El Dubte Metòdic de Descartes: Fonaments i el Cogito Ergo Sum

El Dubte Metòdic de Descartes: Fonaments i Certeses

El dubte metòdic és un pilar fonamental en la filosofia de René Descartes. Consisteix a dubtar dels fonaments sobre els quals està constituïda la nostra cultura, de l'essencial. Si puc dubtar d'una cosa, aquella cosa és falsa. Descartes descarta tot allò que no és 100% fiable per tal d'arribar a una veritat indubtable.

Tipus de Dubte i els seus Objectes

1. Dubte sobre els Sentits

Els sentits són una font de dubte, ja que no tenim un criteri clar de quan ens enganyen. Sovint, allò que percebem pot ser il·lusori o enganyós.

2. Dubte sobre l'Existència del Món Extern (Argument del Somni)

L'existència del món extern a nosaltres és qüestionable. Moltes vegades, en els somnis, les coses es presenten amb gran vivacitat, com si estiguéssim en estat de vigília, però en despertar-nos ens adonem que tot plegat era un somni. Sabem diferenciar cada estat, però com no tenim un criteri evident, podem dubtar de l'existència del món real. Com no és tan fàcil distingir-los, això ens porta a adonar-nos que en realitat sempre estem somiant. Contínuament projectem o al·lucinem una realitat que no existeix. No podem assumir que la veritat que estem vivint és la realitat real. La vigília i el somni s'assemblen perquè hi ha uns paràmetres iguals, encara que siguin bàsics. Per exemple, en el somni, quan caiem, és cap avall. Hi ha una cosa comuna en els dos estats: una lògica fonamental bàsica.

3. Dubte sobre les Veritats Independents (Hipòtesi del Geni Maligne)

Per últim, podem dubtar de les veritats independents, com les matemàtiques. Podria existir un geni maligne que ens fes pensar de manera clara que 2+2=4, però que en realitat no ho fos. Si Déu m'ha donat aquesta lògica, hauria d'arribar a la veritat. Però si Déu és bo, m'hauria donat les eines necessàries per poder arribar a la veritat. Però si Déu és maligne, per què m'ha donat aquesta lògica que no em deixa veure la realitat tal com és? No ens podem fiar ni tan sols de la lògica fonamental, perquè podria haver-hi un Déu Maligne que ens fes errar.

El Dubte Hiperbòlic: L'Extrem de la Negació

El dubte hiperbòlic porta el dubte al seu límit: tot és sospitós i tot s'ha de negar. La negació és el límit del dubte. Si trobo una veritat dins del dubte hiperbòlic, aquesta serà irrefutable, és a dir, el fonament indubtable, i superaré l'escepticisme. Si, quan fa la hipòtesi, és indubtable, serà el fonament de la seva filosofia.

La Primera Certesa: El Cogito, Ergo Sum

Descartes arriba a la conclusió que només hi ha una cosa de la qual no pot dubtar: la seva pròpia existència. Si dubta de la seva existència, significa que està pensant. I, si està pensant, significa que existeix. Aquesta conclusió, Cogito, ergo sum (Penso, per tant existeixo), és el punt de partida de la filosofia de Descartes.

El Cogito com a Substància i Consciència

El cogito no és només una afirmació de la seva pròpia existència, sinó que també és una afirmació de la seva essència. La substància és "allò que existeix per si mateix i no necessita res més per existir". El cogito, per tant, és una substància. El que ens fa existir és la consciència, NO el pensament.

El Geni Maligne i la Lògica Veritable

El geni maligne, en la hipòtesi de Descartes, ens impedeix qüestionar la lògica veritable, posant a prova la nostra capacitat de discernir la realitat.

Consciència de la Consciència

Ser conscient de la consciència significa ser conscient del fonament de l'existència. És a dir, no és necessària la consciència de la consciència per existir; no és necessari veure el fonament, però si el veus, ets conscient que existeixes.