Epicur: vida, materialisme, hedonisme i virtuts

Podríem resumir l’ideal de vida d’Epicur en aquests punts:

Hem de trobar el sentit de la vida de manera autònoma i dins dels límits d'aquest món. La serenor, la vida sense pertorbacions ni dolor físic, hauria de ser la principal finalitat de la vida. L’autosuficiència com a via per a la serenor i la pau d’esperit: ens hem d’acontentar amb allò senzill i assequible i no fer-nos dependents de riqueses i honors. Per tant, discreció, apartament, modèstia. Evitar sobresortir. Evitar la política i l’enfrontament social. Respectar la llei i les virtuts socials (ser honest I just, sincer…), bàsicament perquè així és més fàcil viure en pau i harmonia amb els altres. Cultiu de l’amistat, que Epicur considerava molt important per ser feliç.

El materialisme d’Epicur:

Epucur té una concepció materialista de la realitat. Seguint la línia d’atomistes anteriors (Demòcrit és el més conegut), sosté que totes les coses estan formades per partícules de simple matèria, els àtoms. Els àtoms són indivisibles per definició es mouen en el buit, adopten innombrables formes i la seva petitesa els fa invisibles. Per tant els cossos visibles són en realitat conglomerats d’àtoms, que es fan i desfan (per això les coses que veiem naixen i moren), mentre que els àtoms mateixos són indestructibles.

L’ànima

Atès que Epicur és materialista (tot el que existeix és material, tot està constituït per àtoms), nosaltres esperaríem que no cregués en l’existència de l’ànima. Però hi creu, i amb bones raons. Entre un cos inert, com una pedra o una cadira, i un ésser viu hi ha una deferència bàsica: en l’ésser viu, a més del cos, hi ha d’haver alguna cosa que expliqui la seva capacitat de moure’s autònomament, de pensar, de percebre i de sentir; i això és l’ànima. Sense ànima seríem un cos insensible, mort, com una pedra. Així doncs, Epicur creu en l’existència de l’ànima i creu que aquesta té naturalesa material, està feta d’àtoms. Com que aquests àtoms vivifiquen el cos han de ser molt petits i rodons, per tal que puguin infiltrar-se per tot el cos, dotant-lo de moviment i sensibilitat. Del que hem dit se’n pot extreure una conclusió important: que la mort destrueix tant el cos com l’ànima, ja que tot dos són materials. Epicur efectivament nega la immortalitat de l’ànima: després de la mort no hi ha res. Com veurem, la teoria de la mortalitat de l’ànima té importants implicacions ètiques.

Hedonisme

Segons Epicur, només és real per a nosaltres allò que percebem i sentim (Una postura que anomenem sensualisme). No té sentit parlar d’un bé o un mal que no experimentem d’alguna manera com a bé o mal. Una cosa no pot ser bona per a mi, diria Epicur, si no la sento com a bona. Si el pa és bo és perquè és agradable de menjar (sensació), evita que passi gana (sensació) i contribueix a mantenir la força i salut del meu cos, que són coses que em fan sentir bé (sensació). Epicur no consideraria una bona cosa, per exemple, deixar una bona imatge de si mateix a la posteritat. Per què preocupar-se de la pròpia imatge si ja ho hi serem per adonar-nos-en? Per això el nostre bé (allò que ens ha de guiar) no pot estar més enllà de la vida o més enllà d’aquest món, no pot estar en res que transcendeixi aquesta vida individual que tenim. A la vista d’això es comprensible que Epicur defensi la teoria de l’hedonisme, la teoria que sosté que el plaer (el goig, el benestar, la satisfacció, l’alegria...) és el bé suprem, que tot, en el fons, ho hauríem de fer pel plaer que ens dóna, o perquè ens condueix al plaer. Que la recerca del plaer hauria de ser el gran motiu de la nostra vida. A primer cop d’ull la teoria hedonista sembla inacceptable: és evident que fem coses doloroses que considerem correctes, com ara donar un òrgan per salvar la vida d’un fill. Però pensa-ho bé: no diríem que a la llarga ens faria més feliços fer el sacrifici de la donació que no fer-lo? No compensaria el dolor i els inconvenients de l’extracció de l’òrgan la felicitat que sentiríem per la recuperació del fill, el sentiment d’unió amb els altres o l’evitació del sentiment de culpa per no haver fet res? Per tant, el sacrifici pels altres pot conduir també al plaer: L’hedonisme en paraules d’Epicur: “Diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç. Al plaer, doncs, reconeixem com el nostre bé primer i connatural, i del plaer partim en tota elecció i rebuig, i al ell ens referim al jutjar qualsevol bé amb la regla de la sensació” (Carta a Meneceu) Cap valor està per sobre del plaer. El reconeixement del plaer com el fi últim de la nostra conducta implica que la resta de valors hi estan supeditats. En concret, la virtut està referida al plaer. Hem d’acceptar, segons Epicur, valors morals generalment reconeguts a l’època, com la justícia, la autosuficiència, la serenor, la frugalitat, la amistat... Però, com s’ha dit, no els hem de perseguir perquè siguin intrínsecament valuosos, sinó perquè afavoreixen una vida satisfactòria. Sigues just, per tant, però no perquè la justícia sigui en si mateixa bona, sinó perquè seràs més feliç si ets just que si no ho ets. Una persona injusta serà repudiada pels altres i està clar que no podem ser feliços sense la companyia i l’afecte dels altres. Com veuràs, Epicur valora moltíssim l’amistat. Algunes cites d’Epicur: Les virtuts s’escullen precisament pel plaer, no per si mateixes, com a medicina per a la salut” Escupo sobre la bella moral i sobre els que vanament l’admiren si no produeix cap plaer”. Hem d’apreciar el que és bell, les virtuts i les coses d’aquest tipus si produeixen plaer, si no enviem-les a passeig”. L’hedonisme és natural. Las pròpia vida ens diu d’una manera natural el que hem de buscar i el que he de fugir mitjançant el plaer i el dolor, el dos indicis naturals del que és bo i dolent. Ex. Una ferida, un evident perjudici, està acompanyada de dolor, la satisfacció d’una necessitat natural de plaer. Una cita d’un autor antic sobre aquesta naturalitat que Epicur atribueix a l’hedonisme: