Descartes i el Dubte Hiperbòlic: La Recerca de la Veritat

Meditacions Metafísiques de Descartes: La Recerca de la Veritat

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de René Descartes. Es tracta d'una reflexió profunda en la qual es planteja la via que ha de seguir per a conèixer la veritat i se'n treuen conclusions fonamentals.

Descartes arriba a la idea que la via a seguir ha de ser el dubte hiperbòlic, pel qual estableix uns criteris per a rebutjar determinats tipus de creences. Quan troba una creença que s'hi resisteix, busca un altre criteri encara més potent que permeti dubtar-ne. I així continua fins a trobar la veritat absolutament indubtable. El text finalitza afirmant que la recerca de la veritat regeix la meditació, però la conclusió és que les nostres afirmacions (racionals, voluntàries i complexes) són només probables i, per tant, dubtoses.

Conceptes Clau: Opinions Velles i Veritat

Opinions Velles

Les opinions velles són aquelles idees que es prenen com a vertaderes, tot i que l'evidència no sigui el seu criteri de veritat.

Veritat

La veritat és l'objectiu, l'últim fi que es proposa Descartes amb el Mètode. És aquell coneixement que es pren com a vertader si és clar, distint i evident per a la raó.

Per què Descartes considera falses les opinions probables per conèixer la veritat?

En la Meditació Primera, Descartes es regeix per la meditació com a via per a conèixer la veritat, basant-se en el dubte. El dubte és el punt de partida i el que pretén és trobar uns fonaments sòlids, una veritat indubtable. Aquest dubte consisteix a considerar la falsedat de totes les nostres opinions. Així doncs, per a conèixer la veritat, les afirmacions que ens plantejarem seran sempre dubtoses i probables. Descartes mai no queda satisfet amb una veritat que hagi cregut certa abans.

Com que la tasca de destruir totes les opinions és molt difícil i gairebé impossible, Descartes diu que l'esperit ha de fixar l'atenció en els principis, en els fonaments, per a oblidar l'edifici que conté les nostres opinions i deixar pas al saber.

Orígens del Dubte Cartesià

L'origen del dubte no té un sol origen, sinó diversos:

• Infantesa i Sentits Enganyosos: Primerament, s'origina en la nostra infantesa, ja que, per a Descartes, l'educació rebuda la veu amb menyspreu. Aquest origen defensa que, en la infantesa, acceptem les opinions com a saber i estem lligats als sentits, els quals ens enganyen.
• Experiència de l'Error: D'altra banda, trobem l'experiència de l'error. El nostre esperit admet falses creences com a veritables i ens és impossible construir una veritat mentre ens mantinguem en un estat d'incertesa. Això es constata per l'experiència dels errors passats.
• Acte Voluntari: Per últim, cal desfer-nos dels nostres errors. Com s'ha dit abans, aquests estan plens de dificultats i són producte d'un acte de la voluntat que, segons Descartes, només es pot donar una vegada a la vida. Aquest acte és l'origen immediat del dubte.

En conclusió, Descartes necessita quelcom que sigui evident per si mateix, independentment de tota tradició o autoritat. La superació del dubte només pot fer-se d'una manera ordenada, pas per pas. Per això el descobriment de la primera veritat (el cogito) només pot néixer de l'aplicació de regles metòdiques.

Comparació: Dubte Metòdic Cartesià vs. Dubte Escèptic

Descartes, tot i que mai arriba a ser escèptic ni relativista, podem comprovar que té semblances evidents amb els escèptics.

Similituds amb l'Escepticisme

• Els escèptics demanen un fonament últim del coneixement, que sigui absolut, per a arribar a la veritat. Ells no el saben trobar i pensen que un fonament així és impossible de trobar.
• Descartes afirma que l'ha trobat, per això és tan famosa la cèlebre frase de Cogito, ergo sum (Penso, per tant existeixo).
• Tant escèptics com Descartes dubten que les opinions, com a saber, estiguin lligades als sentits, els quals ens enganyen.

Diferències amb l'Escepticisme

• El dubte metòdic de Descartes és un mitjà per a trobar un fonament sòlid, la veritat, mentre que el dubte escèptic és un fi en si mateix.
• Descartes descriu el seu dubte com a voluntari i hiperbòlic.
• La seva proposta és molt més radical que una simple recomanació de sentit comú: hem de dubtar d'allò que veiem que és fals, però també —i això és l'essencial— d'allò que puguem plantejar algun dubte, fins i tot en el cas que no puguem mostrar que és fals. Si ens cap algun dubte, ens diu Descartes, podem considerar-ho com si realment fos fals.
• Posa en qüestió absolutament tots els coneixements, tant els de sentit comú i els basats en la percepció, com els que tenen el seu origen en la investigació científica, inclosa la pròpia matemàtica.
• En la seva època, a França, hi havia escèptics que prenien en consideració els errors habituals del coneixement i que fins i tot creien impossible el coneixement. No s'ha de confondre aquests escèptics amb Descartes, ja que ell empra el dubte precisament per a superar aquest escepticisme i té com a objectiu trobar una proposició que resisteixi absolutament qualsevol dubte imaginable.

Objeccions al Dubte Hiperbòlic Cartesià

Per a assolir la veritat, cal la pràctica del dubte hiperbòlic. No obstant això, es poden plantejar diverses objeccions a la pretensió cartesiana:

• Descartes comet un error quan només accepta allò que es presenti al seu esperit de manera tan clara que ja no pugui posar-ho en dubte. Això demana un fonament per a cadascun dels nostres coneixements, i la diversitat d'aquest coneixement impossibilita que tots trobin la seva fonamentació.
• S'objecta que, tot i que ell busca un fonament absolut per a garantir la certesa, aquest fonament és impossible de trobar. No tot ofereix dubte.
• Descartes s'equivoca quan afirma que no podem estar segurs de res, perquè, per exemple, realment hem de dubtar que aquest cos sigui meu? Que tinc un cos? No puc dubtar d'això, ja que cada dia compleixo les necessitats bàsiques que requereix el meu cos, el vesteixo, me'l miro davant dels miralls...
• D'aquesta manera, no podem dubtar sempre del que vulguem, perquè no depèn de la nostra voluntat.
• D'altra banda, totes les nostres opinions han de dependre de la fortalesa del conjunt; no n'hi ha d'haver-hi una que sigui única.
• I, per últim, no és possible equivocar-nos sempre, ja que el fet de cometre errors vol dir que precisament no en podem cometre sempre.