La crisi de la Restauració (1898-1931): causes i conseqüències

T.10 La crisi de la Restauració (1898-1931)

1. El reformisme dinàstic

1.1 Fracàs del primer govern regeneracionista

Al 1899, amb María Cristina com a regent, el líder conservador era Francisco Silvela, impulsor d’una política reformista. A Catalunya, el líder conservador era Manuel Durán i Bas. Es proposava la descentralització i nous impostos.

A Catalunya, el 1899 es va produir una forta protesta amb el Tancament de Caixes. L’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, es nega als embargaments i dimiteix. Això provoca una vaga general on:

• S’empresonen morosos.
• Estat de setge (sense garanties constitucionals i amb poder de l’exèrcit).

El Tancament de Caixes va comportar:

• Trencament d’elits catalanes i dels partits dinàstics.
• El catalanisme com a alternativa.
• Posar fi al regeneracionisme.

1.2 Les reformes de Maura i Canalejas

Al 1902, Alfons XIII puja al tron. Al 1903, Antonio Maura i José Canalejas són els líders dels partits conservador i liberal, respectivament, els quals van impulsar reformes però sense eliminar el torn pacífic i amb falsejament electoral.

Maura volia fer una revolució des de dalt, amb les masses neutrals com a base social, que volien un estat fort. Al 1907 promou la Llei electoral i altres lleis socials.

Al 1910, Canalejas arriba al poder i impulsa la Llei del Candado (1910), que limitava la influència dels ordres religiosos. Així es comença a separar l’església i l’estat.

En política social:

• Substitució de l’impost de consum per un impost progressiu.
• Llei de lleves (1912): servei militar obligatori.
• Iniciació de la llei de Mancomunitats.

2. L'oposició

2.1 Republicanisme i lerrouxisme

Dins el republicanisme, la principal força d’oposició era la Unió Republicana de Salmerón. Posteriorment, la Unió Republicana i altres grups van veure figures com Vicent Blasco Ibáñez a València i Artur Lerroux a Barcelona. Lerroux es va separar i va formar el Partit Republicà Radical.

2.2 Carlisme i tradicionalisme

Amb la mort de Carles VII al 1909, Jaume de Borbó era el nou pretendent amb el partit jaumista. Després de la Primera Guerra Mundial, alguns sectors es van mostrar germanòfils. Llavors Juan Vázquez de Mella al 1919 funda el Partit Catòlic Tradicionalista.

El carlisme es concentrava al País Basc, Navarra i Catalunya, i també a Andalusia. Al 1907 es funda el Requetè, organització de caràcter paramilitar (civils armats), amb aquest nom per referència als soldats navarresos de la primera guerra carlina.

Amb la República, els carlins s’unifiquen en un partit: la Comunió Tradicionalista.

2.3 Socialisme i anarquisme

2.3.1 Partits i sindicats socialistes

Sobretot a Madrid i al nord d’Espanya. El principal partit era el PSOE, fundat per Pablo Iglesias; al 1910 va aconseguir l’acta de diputat.

El sindicat socialista era la UGT, que promovia reformes socials. El seu líder destacat fou Francisco Largo Caballero.

Els sectors bolxevics del PSOE es van separar per formar, el 1921, el Partit Comunista d’Espanya (PCE).

2.3.2 Anarcosindicalisme

L’anarcosindicalisme va provocar la vaga general de Barcelona el 1902 per reduir la jornada laboral i augmentar salaris. Al 1907 es crea la Solidaritat Obrera, que al 1911 impulsa la CNT, un sindicat revolucionari per estendre el sindicalisme anarquista. Amb les vagues volien:

• Independència del proletariat.
• Apoliticisme.
• Unitat sindical.
• Enderroc del capitalisme.

Els seus líders eren Salvador Seguí ("el noi del sucre"), Ángel Pestaña i Joan Peiró. Al 1918, al Congrés de Sants, es creen els sindicats únics d’indústria.

3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909)

3.1 La Lliga Regionalista

Dirigida per Enric Prat de la Riba, reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia. Francesc Cambó era el portaveu fora de Catalunya.

La crisi del 1904 va derivar de la visita d’Alfons XIII a Barcelona; un grup de la Lliga, dirigits per Cambó, no van obeir els acords del partit de boicotejar la visita reial.

3.1.1 Crisi del civilisme

Es van produir els incidents del Cu-Cut el 1905, quan els militars van assaltar els tallers del diari La Veu de Catalunya per un acudit sobre la victòria de la Lliga. El govern va suspendre publicacions i va impulsar la Llei de Jurisdiccions (1906), que posava sota jurisdicció militar tota ofensa a l’exèrcit o la pàtria.

3.2 La coalició Solidaritat Catalana

3.2.1 El moviment solidari

El rebuig a la Llei de Jurisdiccions va originar la Solidaritat Catalana (1906), una coalició de totes les forces catalanes excepte els partits dinàstics i els lerrouxistes.

Va presentar el Programa del Tívoli, que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern.

