Dualisme Antropològic de Descartes: Mecanicisme, Ànima i Llibertat

Dualisme Antropològic: Mecanisme i Llibertat

Descartes elabora una teoria antropològica dualista segons la qual concep l’ésser humà com un compost de cos i ànima, dos tipus de substància de naturalesa oposada, independents i irreductibles entre si. Descartes afirma rotundament que l’ànima i el cos estan estretament units, encara que l’ànima és una substància completament diferent i independent del cos que pot existir sense aquest.

Si Descartes insisteix a afirmar la diferent naturalesa del cos i de l’ànima i la seva independència total, és perquè l’ànima no haja d’acomplir les lleis necessàries de l’univers mecanicista. És deixar fora de perill la llibertat.

El Món Mecanicista i la Res Cogitans

Dins de la seva concepció mecanicista de l’univers material, tot està regit per lleis necessàries, i aquest és un àmbit en el qual no hi cap la llibertat. El nostre cos, concebut com una màquina, està subjecte a les lleis de la matèria, per la qual cosa no té llibertat. Per a Descartes, la llibertat humana ha de residir en alguna cosa que estigui al marge d’aquestes lleis, i això només pot residir en l’ànima, la res cogitans.

La Relació Complexa entre Ànima i Cos

El problema que ha d’afrontar Descartes és la relació entre les dues substàncies, ja que, en primer lloc, les concep com dues substàncies diferents i irreductibles que tenen atributs distints: el pensament i l’extensió, i en segon lloc, perquè és plenament conscient de l’estreta relació que mantenen.

Segons Descartes, el cos i l’ànima estan més units que el pilot i el vaixell; estan tan units que és com si formessin una mateixa cosa. Perquè si no fos així, no sentiria dolor quan estic ferit, ja que com a cosa pensant només percebria la ferida amb l’enteniment. Encara més, l’enteniment concep inicialment el meu cos com un cos més, no precisament com el meu, i són els sentiments de dolor, set, fam... els que possibiliten que jo comprengui que aquest cos és el meu cos.

Explicació Fisiològica i Interacció

Per a explicar aquesta relació entre ànima i cos, Descartes recorre a una explicació fisiològica i ens explica que al cervell hi ha la glàndula pineal, que és on resideix l’ànima i seria el punt de contacte on tindria lloc la interacció cos-ànima. Aquesta explicació està considerada un dels punts febles de la filosofia cartesiana.

El Combat entre Passions i Raó

Descartes diu que la relació entre ànima i cos s’assembla a un combat entre els apetits o passions, que són propis del cos, i la raó i la voluntat, que són pròpies de l’ànima.

• Les passions afecten a l’ànima i, com que són generades pel cos, són involuntàries (és a dir, que no depenen de l’ànima racional, sinó que li són imposades) i irracionals (és a dir, que no concorden amb els dictats de la raó i obliguen la voluntat a establir una lluita per sotmetre-les al seu control).

La força de l’ànima consistirà a tractar de controlar i dirigir les passions. Les passions no són en si mateixes ni bones ni roïnes; allò que és bo o roí és l’ús que en fem, fet pel qual hem d’aprendre a governar-les. En aquest combat, la raó s’encarrega de proporcionar el coneixement i els judicis perquè la voluntat pugui conduir adequadament les accions de la vida.

La Llibertat com a Essència de la Voluntat

Per a Descartes, la llibertat solament pot residir en l’ànima, perquè en no ser substància extensa no està sotmesa a les lleis de la mecànica. L’ànima té dues funcions:

1. L’enteniment, que és la facultat de pensar, de tenir intuïcions de les veritats clares i distintes.
2. La voluntat, que és la facultat d’afirmar o negar, i que Descartes identifica amb la llibertat.

Importància i Abast de la Voluntat

En la filosofia de Descartes, la teoria de la voluntat té una gran importància. La voluntat de vegades afirma amb precipitació la realitat i veritat d’alguna idea de l’enteniment quan aquesta és confusa, mentre que altres vegades, per prevenció, nega una idea clara i distinta. En els dos casos, la voluntat cau en l’error. El tema central de la voluntat és la llibertat, perquè fins i tot la possibilitat d’error es deriva de la llibertat.

Descartes diu que l’existència de la llibertat és un fet evident, i a més és la màxima perfecció de l’home. La llibertat és, per tant, la característica essencial de la voluntat i la que ens pot conduir cap a la veritat o l’error.

Llibertat vs. Indiferència

La llibertat és bàsicament la capacitat de triar entre diverses opcions. Ara bé, consisteix la llibertat a mostrar indiferència davant aquestes, perquè així no em sent inclinat per cap i puc triar ”lliurement”? La llibertat no consisteix en la indiferència. La indiferència entre diverses opcions no significa més llibertat, ja que la indiferència es deu a la ignorància de l’enteniment.

La llibertat consisteix precisament a fer que la voluntat triï allò que l’enteniment li presenta amb claredat i distinció com a bo i vertader.

Conclusió Ètica Cartesiana

En conclusió, la llibertat consisteix a sotmetre la voluntat a l’enteniment, i aquest sotmetiment és la idea central de l’ètica cartesiana.