Descartes: Dubte Metòdic, Cogito i la Substància vs. Aristòtil

El Dubte Metòdic de Descartes: Funció i Aplicació

El Dubte Metòdic aplicat per René Descartes té com a funció principal posar en dubte tot el coneixement adquirit fins al moment per tal de trobar la veritat absoluta.

Fases i Objectius del Dubte Cartesià

Descartes comença posant en dubte les opinions que es pensava que eren indubtables, i pren com a falsos tots els raonaments que abans havia tingut com a demostracions. Aquest dubte és l'instrument d'aplicació del mètode cartesià, ja que, si no es posa en dubte tot el coneixement circumdant, no es pot començar amb el mètode.

Fonts de Coneixement Sospitoses

Les fonts d'informació de les quals dubta Descartes són aquelles que provenen de l'experiència, la realitat i, per tant, dels sentits. El motiu és que tot allò que prové dels sentits i es basa en l'experiència no són fonts vàlides de coneixement, ja que s'hauria d'analitzar matemàticament per veure si és una font vàlida de coneixement.

Arguments del Dubte Radical

Descartes arriba a dubtar fins i tot dels càlculs matemàtics i dels somnis, ja que els somnis estan basats en el coneixement. L'argument principal que dona per dir que l'experiència és dubtosa és que prové dels sentits, i ho argumenta a través del somni. El somni és tan real com la realitat, però com que no ho podem demostrar d'una manera empírica, la realitat està posada en dubte.

La Primera Certesa: El Cogito

Per entendre millor si la realitat està posada en dubte, Descartes posa l'exemple del Geni Maligne. El geni maligne és un Déu enganyador que posa en dubte tota la realitat, i nosaltres hem de ser capaços de trobar les evidències.

La primera certesa es descobreix a partir de la hipòtesi del geni maligne. El criteri de la veritat és: «Tot allò que percebo clara i distintament és cert». D'aquí neix el Cogito, que és on descobreix i analitza les idees. Finalment, arriba a la conclusió que primer pensa, després existeix. Aquesta és una veritat certa i indubtable.

Comparació Filosòfica: La Substància (Aristòtil vs. Descartes)

La Substància segons Aristòtil

Aristòtil ens diu que la substància és allò que té forma; per tant, tot allò que té forma és veritable perquè existeix. Posa èmfasi en el fet que la substància està formada per la matèria i la forma.

L'Ànima en la Filosofia Aristotèlica

Aristòtil anomena que l'ànima també té forma i figura, ja que l'ànima no pot existir sense un cos, tot i que l'ànima en si mateixa no és un cos perquè no és una cosa física.

La Crítica Cartesiana a la Substància

En comparació amb Descartes, la substància està posada en dubte, ja que prové de l'existència (sentits) i no podem demostrar que la substància tingui forma física i existeixi. Descartes no pot demostrar d'una manera matemàtica o científica que aquella substància tingui forma, ja que no pot assegurar que no estiguem somiant (la realitat del somni no la podem donar com a real).

El Tractament de l'Ànima en Descartes

En contrapartida, Descartes sí que acceptaria la hipòtesi que l'ànima no està posada en dubte pel principi de «Penso, per tant, existeixo» (Cogito, ergo sum), ja que sense existir, no podríem pensar. L'existència del pensament és la primera veritat indubtable, a diferència de la substància física.