La crítica de Hume a la idea de substància: Anàlisi filosòfica

La crítica de Hume a la idea de substància

Hume, com qualsevol empirista, no pot acceptar com a cert el coneixement de cap fet que no es basi en una impressió. Si no hi ha impressió, no tenim un coneixement vertader, perquè el criteri de veritat empirista es basa en el principi de còpia i no en l'evidència intuïtiva (racionalista). Si acceptem això, de les idees innates i evidents en si mateixes en queda molt poc. Per a Hume, són pseudoconceptes: supersticions que no poden entrar en el terreny de la ciència perquè no són coneixement de res, sinó meres creences.

El rebuig del concepte de substància

Des del punt de vista del criteri empirista, el que està errat és el concepte de substància. No tenim cap impressió de la qual derivar-lo:

• Aristòtil: La substància era allò essencial que suporta els accidents.
• Descartes: Era allò que existeix i que no necessita res més per existir.

Per a Hume, la substància és una construcció mental a partir de les impressions sensibles que percebem. Si rebem impressions, és perquè hi ha alguna cosa que ens les fa arribar, però això seria una pressuposició. Tenim moltes impressions diverses que ens arriben juntes i tendim a unir-les mentalment. Creem una idea d'alguna cosa, però no tenim cap percepció d'una substància com a tal. Coneixem a través dels sentits les seves qualitats, però no el seu substrat; per tant, no podem acceptar que existeixi.

La crítica al «jo» com a substància

Una de les idees innates de Descartes, el jo pensant, era per a ell una evidència indubtable, el suport dels seus pensaments. Hume invalida això: no puc afirmar l'existència d'aquest jo, només tinc constància de les percepcions que m'arriben d'ell. Això que anomenem «jo» és un conjunt de percepcions, no una substància.

Si jo m'identifico com un tot, és per la meva memòria. Si no tingués impressions i idees, no hi hauria jo. La successió d'impressions enllaçades per la memòria em dona la sensació que hi ha un jo unitari, però confonem aquesta successió amb la identitat personal. La consciència és un flux constant de percepcions format a partir d'impressions separades.

Déu i el món extern

Sobre Déu i el món extern (les altres dues substàncies de Descartes), Hume arriba a la conclusió que tampoc poden existir com a tals:

Sobre l'existència de Déu

No tenim cap impressió de Déu. La demostració cartesiana basada en l'argument ontològic no és més que una relació d'idees. No podem provar l'existència com a qüestió de fet a partir de relacions d'idees. Els altres arguments (cosmològic i gnoseològic) es basen en la idea de causa. Simplement, no puc conèixer Déu: puc pensar que existeix, però no saber si existeix.

Sobre el món extern

Respecte al món extern, només tinc un conjunt d'impressions. El que entenem com a substància no es correspon amb cap impressió concreta, sinó a un conjunt d'impressions que agrupem en base als principis de contigüitat i semblança. Donem nom a aquests conjunts d'idees que creem a partir d'impressions, però no podem afirmar que existeixen de la manera que els percebem.