David Hume: Teoria del Coneixement i l'Empirisme

David Hume i la Investigació del Coneixement

Hume va heretar l'interès per fonamentar i legitimar el coneixement humà tant de l'empirisme com de la Il·lustració. Ell era conscient de les dificultats que implica la recerca d'un coneixement segur, en la qual les contradiccions i els replantejaments són constants. Hume considerava que és indispensable investigar el coneixement mateix per establir una base ferma que el sostingui. El subjecte de coneixement és sempre l'ésser humà; per tant, la investigació del coneixement té com a pas previ l'estudi de la naturalesa humana.

L'origen de les nostres idees

Per a Hume, tots els nostres continguts mentals són percepcions, i totes les percepcions provenen de l'experiència. Hume no vol donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món. Per aquest motiu, les classifica de la següent manera:

Segons la intensitat:

• Les impressions: són les sensacions immediates de l'experiència, com ara imatges, passions i emocions.
• Les idees: són imatges o còpies difuses de les impressions. Són productes de la imaginació i de la memòria que no aconsegueixen imitar el grau d'intensitat dels originals.

Segons la procedència:

• Percepcions de sensació: són aquelles que provenen directament dels sentits.
• Percepcions de reflexió: són estats exclusivament mentals.

Segons la seva composició:

• Simples: no es poden dividir en altres de menors.
• Complexes: es poden distingir i dividir en altres de més simples. Per exemple, la percepció d'una rosa vermella es descompon en altres de més simples: el color, l'olor, etc.

L'associació d'idees

D'on provenen les idees simples? Totes les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions mentals amb les quals argumentem o raonem són còpies de les nostres impressions i percepcions més vives. Aquest principi es convertirà en el criteri de validesa que haurà de complir tota idea amb pretensió de coneixement.

No totes les idees complexes són una còpia d'impressions complexes. Per exemple, si pensem en un unicorn o en un gripau que parla, aquests no provindrien de cap impressió directa. Les idees complexes són fruit de la combinació i unió fantasiosa d'impressions simples que fa la imaginació. La imaginació crea idees complexes seguint certes lleis i regularitats, ja que determinades idees semblen dur de manera natural a unes altres. Aquestes tendències són el que Hume va anomenar lleis d'associació d'idees:

• Semblança: hi ha alguna cosa en la nostra ment que la impulsa a associar idees amb algun grau de similitud.
• Contigüitat en l'espai i en el temps: una idea ens condueix naturalment a una altra quan entre elles hi ha una relació de proximitat, ja sigui espacial o temporal.
• Relació causa-efecte: davant els fenòmens que s'acostumen a succeir temporalment, el nostre enteniment crea una expectativa de futur: espera que certs fets segueixin altres fets tal com ho han fet en el passat.

Relacions d'idees i qüestions de fet

Per a Hume, els nostres continguts mentals es redueixen a impressions o idees. Ara bé, amb aquests pensem o raonem, és a dir, construïm judicis i afirmacions, establint relacions entre les nostres percepcions. Tots aquests judicis es poden classificar en dos tipus:

• Relacions d'idees: són judicis que estableixen relacions entre idees i conceptes; per tant, no descriuen com és el món i no sorgeixen de l'experiència, sinó del raonament. Són afirmacions universals i necessàries, és a dir, vàlides en qualsevol circumstància.
• Qüestions de fet: són afirmacions en què s'estableixen relacions entre fets que hem de comprovar mitjançant l'observació i l'experimentació. Són contingents i probables; ningú ens assegura que en el futur siguin com ara són.

El problema de la relació causa-efecte

La connexió causa-efecte, a més d'una llei d'associació d'idees, és una relació que atribuïm als esdeveniments que succeeixen al món. Si es vol examinar la legitimitat d'aquesta idea, cal aplicar el principi empirista: per a tota idea o creença s'ha de comprovar de quina impressió és còpia. En el cas que no se'n trobi l'original, aquesta ha de ser rebutjada com a il·legítima.

Què entenem per relació causal? Analitzem una qüestió de fet com "el foc escalfa l'aigua". Si s'observa, aquesta relació es concep com si es tractés d'una connexió necessària; és a dir, com si tots dos fenòmens es trobessin inevitablement units, ja que l'aparició d'un imposaria necessàriament l'aparició de l'altre.

Ara bé, Hume recorre a l'experiència per donar validesa a aquest suposat coneixement i no troba cap impressió de necessitat entre el fenomen A (causa) i el fenomen B (efecte). L'única cosa que observem en aquest procés és que un fet va seguit d'un altre fenomen, però no detectem cap connexió necessària entre tots dos. Després d'aquesta anàlisi, Hume conclou que la idea de connexió necessària és fruit de la imaginació.

La probabilitat de la ciència

Segons Hume, els enunciats científics no es poden identificar amb lleis universals, vàlids en qualsevol moment i en qualsevol circumstància. Aquestes suposades lleis són simplement creences recolzades en el costum i en la tradició. La comprovació repetida d'un fenomen proporciona a la nostra raó la confiança per creure en la infal·libilitat d'aquests principis. Tanmateix, no es pot oblidar que efectivament només es tracta de creences, i que les creences no són ni universals ni necessàries.