc, un foc sempre vivent que organitza la matèria i mou totes les coses. Aquest principi actiu, foc viu i intel·ligent, és la raó (logos) universal o Déu, que és l'ànima i la vida del món. Déu no és cap cosa diferent del món, sinó que és immanent al món. El cosmos és com un immens animal viu l'ànima del qual és el foc o Déu, el qual penetra el cosmos completament.

És un cos subtil que anima i ordena tot. De fet, només hi ha Déu (panteisme), que és un principi racional actiu; pels estoics, Déu i món s'identifiquen. El concepte estoic de Déu permet la varietat terminològica: la divinitat pot denominar-se al mateix temps foc, ànima o esperit (pneuma), raó, necessitat (ananké) i fatalitat (heimarmene).

L'ètica estoica: la felicitat com a impertorbabilitat

L'ésser humà forma part de la naturalesa i en cap cas pot deixar de sotmetre's a les lleis naturals inexorables, però té el privilegi de conèixer-les i acceptar-les conscientment. Si ho fem i vivim d'acord amb el provident i necessari ordre còsmic, ens anirem fent ordenats, autònoms i uniformes com el mateix cosmos.

• Aquesta identificació amb el cosmos ens farà obtenir la impertorbabilitat, la impassibilitat i la pau interior que els estoics anomenaven apátheia (manca d'emocions o sentiments) i l'euthýmia (alegria serena).
• En definitiva, obtindrem la felicitat (eudaimonía), que és el nostre bé suprem.
• Per arribar a aquest estat és bo seguir l'exemple dels savis impertorbables i fer-se virtuós.

Els estoics classificaven les coses en tres grups: coses bones (les virtuts), coses dolentes (vicis i passions) i coses indiferents (vida, mort, riquesa, pobresa, salut, malaltia, honra i deshonra).

Cosmopolitisme i acceptació del destí

La felicitat és l'acceptació del destí (llibertat autèntica). La figura del savi estoic és la de la persona virtuosa perquè es manté al marge de les passions i es basta a si mateixa (autosuficiència). El principi ètic dels estoics és l'autodomini i la independència davant el món exterior.

La felicitat radica en l'acceptació del destí i en el combat contra les forces de la passió. Però el savi estoic no es limita a buscar la seva pròpia felicitat individual, sinó que intenta ser útil a tots els éssers humans perquè tots som germans, fills del mateix Déu o logos còsmic. El savi estoic se sent cosmopolita, ciutadà del món. Encara que la teoria de la resignació conduïa a l'acceptació de l'existent, els estoics també van exercir la crítica social i política defensant reformes basades en la saviesa.

El neoplatonisme: l'última escola metafísica

Amb el neoplatonisme torna a reaparèixer la metafísica. És l'última escola metafísica grega, amb influències cristianes i orientals. El seu fundador va ser Plotí (205-270 dC), l'obra del qual va ser recopilada per Porfiri (Ennèades), influint profundament en el pensament cristià medieval.

Característiques de la filosofia de Plotí

• Panteisme: Tot és Déu i oposició al materialisme.
• El màxim ésser és l'"U" (U = Ésser = Bé = Déu).
• Emanació: De l'U surten totes les coses, de més a menys ésser.

El neoplatonisme és panteista perquè no distingeix entre Déu i el món: l'emanació significa que el propi ésser de Déu es difon en el món sencer. Plotí és el primer grec que pensa el món com a "produït", i no simplement com a fabricat o ordenat. L'ànima ha d'alliberar-se de la matèria (cos) en la qual recau a través de les reencarnacions.

Hi ha la possibilitat de l'èxtasi, en què l'ànima s'allibera totalment de la matèria i s'uneix amb Déu, convertint-se en l'U mateix. Continuadors de Plotí van ser Porfiri i Procle. El neoplatonisme tanca el cicle de la filosofia grega antiga.