Dialectes, substrat i figures retòriques: Estellés, Llull i Ferrer

Termes i figures retòriques

DIALECTE: varietats geogràfiques que es poden percebre en una llengua (valencià, català).

SUBSTRAT: influències d'una llengua sobre una altra per conquestes; poden ser lèxiques, fonètiques o morfològiques.

ADSTRAT: influències entre dues llengües com a conseqüència del contacte prolongat.

FUNCION APELLATIVA: incita el receptor a reaccionar d'una manera determinada. Hi predomina la segona persona (sg. o pl.) i els verbs en imperatiu, així com modalitats exclamatives o interrogatives (compra'l!).

CODI: és la llengua literària, l'ús particular que l'autor fa de la llengua comuna mitjançant la manipulació conscient per cercar la bellesa i el plaer estètic que caracteritzen la literatura.

PERSONIFICACIÓ: atribució de qualitats humanes a animals, plantes o objectes inanimats.

PARANOMÀSIA: paraules que tenen un so semblant però significats diferents.

PARAL·LELISME: es repeteix la mateixa estructura en cada vers.

HIPÈRBOLE: exageració desmesurada per atorgar més importància al missatge.

VARIACIÓ DIASTRÀTICA: variació social de la parla; dialecte social.

Vicent Andrés Estellés: temes principals

Vicent Andrés Estellés: Temes: la Mort i les morts: la Mort (amb majúscula), personificada, amb la qual el poeta fins i tot dialoga; i les morts (amb minúscula), doloroses totes, especialment les familiars. Estellés intenta fer-les palpables, humanes i comprensibles, fins i tot riure-se'n i humanitzar-la. L'amor: l'amor en Estellés es barreja i es confon amb la fisiologia, amb el sexe i amb la vida; és la negació de la mort, per això sovint l'amor i la mort solen anar juntes. El poble i el país: durant la transició política que va coincidir amb el boom, Estellés va assistir a molts actes cívics i el van nomenar poeta del poble. Alguns dels seus poemes es trobaven en pòsters com una mena d'himne extraoficial i reivindicatiu. Tenia un compromís amb la classe treballadora i amb la seua terra; és una constant la consciència del poble, la seua veu: per a ell "un entre tants"; el país i el poble són la mateixa realitat.

Termes i figures retòriques (repetició)

DIALECTE: varietats geogràfiques que es poden percebre en una llengua (valencià, català). SUBSTRAT: influències d'una llengua sobre una altra per conquestes; poden ser lèxiques, fonètiques o morfològiques. ADSTRAT: influències entre dues llengües com a conseqüència del contacte prolongat. FUNCION APELLATIVA: incita el receptor a reaccionar d'una manera determinada. Hi predomina la segona persona (sg. o pl.) i els verbs en imperatiu, i també modalitats exclamatives o interrogatives (compra'l!). CODI: és la llengua literària, l'ús particular que l'autor fa de la llengua comuna mitjançant la manipulació conscient per cercar la bellesa i el plaer estètic que caracteritzen la literatura. PERSONIFICACIÓ: atribució de qualitats humanes a animals, plantes o objectes inanimats. PARANOMÀSIA: paraules que tenen un so paregut però significats diferents. PARAL·LELISME: es repeteix la mateixa estructura en cada vers. HIPÈRBOLE: exageració desmesurada per atorgar més importància al missatge. VARIACIÓ DIASTRÀTICA: dialecte social. Vicent Andrés Estellés: Temes: la Mort i les morts: la Mort (amb majúscula), personificada, amb la qual el poeta fins i tot dialoga, i les morts (amb minúscula), doloroses totes, especialment les familiars. Estellés intenta fer-les palpables, humanes i comprensibles, fins i tot riure-se'n i humanitzar-la. L'amor: l'amor en Estellés es barreja i es confon amb la fisiologia, amb el sexe i amb la vida; és la negació de la mort, per això sovint l'amor i la mort solen anar juntes. El poble i el país: durant la transició política que va coincidir amb el boom, Estellés va assistir a molts actes cívics i el van nomenar poeta del poble. Alguns dels seus poemes es trobaven en pòsters com una mena d'himne extraoficial i reivindicatiu. Tenia un compromís amb la classe treballadora i amb la seua terra; és una constant la consciència del poble, la seua veu: per a ell "un entre tants", el país i el poble són la mateixa realitat.

Ramon Llull: funcions de la llengua i prosa

Analitza les diferents funcions assignades a cada llengua en la societat de Llull. Explica com ho soluciona ell i per què es considerat el creador de la prosa literària: Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària perquè, quan Llull va començar a redactar la seua obra, la nostra llengua encara no disposava dels recursos lingüístics propis per expressar la complexitat dels seus pensaments. Llull va fer de la literatura un instrument per convèncer i propagar la seua convicció religiosa. Les seues obres es poden comprendre en tres blocs: obra en vers, obra filosòfica i obra mística. Diferències i característiques de Vicent Ferrer i Francesc d'Eiximenis: Francesc d'Eiximenis: la seua extensa producció destaca el caràcter cristià; pretenia orientar el comportament del bon cristià. La característica fonamental de la seua obra és la voluntat de didactisme amb la intenció d'exposar les idees cristianes d'una manera senzilla i amb exemples i elements quotidians a fi d'apropar-se al seu destinatari urbà. La seua prosa és directa, fluida i fresca, però amb un registre cultivat i urbà, sense vulgarismes. Vicent Ferrer: fou l'orador de moda; tenia molts seguidors i una visió antihumanista. La seua predicació defensava les idees més tradicionals del seu temps, atacava els vicis i pecats i les tendències socials, i tenia una estructura fixa amb recursos expressius.

Ramon Llull i característiques (repetició)

Analitza les diferents funcions assignades a cada llengua en la societat de Llull. Explica com ho soluciona ell i per què es considerat el creador de la prosa literària: Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària perquè, quan Llull va començar a redactar la seua obra, la nostra llengua encara no disposava dels recursos lingüístics propis per expressar la complexitat dels seus pensaments. Llull va fer de la literatura un instrument per convèncer i propagar la seua convicció religiosa. Les seues obres es poden comprendre en tres blocs: obra en vers, obra filosòfica i obra mística. Diferències i característiques de Vicent Ferrer i Francesc d'Eiximenis: Francesc d'Eiximenis: la seua extensa producció destaca el caràcter cristià; pretenia orientar el comportament del bon cristià. La característica fonamental de la seua obra és la voluntat didàctica amb la intenció d'exposar les idees cristianes d'una manera senzilla i amb exemples i elements quotidians a fi d'apropar-se al seu destinatari urbà. La seua prosa és directa, fluida i fresca, però amb un registre cultivat i urbà, sense vulgarismes. Vicent Ferrer: fou l'orador de moda; tenia molts seguidors i una visió antihumanista. La seua predicació defensava les idees més tradicionals del seu temps, atacava els vicis i pecats i les tendències socials, i tenia una estructura fixa amb recursos expressius.