Descartes vs. Hume: Coneixement i Substància
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,15 KB
Coneixement: Descartes i Hume
La Raó i el Mètode (Descartes)
La raó —diu Descartes— és naturalment igual en tots els homes. ¿D’on prové, doncs, la diversitat d’opinions? El problema per a Descartes està en dirigir bé la raó; no hi ha prou amb tenir un bon enteniment, el més important és aplicar-lo bé. Per això, cal un mètode, mitjançant el qual guiar bé la raó.
La finalitat del mètode és dirigir correctament la raó. Només així és possible augmentar els coneixements i avançar en la recerca de la veritat. Per Descartes, el mètode és un conjunt de regles certes i fàcils, que fan que aquell que les segueixi atentament mai prengui allò fals per vertader i arribi al coneixement vertader de tot allò de què és capaç.
L'Experiència i les Percepcions (Hume)
En canvi, per Hume, tot el coneixement prové de l'experiència, i no existeixen les idees innates. Tots els continguts mentals són percepcions i aquestes provenen de l'experiència.
Hume distingeix entre dos tipus de percepcions:
- Impressions: Les primeres, més intenses (sensacions o sentiments).
- Idees: Percepcions de “segon grau”, menys vives o intenses, que són còpies de les impressions.
Hume parteix de totes les nostres percepcions inicials, siguin sensacions o sentiments, per arribar després a la reflexió.
La Substància segons Descartes i Hume
La Substància en el Racionalisme (Descartes)
La substància és, en Descartes i en tot el racionalisme, un tema fonamental. Descartes defineix la substància com allò que no necessita d’altres per existir, com allò que existeix (subsisteix) per si mateix.
L’únic ésser capaç d’existir per si sol és Déu; els altres éssers necessiten de la creació i conservació de Déu. Descartes reconeix que, en efecte, el terme substància només és aplicable —en sentit propi— a Déu, però afirma que —en sentit analògic— també pot aplicar-se a aquells éssers creats que només necessiten el concurs diví per a existir.
Així, Descartes distingeix dues substàncies creades:
- El jo o substància pensant (*res cogitans*).
- Els cossos o substància extensa (*res extensa*).
La Crítica Empirista a la Substància (Hume)
Hume es preguntarà per la validesa de la idea de substància, i ho farà recorrent al criteri de veritat que havia fixat anteriorment en l'anàlisi del coneixement per determinar la validesa d'una idea.
Segons aquest criteri, una idea és vertadera si li correspon una impressió; en cas contrari hem de considerar-la falsa. Ara bé, només hi ha dos tipus d'impressions:
- Impressions de sensació.
- Impressions de reflexió.
És la idea de substància la “còpia” d'algun d'aquests tipus d'impressió? O, dit d'una altra manera: Hi ha alguna impressió (de sensació o de reflexió) que li correspongui a la idea de substància?
No, ens dirà Hume. No hi ha cap impressió de sensació que correspongui a la idea de substància, ja que aquesta idea no conté res sensible.