3.2.2 La crisi de la Solidaritat

La reforma de Maura volia negociar la descentralització. A més, al 1908 la Lliga s’oposa al projecte de l’ajuntament de Barcelona. Finalment, la Setmana Tràgica del 1909 acaba per dissipar la Solidaritat.

3.3 Catalanisme d’esquerres

La crisi de la Solidaritat va propiciar la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicanista (UFNR). Aquesta es va unir amb el partit de Lerroux amb el Pacte de Sant Gervasi. Al 1916 desapareix la UFNR.

3.4 L’impacte de la Setmana Tràgica a Barcelona

3.4.1 El conflicte del Marroc

A la Conferència d'Algesires (1906) i amb el Tractat hispano-francès (1912) es va establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el Rif. L’interès era:

• Beneficis econòmics.
• Prestigi de l’exèrcit.
• Recuperar una posició colonial.

Els del Rif organitzaven cabiles (organitzacions tribals de beduïns i berbers dirigides per Abd el-Krim) que van derrotar, el 1909, les tropes espanyoles al Barranc del Llop. L’augment de soldats va ser objecte de protesta.

3.4.2 La mobilització popular

Contra les quintes es va fer una vaga antimilitarista i es va mostrar rebuig a l’església. Es van incendiar esglésies i es va declarar l’estat de setge. Maura va ordenar l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna. Amb tot això es va provocar la crisi del pacte del Pardo.

Les protestes van fer caure Maura perquè Canalejas no li dóna suport. Els lerrouxistes perden influència, el moviment obrer es debilita, la Solidaritat es desintegra i la Lliga retrocedeix electoralment.

4. Mancomunitat (1914-1925)

4.1 La formació

Mancomunitat: associació de municipis o diputacions per atendre problemes de manera conjunta. No té poder polític plenari.

Es va formar per:

• Necessitat de millorar infraestructures.
• Modernització de l’ensenyament.
• Foment de la llengua i la cultura catalanes.

Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona al 1907, amb Prat de la Riba com a president. Aquell any es crea l’Institut d'Estudis Catalans, i la biblioteca de l’Institut s’obre al públic l’any 1914 amb el nom de Biblioteca de Catalunya.

Al 1911, la Diputació de Barcelona promou el projecte de Mancomunitats, aprovat el 1912. En accedir Dato al poder, va signar un decret que autoritzava totes les diputacions de l’estat a mancomunar-se.

4.2 Constitució de la Mancomunitat

La Mancomunitat de Catalunya es constitueix el 1914. Va tenir tres presidents:

• Prat de la Riba (1914-1917).
• Puig i Cadafalch (1917-1923).
• Alfons Sala (1923-1925).

4.3 Obra de govern

Pel que fa al desenvolupament econòmic, es va invertir en la millora de la xarxa viària, sistemes postals i telefònics, i es va impulsar un pla d’acció agrària per augmentar la productivitat agrícola i ramadera. Es van crear escoles tècniques agràries, centres d’experimentació i es va fomentar el cooperativisme.

En la cultura i l’ensenyament, es volia consolidar la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives com:

• Biblioteques populars (1918).
• Escoles experimentals (1918).
• Estudis normals (1919).

Pompeu Fabra va impulsar la unificació ortogràfica, culminada amb el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

La renovació pedagògica va introduir mètodes com els de Maria Montessori, i es van crear:

• Escola industrial (1910).
• Escola de treball.
• Escola d’administració local.

5. Crisi del 1917

5.1 Impacte de la Primera Guerra Mundial

El govern conservador de Dato va declarar la neutralitat d’Espanya durant la Primera Guerra Mundial; els preus es van disparar i els salaris van patir tensions a causa de les exportacions.

5.2 La crisi

5.2.1 Protesta militar

Degut a:

• Nombre excessiu d’oficials (macrocefàlia).
• Ascensos per mèrits de guerra.
• Baixos salaris.

Es van formar les Juntes de Defensa per reivindicar aquestes qüestions. Al 1917 es publica un manifest que culpava el govern dels problemes de l’exèrcit.

5.2.2 Crisi política

Al 1916 el govern estava dirigit pels liberals, presidit per Romanones, que va clausurar les Corts. Al 1917 torna Dato i reclama la reobertura de la cambra; es van negar i es va declarar l’estat de setge.

Al 1917 se celebra una Assemblea de parlamentaris catalans que demana un govern provisional per reformar el sistema polític i descentralitzar l’estat. No es va aconseguir.

5.2.3 Vaga

La vaga del 1917 tenia objectius polítics i socials:

• Posar fi a la monarquia.
• Formar un govern provisional amb Corts per establir un sistema republicà.
• Aturar la pujada de preus.

El govern va declarar la llei marcial i la vaga va fracassar.

6. Descomposició del sistema (1917-1923)

6.1 El fi del torn pacífic

Es forma un govern de concentració amb la participació dels líders dinàstics i dels catalanistes de la Lliga. Al 1921 es crea un nou govern de concentració (Gobierno Nacional) arran de les derrotes a l’Àfrica, especialment Annual.

6.2 Campanya per l’autonomia

A Catalunya, el 1919 es presenta un projecte d’Estatut de Catalunya, però va ser mal rebut per Madrid.

