Relació entre passat, present i futur segons Hume i Descartes

Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el 28 de Junio de 2024 en catalán con un tamaño de 10,92 KB

TEXT 1: és evident que Adam…

a) En aquest fragment, s'explora la relació entre el passat, el present i el futur, argumentant que el curs de la natura segueix un patró continu. S'insinua que el futur es desenvoluparà de manera similar al passat; però es remarca la limitació humana de provar aquesta afirmació. Hume qüestiona la possibilitat de canvi, afirmant que els humans són cambiants i que la seva pròpia existència és prova d'això. També la falta de prova concreta per afirmacions sobre el futur, argumentant que l'experiència passada no pot ser una garantia absoluta i la relació entre el present i passat i futur es considera una suposició.

b) David Hume, filòsof del segle XVIII, defensa que tot coneixement prové de l'experiència sensorial i que les idees es deriven de les impressions que rebem a través dels sentits. Això implica que no podem conèixer res més enllà del que les nostres impressions i sentits ens ofereixen. En contrast amb Hume, el filòsof racionalista René Descartes, del segle XVII, considerava que la raó era fonamental per a l'adquisició del coneixement. Descartes defensava la dualitat entre la ment i el cos, argumentant que la ment a través de la raó podia arribar a coneixements que no depenien necessàriament de l'experiència sensorial.

c) Estic d'acord amb aquesta afirmació de Hume, ja que reflecteix una afirmació amb bastanta credibilitat i raonament en la meva opinió. En primer lloc, degut a l'empirisme utilitzat com a fonament, ja que es basen en la perspectiva empirista que sosté que el coneixement autèntic prové de l'experiència directa. Les observacions i els experiments proporcionen dades concretes i palpables que poden ser verificades. A més de la fiabilitat de la prova empírica, que afirma que les observacions i els experiments ofereixen una base sòlida per al creixement, degut a que es poden repetir i verificar de manera independent. La metodologia científica consta d'una perspectiva que s'alinea amb la metodologia científica, que es fonamenta en la recopilació sistemàtica de dades mitjançant observacions experiments. I finalment, l'evitació d'abstraccions no verificables, ja que argumentaria que limitar el coneixement al que es pot verificar amb observacions o experiments, evita la inclusió d'abstraccions, mantenint el pensament de la realitat observable. En conclusió, estic bastant d‘acord amb l'afirmació proporcionada prèviament.

TEXT 2: estem/quan veig una bola..

a) Aquest text es basa en la teoria del coneixement en el qual s’investiga com es forma la relació causa-efecte. 'Hàbit d'observar repetides vegades que després d'una determinada causa segueix un mateix efecte inclina la nostra ment a creure que el seguirà produint en el futur. Com que només podem percebre les qualitats sensibles dels cossos, i no pas els poders pels quals operen, creiem això pel costum, ja que la raó no pot demostrar que existeixi una connexió necessària entre la causa i l’efecte.

c) Hume sosté que no hi ha cap argument que determini que els efectes futurs seran necessàriament conformes a l'experiència passada. Aquesta afirmació es basa en la seva crítica a la creença en la inducció, argumentant que la repetició d'observacions passades no justifica l'expectativa que els esdeveniments futurs seguiran el mateix patró. Hume destaca que la nostra anticipació d'efectes futurs es deu només a l'hàbit, no a una raó fonamentada en la natura intrínseca dels objectes. Al no conèixer els poders que actuen en els cossos, només podem basar-nos en les qualitats sensibles percebudes, i no hi ha garantia lògica que aquests poders romandran constants. Hume posa en dubte la connexió necessària entre les qualitats sensibles i els efectes, posant de manifest les limitacions de la raó humana i la falta de fonament racional per a la inducció.

