Descartes: mètode, Meditacions i prova de Déu

Descartes i el mètode cartesià

A l’època de Descartes, una bona part de la gent pensava com Aristòtil: la realitat és accidental i caòtica i, per tant, el coneixement autèntic no està en la realitat tal com la percebem. La nova ciència trenca aquest model anterior: apareix un saber nou que no pensa com Aristòtil. Exemples d’aquest canvi són:

• Copèrnic (teoria heliocèntrica);
• Kepler (moviment dels planetes);
• Galileu (observacions que transformen la concepció del sistema solar).

Descartes, matemàtic que estudiava la nova ciència, considerava que aquesta era coherent i volia trobar, amb la filosofia, un sistema que donés la mateixa seguretat o certesa que la nova ciència. Començarà per cercar un mètode que li permeti saber —amb garanties— quan diu la veritat; un mètode capaç de donar certeses (veure el vertader) i que no deixi escletxes.

El mètode: quatre característiques

Descartes proposa un mètode amb quatre característiques perquè la filosofia tingui la mateixa certesa que la ciència:

• Idees clares i distintes: cal identificar idees evidents i diferenciables.
• Anàlisi: descompondre la realitat complexa en parts més simples per trobar aquestes idees clares.
• Síntesi: recomposar allò descompost per explicar la totalitat.
• Comprovació: verificar els resultats per assegurar que no hi ha contradiccions ni errors.

Aquest mètode l’aplicarà a les Seis Meditacions Metafísiques. Per Descartes, una cosa és certa quan és indubtable; per això practica el dubte sistemàtic: dubta de tot allò que es pot posar en dubte i, si arriba a alguna cosa que no pot dubtar, la considera vertadera.

1a meditació: dubte metòdic

Dubta de tot. Els sentits ens enganyen de vegades, i per això convé pensar que sempre poden enganyar-nos. Això condueix a un escepticisme radical. És probable que la realitat que percebem sigui veritable, però hi ha la possibilitat que estiguem al·lucinant o somiant. Descartes descarta que estigui boig, però admet la possibilitat del somni; així troba un dubte en la certesa de la realitat.

Algunes veritats de la matemàtica semblen immune al dubte (per exemple, 2+2=4), però Descartes planteja la hipòtesi d’un geni maligne —un ésser omnipotent que ens enganya— i fa possible que fins i tot les matemàtiques siguin falsejades en la nostra percepció.

2a meditació: el cogito

Tant si és un somni com si estic sent enganyat, no puc dubtar que estic pensant; per tant, existeixo com a pensador: penso, doncs existeixo (Cogito, ergo sum). Així neix la noció del jo com a res cogitans, una substància pensant. He trobat una idea clara: la meva existència com a subjecte pensant. Sé que jo existeixo; tot allò altre queda per provar.

Imatge arrel-tronc-branches

Una imatge que utilitza Descartes és la de l’arbre: les arrels serien la metafísica (el fonament, el més important), el tronc la física (allò que és visible: astronomia, estudis sobre l’energia, etc.) i les branques les altres ciències pràctiques com l’ètica o la política.

3a meditació: l’existència de Déu

Si jo existeixo, com sé que la realitat i les matemàtiques són veritat? Podria ser que només existís jo i que jo creés la realitat. Però les idees que tinc inclouen la idea d’infinit: tot i ser finit, puc concebre l’infinit. Aquesta idea d’infinit no pot provenir d’una cosa finita; per tant, hi ha una substància infinita que ha posat aquesta idea en mi. D’aquí conclou que Déu existeix.

Aquesta reflexió contrasta amb el solipsisme (la idea que només existeixes tu i que has creat tota la realitat). Descartes rebutja que la idea d’infinit hagi estat creada per una realitat imperfecta: si un ésser imperfecte la tingués, aquest també hauria d’haver rebut la idea d’alguna cosa infinita, i així successivament; només una substància infinita pot ser origen d’aquesta idea.

Tipus d’idees segons Descartes

• Idees innates: les tens des del naixement (per exemple, el Cogito, la idea de res infinita).
• Idees factícies: construïdes per mi mateix (per exemple, la idea d’una sirena).
• Idees adventícies: que vénen de l’exterior, derivades de l’experiència externa.

