Antropologia Filosòfica: Essència Humana, Identitat i Societat

Antropologia Filosòfica: Reflexió Crítica

Antropologia filosòfica: reflexió crítica i racional sobre l’ésser humà i tot allò que li és propi, que està relacionat amb nosaltres.

• Autodeterminació: és el fet de donar-nos un propòsit, decidir què és allò que som i que volem fer.
• Autoconeixement: és el coneixement de nosaltres mateixos com a individus singulars.

L’ésser humà és un animal indeterminat, que necessita l’autoconeixement per trobar un objectiu vital, una raó de ser. La recerca de nosaltres mateixos (l’autoconeixement) ens porta directament a la pregunta sobre la pròpia identitat.

La Identitat i la Psicoanàlisi Freudiana

Identitat: Propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat.

Les Tres Regions Psicològiques de Freud

Freud distingeix tres regions psicològiques:

1. Conscient: allò que sabem de nosaltres mateixos.
2. Preconscient: allò que no recordem però que podríem arribar a recordar.
3. Inconscient: allò que forma part de nosaltres i que ens resulta desconegut. Es troba fora del territori de la consciència.

Estructures de la Personalitat Segons Freud

• Allò (Id): és l’impuls primitiu, lluny de la consciència, la nostra funció més bàsica com a persones. Segons Freud serà el que ens dona l’energia necessària i ens proporciona el principi de plaer.
• Jo (Ego): sense abandonar totalment el territori de l’inconscient trobem la part de nosaltres que serveix de nexe entre l’Allò i el món exterior. És la part de nosaltres que identifiquem amb la nostra personalitat conscient encara que no ho sigui del tot.
• Superjò (Superego): es genera aproximadament al cinquè o sisè any de vida i és la part de nosaltres que actua com a vigilant moral del Jo. Segons Freud, en gran mesura també és inconscient.

Impulsos Fonamentals

• Impuls d’autoconservació: seguir vivint.
• Impuls sexual (Líbido): obtenció de plaer.
• Eros: impuls de vida i creació, el plaer de crear.
• Tànatos: impuls de mort i destrucció, el plaer de destruir.

La Societat i la Naturalesa Humana

La Perspectiva Aristotèlica

Aristòtil definia l’ésser humà com un animal polític, ja que pensava que les persones necessitem la societat i la cultura per poder realitzar-nos com a individu i com a espècie. Aristòtil entén que les persones estem plenes de mancances que només poden ser pal·liades en societat i també és la societat el que extreu les nostres millors capacitats.

La Societat com a Pacte o Construcció

Hi ha altres pensadors que veuen la societat com quelcom que és fruit d’un pacte, d’un acord o d’un contracte entre humans per tal de no lluitar els uns contra els altres. La posició contrària a la d’Aristòtil defensa que els éssers humans no som sociables per naturalesa, sinó que la societat en si mateixa és una construcció artificial cultural.

Hobbes i l'Estat de Naturalesa

Hobbes pensa que els éssers humans, com a espècie, som dolents per naturalesa, ja que no ens importa posar en risc a la resta per aconseguir allò que volem. En un hipotètic estat de naturalesa en el qual no hi haguessin normes ni càstigs per cometre crims seria en realitat un estat de guerra permanent. Per evitar això, Hobbes pensa que les persones hem de renunciar a la nostra pròpia llibertat en favor d’un governant que sigui garantia de la nostra seguretat (‘Leviatà’), arribant així al CONTRACTE SOCIAL.

Rousseau i el Bon Salvatge

Rousseau, defensava justament el contrari que Hobbes: els éssers humans som bons per naturalesa. Imagina un estat de natura en pau; diu que allò que corromp a l’ésser humà és la societat (concretament la propietat privada): pensarà aleshores que un humà en estat salvatge seria una persona sense cap malícia (el bon salvatge).

Això es refereix a una societat contemplada des de l’individualisme possessiu, és a dir, pensant que les persones que hi viuen en ella les mou l’egoisme i el desig d’acaparar riqueses. Rousseau defensarà que una societat estructurada com una comunitat igualitària.

Relacions Interculturals

• Etnocentrisme: actitud basada en una acceptació acrítica de la pròpia cultura, considerant-la en conseqüència superior a la resta.
• Relativisme: consisteix en defensar que no hi ha quelcom bo i/o dolent en si mateix, sinó que depèn de la cultura des d’on es vegi observat. Els relativistes afirmen que no és possible jutjar una cultura i els seus costums o tradicions, ja que les jutgem des de la nostra pròpia cultura, la qual se sustenta en uns valors diferents.
• Interculturalisme: és una teoria que defensa la necessitat de diàleg entre cultures des del respecte a la diversitat.

Dualisme Antropològic: Cos i Ànima

Plató i Aristòtil: El Dualisme

Tant Plató com Aristòtil són filòsofs que defensaven el dualisme antropològic: pensaven que els éssers humans estem formats de cos i ànima, l’ànima l’essència de cadascun de nosaltres, allò que ens fa ser únics.

La Visó Platònica de l'Ànima

Per a Plató la unió entre cos i ànima és accidental: ell pensa que l’ànima és eterna i que la unió amb un cos és quelcom antinatural.

• Ànima Racional: La seva funció és dirigir i controlar les nostres passions, així com assolir coneixement per actuar amb virtut (intel·lectualisme moral). És la part immortal de l’ànima i es troba situada al cap. La seva virtut és la PRUDÈNCIA.
• Ànima Irascible: És d’on sorgeixen les “passions nobles”, com ara l’amor o la fortalesa. La seva virtut és la FORTALESA.
• Ànima Concupiscible: És d’on sorgeixen les “passions innobles”, considerats vicis, com ara l’egoisme. La seva virtut és la TEMPRANÇA.

La Visó Aristotèlica: Hilemorfisme

Per a Aristòtil, en canvi, l’ànima i el cos es troben units en una unió natural. Defensa que l’ànima no és eterna ni immortal, sinó que es genera amb el propi cos i, per tant, també mor amb ell. Estableix que la substància (els éssers) són un compost de matèria i forma.

Hilemorfisme: teoria aristotèlica que defensa que la substància és un compost de matèria i forma. En el cas dels éssers humans:

• Matèria $\rightarrow$ Cos
• Forma $\rightarrow$ Ànima

Tipus d’Ànima en Aristòtil

• Ànima vegetativa: proporciona aliment a l’organisme i facilita la reproducció.
• Ànima sensitiva: al nivell anterior afegeix sensibilitat i moviment. En aquest nivell trobem sensacions (plaer i dolor), desigs, memòria i, en alguns casos, sentiments.
• Ànima intel·lectiva: és pròpia i exclusiva dels éssers humans i l’identifiquem amb l’activitat racional, el pensament i la capacitat de conèixer.