Comparativa entre Kant i Plató: Realitat, Coneixement i Déu

Estil: Kant escriu tractats molt estructurats i densos centrats en un únic tema. No estan adreçats al gran públic, sinó a especialistes en els temes que es tracten.

Plató escriu diàlegs en els quals tracta multitud de temes i en els quals apareix com a dialogador Sòcrates; en la seva boca sol posar Plató les seves pròpies idees.

Concepció de la realitat: Per a tots dos, la realitat existeix fora de la nostra ment: en aquest sentit, tots dos poden ser considerats realistes.

Kant afirma l'existència de les entitats cartesianes (res extensa, res cogitans, res infinita). Plató parla d'un món sensible que no és autèntic ésser i d'un món intel·ligible que és l'autèntic ser.

Kant afirma que no podem conèixer les coses en si amb la raó pura, només els fenòmens. Per a Plató, podem conèixer les essències, servint-nos de la raó, mitjançant la rememoració:

Kant defensa que els conceptes purs de l'enteniment només proporcionen coneixement quan s'apliquen a allò donat en l'experiència: criticisme. La concepció de Plató és classificada de dogmàtica per Kant, resultat del que s'anomena il·lusió transcendental.

Kant afirma que el conegut és, en part, resultat de l'acció del subjecte coneixedor; per tant, la cosa en si existeix però no pot ser coneguda.

La solució kantiana evolucionarà progressivament cap a concepcions més idealistes, que culminaran en l'idealisme absolut de Hegel.

El pensament de Plató és classificat d'idealismo perquè afirma la preeminència de les realitats ideals sobre el món sensible.

- Concepció unívoca de l'ésser: només les idees són l'autèntic ser.

- L'essència dels éssers naturals és transcendent.

Concepció de l'coneixement: Tots dos estan convençuts de l'existència de veritats objectives i de la nostra possibilitat de conèixer-les.

La concepció de Kant és considerada de criticisme i la de Plató de dogmàtica.

Per a Kant, la ment, en conèixer, és activa, no passiva: el coneixement és un procés en fases (sensibilitat, enteniment i raó). El que arriba a la sensibilitat és ordenat per les formes a priori de la sensibilitat, els conceptes purs de l'enteniment i les idees de la raó. Per a Plató, el progrés en el coneixement es produeix mitjançant un procés de rememoració: consisteix a recordar. A partir de les similituds que trobem en les realitats del món sensible, l'ànima pot recordar les realitats ideals que va conèixer en una existència anterior.

Kant és catalogat de racionalista/empirista:

Empirista per afirmar que les categories només proporcionen coneixement quan s'apliquen a allò donat en l'experiència. Racionalista per afirmar que en el conegut existeix alguna cosa que no procedeix de l'experiència: les formes, les categories i les idees a priori, amb les quals el subjecte conforma el conegut. Plató és catalogat de racionalista per considerar que els sentits no són una font fiable de coneixement, ja que només permeten copsar les realitats sensibles, però no la seva essència.

Concepció sobre Déu: En Kant, l'existència de Déu no es pot establir pels arguments tradicionals, ja que seria aplicar les categories a alguna cosa del que no tenim experiència. En Plató no apareix una concepció elaborada de Déu, tot i que utilitza el terme "diví" per referir-se a les idees i, en particular, a la idea suprema del bé en si.

Kant afirma que l'existència de Déu, però, pot establir-se com a postulat de la raó pràctica. Plató utilitza el concepte de demiürg, constructor del món sensible, i el concepte de Bé en si, que posteriorment seran incorporats a la noció filosòfica i teològica de Déu.

Concepció sobre l'HOME: Per a Kant, l'existència de l'ànima (el jo pensant permanent) i la seva immortalitat no es pot establir pels arguments tradicionals, ja que seria aplicar les categories a alguna cosa del que no tenim experiència. L'home és un compost de dues substàncies d'origen i destinació diferents: ànima (prové del món ideal) i cos (pertany al món sensible). Per a Plató, en l'home hi ha tres ànimes: ànima racional, ànima irascible i ànima apetitiva.

Per a Kant, la immortalitat de l'ànima pot establir-se com a postulat de la raó pràctica. Per a Plató, l'ànima és immortal: elabora arguments successius per demostrar la immortalitat de l'ànima.