David Hume: Crítica a la Substància, el Jo i Déu. Escepticisme Moderat

Crítica de la Idea de Substància

No hi ha dubte que tenim impressions relatives a un món material situat més enllà de la ment. Ara bé, ens és impossible conèixer com és realment aquest món d'objectes físics al marge i independentment de les impressions que en tenim.

Quan apareixen agrupades unes certes impressions (un color, una forma, una consistència, etc.), la ment acaba imaginant que provenen o que són l'efecte d'alguna altra cosa, d'una substància material que en seria precisament la causa. Però, segons Hume, no hi ha cap impressió sensorial que testimoniï aquesta relació. Per tant, només per costum creiem que aquelles sensacions emanen d'una substància material.

En resum, no sabem si podem conèixer els objectes tal com realment són i, fins i tot, no podem saber si aquests objectes existeixen realment.

Crítica del Jo (Identitat Personal)

Si el jo no és més que un conjunt d'impressions que apareixen agrupades regularment, Hume el defineix com:

«Una successió de percepcions diferents —com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions—, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes.»

El jo, o ànima, o ment, o substància espiritual, no és quelcom directament cognoscible: no hi ha cap impressió a partir de la qual s'origini aquesta idea. La idea de ment, en canvi, sorgeix espontàniament com el resultat d'una intuïció directa, no com el resultat indirecte d'una inferència causal.

Com explica Hume la formació de la idea d'identitat?

El procés psicològic que dóna lloc a aquesta idea es deu a la memòria. La ment recorda altres percepcions semblants; la impressió que ara experimentem és semblant a altres impressions passades. Això fa que pensem que totes elles provenen de, o resideixen en, un mateix jo.

De totes maneres, l'explicació de l'origen de la identitat personal com un simple procés de la memòria no degué acontentar suficientment Hume.

Crítica de la Idea de Déu

Hume argumenta la impossibilitat de conèixer Déu basant-se en dos punts:

• D'una banda, no hi ha cap impressió sensible que correspongui a l'Ésser Suprem.
• De l'altra, és impossible demostrar racionalment l'existència de la divinitat, atès que el concepte de Déu al·ludeix a una realitat situada, presumptament, més enllà del món fenomènic (allò que podem observar).

Déu no és un fet observable; per tant, Hume considera que no és possible deduir la seva existència a partir del món observat.

L'Escepticisme Moderat de David Hume

Hume defensa un escepticisme moderat. Restringir la recerca a aquells camps on el coneixement és possible permet evitar els punts morts en què, tot sovint, s'ha empantanegat l'esperit humà en voler resoldre qüestions que estan més enllà del seu abast.

Àmbits assolibles per l'enteniment humà

Hume es refereix a dos tipus de coneixement:

• Relacions d'Idees: El coneixement abstracte i matemàtic, conegut racionalment.
• Qüestions de Fet: El coneixement empíric, obtingut a través de l'experiència sensible.