Descartes, l'Escepticisme i la Fundació del Coneixement Segur

L'Escepticisme i la Recerca de la Tranquil·litat

Amb la finalització del Renaixement, ens trobem en una etapa històrica caracteritzada per l'auge d'una de les escoles filosòfiques més influents de l'època: *l'Escepticisme*. Aquest corrent filosòfic buscava la felicitat (element característic de moltes doctrines hel·lenístiques) fent-la coexistir amb la tranquil·litat de l'ànima. Aquesta tranquil·litat es veia amenaçada per l'angoixa dels judicis i opinions que les persones formaven, i per tant, els escèptics postulaven que per a aconseguir la calma espiritual havien de tornar-se conscients de la relativitat i fal·libilitat dels nostres judicis i opinions.

Per a sintetitzar el pensament escèptic, podríem dir que era necessari:

• Suspensió del judici.
• Abstenció de jutjar.

Descartes va decidir enfrontar-se a l'escepticisme en el terreny del coneixement.

Descartes i el Repte del Coneixement Segur

Davant de la creixent revitalització de l'escepticisme en el Renaixement, així com davant de la seva creixent extensió per mitjà de l'obra de Montaigne, es va posar en el centre de mira la qüestió (antecedent a l'establiment de coneixements concrets) de si era possible assentar un saber precís i segur de la realitat o del món exterior.

L'Actitud Crítica: Dubte i Exigència d'Evidència

A partir, per tant, del Renaixement, i sobretot a partir de la Modernitat (inaugurada per Descartes), s'instaura l'*actitud crítica* com aquella actitud que:

• Ho posa tot en dubte.
• Exigeix evidència.
• No dóna absolutament res per cert fins que no ha estat rigorosament examinat i posat en tela de judici.

D'aquesta manera, això és, duent a terme una anàlisi escrupolosa, es pretén establir i garantir un coneixement segur, estable i veritable més enllà de tot dubte raonable.

El Mètode Cartesià i la Primera Veritat

Com a conseqüència de l'actitud crítica, Descartes s'imposa a si mateix l'exigència d'establir i seguir sistemàticament un mètode adequat per a derrocar i reconstruir l'edifici del coneixement. Inspirat en el model o mètode de les matemàtiques, i tenint com a finalitat la construcció d'una ciència universal, Descartes procedeix encadenant o deduint evidències.

Totes aquestes evidències constitueixen en la seva totalitat una estructura unificada o sistema arquitectònic que ha estat desenvolupat a partir d'una primera veritat la claredat i distinció de la qual fan impossible la seva negació.

El Cogito: Intuïció Immediata i Criteri de Validesa

Aquesta primera veritat és el *cogito*, això és, «**penso, per tant, existeixo**» (que no ha de ser entès com un sil·logisme, raonament o deducció, sinó com una captació intuïtiva i immediata).

Però aquesta primera veritat no opera en el sistema cartesià només com a fonament o suport, sinó que ens dóna el criteri de validesa de les representacions mentals, a saber, que tot allò que percebem clara i distintament és necessàriament veritable. Així és com, per tant, la raó, partint d'una primera veritat i disposant d'un criteri de validesa, pot reconstruir tot el que el dubte metòdic havia negat.