La Crítica de Nietzsche: Moral d'Esclaus i la Veritat

La inversió de valors i la moral d'esclaus

«Es van aferrar a aquesta inversió amb les dents, les dents de l’odi.»

Origen i conseqüències de la inversió de valors

• Es va produir una inversió de valors: segons la nova valoració, els febles i desgraciats són els «bons», i els nobles i poderosos, els «malvats».
• Aquesta inversió té el seu origen en la cultura jueva i, segons Nietzsche, en el moment en què ell escrivia s’havia imposat i era predominant en la cultura occidental.

Conceptes clau: transvaloració i esclaus

Transvaloració

Que allò que es considerava bo passi a ser considerat dolent, i allò que es considerava dolent passi a ser considerat bo.

Esclaus

Els grups d’individus més febles d'una societat, que es contraposen als nobles i poderosos.

Anàlisi de la moral de senyors i d'esclaus

Segons Nietzsche, les nocions morals de «bo» i «dolent» es van formar a partir de conceptes pre-morals. En el món clàssic, no eren més que nocions relatives a les relacions de superioritat i inferioritat entre certes classes socials. Les classes aristocràtiques es consideraven a si mateixes «bones» com a conseqüència de la seva superioritat social sobre els «dolents», els oprimits, les classes inferiors. Aquesta superioritat implicava un seguit de capacitats (autonomia, confiança, creativitat) que eren típiques de l'home noble. En conseqüència, l'home noble tenia raó en considerar-se a si mateix superior. De la mateixa manera, el significat pre-moral de «dolent» no implicava una avaluació moral. L'home «dolent», l'home baix, era només l'home de la classe inferior que es veia privat de les capacitats i habilitats típiques de la noblesa. Ningú no associava aquesta inferioritat amb nocions com ara responsabilitat o culpa.

Moral de senyors vs. Moral d'esclaus

• La moral de senyors és la moral noble en la qual «bo» és tot el que eleva l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; «bo» és igual a noble, poderós, bell, feliç, grat a Déu. Òbviament, «dolent» és el seu contrari.
• La moral d'esclaus, d'altra banda, és la moral del remat i de la mediocritat, una moral amarada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils. Per a aquesta moral, «bo» és igual a pobre, mancat, impotent, malalt, lleig.

Impulsors i vigència de la moral d'esclaus

• El judaisme i el cristianisme són considerats els impulsors de la moral dels esclaus.
• Nietzsche creu que la «moral dels esclaus» forma part, no sols de la religió cristiana, sinó també de la cultura europea del seu temps, motiu pel qual ja no la «veiem».

La veritat com a exèrcit mòbil de metàfores

«Què és, doncs, la veritat? És un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies...»

La veritat com a convenció social

• El que es considera veritat depèn de convencions i interessos que imposa la societat.
• D’altra banda, però, normalment no som conscients d’això i acceptem una mena d’obligació moral cap a la veritat que respon, tanmateix, només a les necessitats de l’ordre social.

Definicions sobre el llenguatge i la veritat

Metàfores

Hi ha una metàfora quan s’usa una expressió que significa una cosa per a significar-ne una altra, basant-se en el fet que es pot comparar algun aspecte d'allò que les dues expressions signifiquen.

Propensió moral cap a la veritat

Sentiment que es té l’obligació d’usar el llenguatge de manera que s’avingui amb allò que es pren com a veritable.

La crítica de Nietzsche a l'objectivitat

• Els elements bàsics de la negació nietzscheana de l'objectivitat del que ordinàriament [s'accepta].
• Nietzsche es pregunta si les paraules són la millor manera per plasmar la realitat. Les persones sempre tendim a fingir, però per tal de poder estar en societat, establim una norma lingüística i universal on s’estableix què és veritat i què no. Un mentider, per tant, utilitza les paraules amb canvis arbitraris per fer real allò que no ho és per al seu benefici propi i potser així danya altres individus. La societat, davant d'aquest engany, reaccionarà amb rebuig; per tant, segons Nietzsche, la societat castiga l’engany si les conseqüències que se’n deriven són nocives. De la mateixa manera, la societat vol la veritat, però només quan les conseqüències d’aquest coneixement són bones, la qual cosa impedeix arribar al coneixement pur.
• El paper de les convencions socials en l'estipulació de les normes de la veritat i l'explicació genètica d'aquestes convencions.