4a meditació: l’error i la voluntat

Si existís una substància perfecta, no hi podria haver res superior a ella; el mal no podria provenir d’un déu perfecte. Descartes defensa que Déu és bo i, per tant, no és enganyador: això garanteix que les matemàtiques són reals. Però si Déu és perfecte, com s’expliquen l’error i el mal?

Descartes introdueix la distinció entre enteniment i voluntat. L’enteniment és la capacitat de conèixer de manera raonada; la voluntat, la capacitat de voler. Si actuem només segons l’enteniment, no ens equivocarem. Però la voluntat és més àmplia i, quan s’apressa o actua sense l’enteniment, provoca errors.

Una altra font d’error són els prejudicis: utilitzem idees no analitzades per l’enteniment i les apliquem a la realitat; llavors jutgem malament. Per tant, cal aplicar el mètode per evitar errors: buscar idees clares i distintes i no deixar-se portar per la voluntat impacient ni pels prejudicis.

5a meditació: proves addicionals de Déu

En la cinquena meditació Descartes presenta altres justificacions per a l’existència de Déu:

• L’existència de la idea d’infinit en el subjecte: jo no la puc haver creat, Déu me l’ha posada.
• Argument ontològic: Déu és perfecció absoluta; l’existència és una perfecció; per tant, Déu existeix, és perfecte, etern i immutable. A més, no és enganyador.
• Gràcies a Déu podem construir ciències veritables i certes: Déu és el conjunt de totes les perfeccions.

Descartes observa que la majoria de persones consideren que existir és bo; si Déu té totes les qualitats positives i l’existència és una perfecció, això reforça la idea que Déu existeix.

6a meditació: la res extensa i les qualitats primàries

En la sisena meditació Descartes parla de la res extensa (allò que té longitud, amplada i profunditat): el món exterior existeix i, si Déu no m’enganya, el que percebem d’aquest món existeix. A més, si observem el món des d’una perspectiva matemàtica, tot sembla format per figures geomètriques.

Hi ha, però, qualitats que són subjectives, com els colors o els gustos; aquestes no pertanyen al món exterior en el mateix sentit que les magnituds mètriques. Descartes assumeix la distinció que Galileu introdueix entre qualitats primàries (objectives, quantificables i mesurables) i qualitats secundàries (subjectives, qualitatives).

Substàncies en el sistema cartesià

Descartes defineix la substància com allò que no necessita d’altres per existir, és a dir, allò que existeix per si mateix. L’únic ésser capaç d’existir per si sol és Déu; els altres éssers necessiten la creació divina. El terme substància s’aplica, en sentit propi, a Déu, i en sentit analògic als éssers creats que depenen del concurs diví per existir.

Així, Descartes distingeix dues substàncies creades:

• Res cogitans: el jo, substància pensant;
• Res extensa: els cossos, substància extensa, el món material.

També hi ha la res infinita (Déu).

La res cogitans i la res extensa, encara que necessiten Déu per existir, no necessiten d’altres éssers: són independents entre si.

Dualisme i relació ànima-cos

Per a Descartes, l’home està compost de res cogitans i de res extensa: ànima i cos. L’ànima és la causa del moviment del cos; el cos és comparat amb una màquina o robot. Així, els animals són concebuts com a robots, movent-se per relacions mecàniques.

Allò que trobem a la res extensa és la part corporal mecànica; el pensament pertany a la res cogitans, que es dóna, segons Descartes, sobretot en els éssers humans.

Les substàncies no es toquen perquè cada una és diferent i té la seva existència, però l’ànima i el cos semblen interactuar. El món està regit per lleis i el cos està subjecte a aquestes lleis; l’ànima, però, es pensa com a lliure i pot governar o manar el cos. Descartes suggereix l’existència d’una glàndula (la glàndula pineal) com a punt on l’ànima governa el cos.

Notes: He mantingut i corregit el contingut original, ajustant l’ortografia, la gramàtica i la puntuació, i he organitzat el text amb encapçalaments, llistes i destacats per facilitar la lectura i l’optimització SEO sense eliminar cap idea del document original.