TEXT 3: Per tot el que s’ha dit…

a) En aquest text, l'autor destaca la naturalesa escèptica de la filosofia, que destaca les imperfeccions i els límits de l'enteniment humà. L'argumentació es centra en l'experiència com a fonament principal del raonament, explicant la creença que l'acompanya com un sentiment generat per l'hàbit. Qüestiona la creença en l'existència externa, afirmant que aquesta creença és simplement un sentiment similar. L'autor insisteix en altres temes escèptics i conclou que utilitzem la raó simplement perquè no podem evitar-ho, afirmant que, sense la força inherent de la naturalesa. b) Descartes, amb el seu Mètode de Dubte Metòdic, qüestiona tot el coneixement, fins i tot els fonaments matemàtics, per arribar a una base indubtable. Això acaba en el cogito (“cogito, ergo sum”), on afirma la seva existència com a punt de partida indubtable i construeix un sistema de coneixement racionalista. En canvi, Hume no busca un “jo pensant” indubtable. Destaca les limitacions de la raó i la dependència de l’experiència, qüestionant la validesa de les creences causals i inductives. Desconfia de la raó en certs aspectes, argumentant que les nostres creences en la connexió causal i la uniformitat de la natura es basen en hàbits més que no pas en una raó sòlida. Valora la informació sensorial com a fonamental per al coneixement. És a dir, mentre Descartes busca un fonament indubtable i confia en la raó, Hume destaca les limitacions peculiars de la raó i de la dependència de l'experiència sensorial. Descartes arriba a certeses a través del mètode de dubte, mentre Hume destaca les limitacions intrínseques de la raó i les nostres creences establertes. c) Estic d'acord amb aquesta afirmació, ja que, des del punt de vista psicològic, podem entendre aquesta creença com una manifestació dels processos d'aprenentatge i condicionament. La nostra ment té una tendència inherent a reconèixer patrons i establir hàbits com a mecanismes de simplificació cognitiva. En aquest context, la continuïtat de l'existència dels objectes, tot i no ser percebuts directament, pot ser un resultat de la nostra predisposició psicològica a esperar la consistència en el món que ens envolta. Aquesta perspectiva psicològica suggeriria que, quan experimentem repetidament la presència d'un objecte i aquest no desapareix instantàniament fora del nostre camp de percepció, la nostra ment pot formar una expectativa d'aquesta continuïtat, tot basant-se en l'hàbit. Així, la creença

en la persistència de l'existència més enllà de la percepció podria ser una construcció mental influïda per la nostra tendència intrínseca cap als patrons i les rutines. No obstant això, cal tenir en compte altres perspectives, com la filosofia i la ciència, que podrien oferir arguments contraris sobre la realitat objectiva independent de la percepció humana.

TEXT 4: acabaré amb la lògica…

a) En aquest text, l'autor critica la noció d'ànima com una substància, argumentant que és simplement una successió de percepcions diferents, sense una identitat o simplicitat perfectes. Desafia la idea de Descartes que el pensament en general és l'essència de la ment, considerant-ho inintel·ligible ja que tot el que existeix és particular. L'autor sosté que la ment no és una substància inherent a les percepcions, i aquesta noció és tan incomprensible com la concepció cartesiana. També destaca que no tenim cap idea de substància, ja que només coneixem el que deriva d'impressions i no tenim impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. La crítica es basa en la falta d'experiència directa de substàncies i en la idea que només coneixem les qualitats i percepcions particulars, tant en el cas del cos com de la ment. b) Descartes i Hume, aborden la concepció de l'ànima (jo) amb perspectives molt diferents. Descartes, en la seva visió dualista, considera l'ànima com una substància pensant separada del cos, essent el pensament la seva essència fonamental. Contràriament, Hume sosté que l'ànima no és cap substància en si mateixa; més aviat, és una successió de percepcions sense una identitat o simplicitat perfectes. Pel que fa a l'essència de la ment, Descartes creu que el pensament en general constitueix l'essència de la ment, independent de pensaments particulars. Hume, no obstant això, troba inintel·ligible aquesta idea, afirmant que només coneixem percepcions particulars i que la noció d'un pensament general com a essència de la ment és confusa. En qüestió d'experiència i coneixement, Descartes confia en la raó i la introspecció, considerant que la ment pot conèixer la seva pròpia essència. Hume, en canvi, destaca que tot coneixement prové de l'experiència i critica la idea de substàncies com a entitats desconegudes. Quant a la substància i la identitat personal, Descartes defensa la identitat personal i la continuïtat de l'ànima com a entitat separada del cos. Hume, amb una visió més escèptica, qüestiona la noció d'identitat personal permanent, afirmant que l'ànima és una successió de percepcions sense una entitat fixa.

c) Estic d'acord amb la frase, ja que la concepció que l'ànima no és una entitat substancial i independent, sinó més aviat una successió de pensaments o sentiments particulars, s'ajusta a la visió humana que qüestiona l'existència d'una identitat o essència fixa en la ment. Hume argumenta que no podem identificar cap entitat subjacent permanent o substància en la ment, sinó que les percepcions individuals, ja siguin pensaments o sentiments, són allò que constitueix la nostra experiència conscient. Aquesta noció posa de manifest la transitorietat i la variabilitat de la consciència, contradient la idea de l'ànima com una cosa substancial i permanent. Per tant, concordant amb la perspectiva de Hume, la nostra ànima es revela més com una successió de pensaments i sentiments efímers, sense una identitat o essència duradora. Aquesta visió ressalta la naturalesa dinàmica i en constant canvi de la consciència humana.