David Hume: Les Lleis d'Associació i la Crítica a la Metafísica

Les Lleis d'Associació d'Idees de David Hume

Hume estableix tres lleis fonamentals per explicar com la ment associa idees:

1. Llei de la Semblança (Origen dels Universals: Nominalisme)

Hi ha alguna cosa en la nostra ment que la impulsa a associar idees amb algun grau de similitud. Per exemple, una fotografia fàcilment ens fa pensar en el seu model.

2. Llei de la Contigüitat (Proximitat Espacial o Temporal)

Una idea ens condueix naturalment a una altra quan entre elles hi ha una relació de proximitat, ja sigui espacial o temporal. D'aquesta manera, si veiem l'arc d'un violí, gairebé irremeiablement ens preguntarem on és el violí; una barca ens farà pensar en el mar o una pantalla, en l'ordinador.

3. Llei de la Causa-Efecte

Davant els fenòmens que s'acostumen a succeir temporalment, el nostre enteniment crea una expectativa de futur: espera que certs fets segueixin altres fets tal com ho han fet en el passat.

Crítica de David Hume a la Metafísica Tradicional

Pel que fa a la metafísica, en no tractar-se d'un coneixement de relacions d'idees ni de qüestions de fet, queda fora de l'àmbit del coneixement. Els temes a què es dedica (el Jo, el Món i Déu) no són objecte d'experiència. Hume intenta desautoritzar una a una les tres idees objecte d'estudi de la metafísica.

L'Objecció a la Idea del Jo (Identitat Personal)

La idea de Jo, la identitat personal, el "subjecte pensant", adquireix la seva legitimitat de la intuïció intel·lectual en l'obra de Descartes. No obstant això, Hume rebutja la validesa del concepte mateix d'intuïció intel·lectual: només hi ha intuïcions sensibles. Res arriba al nostre enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits. El Jo resulta de la tasca mateixa de la nostra maquinària pensant; és el punt al qual es dirigeixen tots els judicis que realitza el nostre enteniment. No és, doncs, una substància, sinó el resultat d'una funció.

L'Objecció a les Idees de Món i Déu

Pel que fa a les idees de món i Déu, les objeccions vénen d'una altra direcció. La validesa del principi de causalitat requereix que tant la idea de causa com la d'efecte siguin derivades d'una impressió, és a dir, que procedeixin de l'experiència.

Crítica a la Idea de Món (Realitat Exterior)

Si en la meva ment tinc la idea d'arbre, cargol, antena parabòlica o pont flotant, és admissible entendre que existeixen aquests objectes i, consegüentment, el món. No obstant això, objecta Hume, en aquest cas s'està aplicant incorrectament el principi de causalitat en utilitzar com a causa de les sensacions una idea, la de món, que no procedeix de l'experiència.

Crítica a la Idea de Déu (Causa Primera)

Una cosa semblant passa amb el tercer objecte d'estudi de la metafísica, la idea de Déu. Segons Descartes, l'existència del món i del Jo requerien d'una tercera entitat que les hagués creat i estigués dotada de les característiques necessàries per a tal tasca (perfecció). En aquest cas, novament recorrem a una idea com la de Déu, que no té el seu origen en l'experiència, com a causa primera.