6.3 Enfortiment del catalanisme d’esquerres

Al 1917, Francesc Layret i Lluís Companys funden el Partit Republicà Català. Al 1922, els descontents de la Lliga creen Acció Catalana. També el 1922, Francesc Macià crea l’organització Estat Català.

6.4 Conflictivitat social

A Andalusia es dóna el trienni bolxevic (1918-1921). Anarquistes i socialistes protagonitzen revoltes pageses per la manca de terres. Es declara l’estat de setge. Al 1922 es crea el sindicat Unió de Rabassaires per defensar-se de la gran patronal dels terratinents (Institut Agrícola Català de Sant Isidre).

A Barcelona, al 1919 es produeix la vaga de "La Canadenca" (empresa de subministrament elèctric gestionada per la companyia canadenca Pearson), que va paralitzar el 70% de la indústria fins a obtenir:

• Readmissió dels acomiadats.
• Augment de salaris.
• Jornada de 8 hores.

L’incompliment de la llibertat dels detinguts durant la vaga va provocar:

• Tancament d’empreses.
• Repressió contra sindicats.
• Aparició de sindicats lliures (esquirols).

El grup "Los Solidarios" va actuar a Barcelona amb figures com Buenaventura Durruti, Andrés Oliver i Francisco Ascaso. El general Martínez Anido va aplicar una dura repressió i es va introduir la Llei de fugues (la policia podia disparar contra detinguts si intentaven fugir). Això va donar lloc al pistolerisme (1916-1923). Entre les víctimes hi hagueren Salvador Seguí, Francesc Layret i el polític Eduardo Dato.

6.5 El desastre d'Annual

L’exèrcit va ser derrotat a Annual i es van perdre territoris al Marroc. Al 1923 es va anunciar la discussió al Parlament; això va provocar l’obertura de l’Expedient Picasso, que implicava responsabilitats militars i polítiques per la mala gestió del desastre.

7. Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)

7.1 Causes del cop d’estat

Miguel Primo de Rivera (anomenat el "cirurgià de ferro") amb el suport de terratinents, burgesia i església va fer un cop d’estat per diverses raons:

• Inestabilitat política.
• Desprestigi pel frau electoral.
• Por a la revolució social.
• Fragmentació d’Espanya per tendències separatistes.

Va intentar acabar amb el caciquisme i la corrupció política, però en realitat volia un règim no democràtic. El rei i l’exèrcit li van donar suport per evitar responsabilitats derivades de l’Annual.

7.2 Reorganització de l’estat

S’hi poden distingir dues fases:

• Directori militar (1923-1925): caràcter dictatorial (suspensió de la constitució, dissolució de cambres, militarització de l’ordre públic i repressió de l’obrerisme radical). Es van elaborar nous estatuts municipals i provincials i es van substituir ajuntaments per juntes. S’hi produeix el desembarcament d’Alhucemas (1925) i Abd el-Krim es va rendir.
• Directori civil (1925-1930): institucionalització del règim per donar-li continuïtat, amb influències d'alguns models europeus autoritaris. Al 1927 es crea la Assemblea Nacional Consultiva amb membres escollits per "dedocràcia". Es va intentar crear un partit únic: la Unió Patriòtica.

7.3 Política econòmica i social

En un context de prosperitat internacional (els "feliços anys vint"), es va potenciar la intervenció de l’estat per fomentar obres públiques i nacionalitzar o concedir monopolis. Es van concedir grans monopolis com Telefónica.

Al 1929 es celebra l’Exposició Internacional de Barcelona per mostrar els èxits econòmics. Es crea l’Organització Corporativa Nacional per intentar eliminar conflictes laborals.

7.4 Actuació anticatalana durant la dictadura

Al 1923 es publica un decret per reprimir el "separatisme". La Mancomunitat queda presidida per Alfons Sala fins a la seva abolició el 1925. S’interdiuen institucions i manifestacions de la llengua catalana, així com la commemoració de l’11 de setembre i els Jocs Florals.

Es van censurar llibres i premsa. Fins i tot, el camp del FC Barcelona va ser clausurat per una xiulada a l’himne espanyol.

7.5 Oposició

Tots els sectors s’oposaven a la dictadura. Hi va haver conspiracions militars (com la Sanjuanada, 1926). El tancament d’universitats va impulsar la creació de la Federació Universitària Espanyola (FUE). Intel·lectuals com Unamuno i Ortega y Gasset es van enfrontar al règim.

Els republicans van formar l’Aliança Republicana. A Catalunya es produeix el complot dels Prats de Molló (1926), protagonitzat per Estat Català i encapçalat per Francesc Macià; els francesos van aturar i jutjar el moviment.

Entre els anarquistes es crea la Federació Anarquista Ibèrica.

7.6 Caiguda

Al 1930, Berenguer substitueix Primo de Rivera (la "dictablanda"). Catalanistes d’esquerres, republicans i el PSOE signen el Pacte de Sant Sebastià (1930) per establir una república i reconèixer l’autonomia de les nacionalitats històriques.

Berenguer va ser substituït per Juan Bautista Aznar; després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República.