El Dualisme Cos-Ànima: Una Anàlisi Filosòfica

El dualisme cos - ànima

Ara ens preguntarem pels components que constitueixen l’estructura de l’ésser humà. Som només un cos material o bé un compost de matèria i esperit? O per dir-ho en termes actuals: la ment és el cervell o bé és alguna cosa diferent d’ell?

En la doctrina platònica, cos i ànima constitueixen dos pols oposats i irreconciliables. El primer representa la sensualitat que ens esclavitza, mentre que la segona representa la racionalitat que ens allibera de les passions.

El dualisme platònic va ser molt ben rebut pel cristianisme, especialment en l’obra de Sant Agustí, que va trobar en la separació cos-ànima un suport teòric per a la seva doctrina moral. El cos es va associar al pecat i a la imperfecció, mentre que l’ànima va assimilar allò que de més notable i virtuós hi ha en nosaltres.

Com Plató, Descartes pensa que, a diferència del cos, que és material i comptable, l’ànima és la substància espiritual i immortal. De fet, identifica l’ànima amb la raó o pensament i el cos amb la matèria interna.

Ànima i cos són dues realitats autònomes. Però, què vol dir això? Doncs que el món queda dividit en dos àmbits separats: els dels éssers espirituals (els humans) i els dels éssers materials (la resta). És a dir, hi ha un tall radical entre el pensament o esperit, per un costat, i la matèria, per l’altre. De fet, el nostre propi cos és una complexa màquina regida per la natura. Només l’ànima, que és inmaterial, escapa a aquest determinisme i pot actuar amb plena llibertat.

Cossos que pensen o ments que parlen

Segons el monisme materialista, això que anomenem esperit o ànima no és altra cosa que el producte de l'activitat del nostre cervell. No som altra cosa que un cos material i tota la nostra vida psíquica (pensaments, sentiments, desitjos...) es pot reduir a una complexa xarxa de processos físics.

Ja en el segle IV a.C., Demòcrit afirmava que no som sinó un conjunt d’àtoms que es mouen a l’atzar, i un temps més tard el seu seguidor Epicur va negar l’existència d’una ànima inmaterial.

Amb tot, va ser al segle XVIII quan el materialisme va adquirir un protagonisme més gran, sobretot entre els il·lustrats francesos. Així, l'any 1748, el metge i filòsof francès La Mettrie va publicar un petit llibre anomenat L'home màquina.

Per a Berkeley, això que anomenen cos o matèria no té una existència independent de la ment; no existeix si no és en o per a una ment. D’aquesta concepció, en diem idealisme o neutralisme.

Tot el que existeix, doncs, són les ments i les seves idees. El cos és una de les idees més arrelades i persistents de la ment, però només això. No tenim cap garantia que a les nostres percepcions visuals, auditives o tàctils els correspongui cap objecte extern. La conclusió és clara: existim només en tant que percebem o que som percebuts per algú.

Tanmateix, les investigacions en el camp de la intel·ligència artificial, juntament amb el descobriment de la “realitat virtual”, han activat la polèmica entre materialistes i mentalistes.