Democràcies i Dictadures a l'Europa d'Entreguerres: Anàlisi i Causes

Democràcies i Dictadures a l'Europa d'Entreguerres

La crisi de les democràcies va tenir l’origen en l’amenaça de les organitzacions de dretes i la pressió del comunisme soviètic. Després de la Primera Guerra Mundial, la democràcia es va consolidar a l’Europa occidental i nòrdica, i es va estendre pels nous estats del centre i de l’est del continent, que havien nascut del desmembrament dels vells imperis (alemany, austrohongarès, rus i turc). La generalització de la democràcia parlamentària va sorgir a partir de l’ampliació dels drets individuals i l’extensió del sufragi masculí i femení.

Al 1920, l’Europa de la postguerra estava formada per vint-i-vuit estats i tots, excepte Rússia i Hongria, eren democràcies. Després d’això, semblava que la democràcia hagués triomfat, però els governs no van ser capaços de resoldre els problemes polítics, econòmics i socials. Llavors, la població creia que la democràcia era incapaç d’afrontar els nous problemes de la postguerra i volien tenir estats forts i autoritaris per afrontar la situació. Dit això, la democràcia només va subsistir als països en què estava més establerta, com a les europees occidentals, els països escandinaus i alguns països de l’Europa central, com ara Txecoslovàquia. Aquests no van deixar mai de tenir democràcia tot i haver-hi una depressió econòmica i grans onades de crispació social. En alguns d’aquests països van néixer partits feixistes, però no van tenir gaire èxit.

A la resta d’Europa, als anys trenta, la crisi econòmica i la inestabilitat de les democràcies va coincidir amb l’èxit del partit nazi de Hitler, que el va portar al poder a Alemanya el 1933 i va impulsar els moviments feixistes. Principalment als països de l’Europa central, oriental, balcànica i mediterrània, que tenien poca tradició democràtica, el sistema parlamentari va fracassar i es van imposar dictadures nacionalistes radicals de dretes entre el 1922 i 1939. Al 1939, la majoria de sistemes polítics d’Europa eren autoritaris i la forma més comuna eren les dictadures de dretes, com a Àustria, Espanya, Hongria i Romania. Les organitzacions feixistes hi tenien un paper molt important. Però només a Itàlia (1922) i Alemanya (1933) es van imposar al poder dictadures plenament feixistes.

Les Ideologies Feixistes

El feixisme defensava l’establiment d’un estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, economia, societat, etc.). Donava suport a un sistema polític dictatorial de partit únic, tractava de modelar una societat establerta en els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional, i llavors es va establir el culte a la personalitat del líder. Una altra característica era un anticomunisme i anticapitalisme radical. Mantenia un nacionalisme agressiu, expansionista i militarista, que exigia una nova posició per a la seva nació al món. Els feixistes eren tots racistes i consideraven inferiors els que no eren blancs. Exaltaven els elements irracionals de la conducta (fanatisme, intolerància, obediència cega). Defensa la violència davant els oponents polítics. Els partits feixistes pretenien mobilitzar les masses i enquadrar-les amb el fet que el partit i el sindicat estiguessin units i a les seves organitzacions paramilitars. Les milícies del partit van atorgar una gran importància. També exaltaven els principis masculins i relegaven la dona a tenir cura dels fills i a fer les feines de la llar.

El Camí Cap a la Guerra

Alemanya, Itàlia i el Japó estaven unides, i Hitler va prendre la seva iniciativa al final del 1937. Hi havia un cert temor a les democràcies i, degut a això, va haver-hi una política d’apaivagament, la qual intentava evitar la guerra fent concessions per així tranquil·litzar els dictadors. I va haver-hi una reunió amb col·laboradors de Hitler i ell els va fer saber que per assolir l’autarquia i el rearmament s’havia d’aplicar la idea de l’espai vital. Degut a aquesta política expansionista estava prevista la guerra, i Hitler va anunciar els seus objectius, els quals eren: l’annexió d’Àustria i la incorporació de Txecoslovàquia. Després dels èxits diplomàtics, el març de 1938, tropes alemanyes van entrar a Viena i llavors Hitler va anunciar el plebiscit que va acceptar l’annexió d’Àustria al Reich alemany. El partit Alemany dels Sudets va reclamar l’annexió al III Reich. Les amenaces de Hitler d’intervenir van fer efecte, els caps de govern del Regne Unit, França i Itàlia van anar a la conferència de Munic el setembre del 1938, on van acceptar l’annexió dels Sudets al Reich, sense cap mena de consentiment de Txecoslovàquia.

El març de 1939, Eslovàquia va anunciar la seva independència i es va formar el protectorat de Bohèmia i Moràvia com a estat satèl·lit del III Reich. Hitler va annexar el port de Memel i a l’abril Mussolini va ocupar Albània. Al maig, Alemanya es va unir més a Itàlia i es va firmar el Pacte d’Acer. L’annexió de Txecoslovàquia va posar en evidència el fracàs de la política d’apaivagament del R.U i França, les quals van decidir canviar d’actitud i van firmar el Pacte amb Polònia el 1939 (agost). L’amenaça que hi havia sobre Polònia va fer que l’URSS prengués un relleu especial. El 23 d’agost de 1939 es va signar el pacte de no-agressió germano-soviètic, al qual els dos països apartaven els seus conflictes i diferències. També hi havia un protocol secret que preveia el repartiment de Polònia entre alemanys i soviètics. Aquest pacte, que no agradava a tothom, només semblava una justificació dels dos règims totalitaris que volien aprofitar-se del repartiment de Polònia. L’1 de setembre, Alemanya va envair Polònia i el R.U i França van declarar la guerra el dia 3 a Alemanya, i així va començar la Segona Guerra Mundial.

Defineix

• Espartaquistes: Grup minoritari del Partit Socialdemòcrata Alemany partidari de la revolució. El 1919 van constituir el partit Comunista Alemany.
• SS (Schutz o Tropes de Protecció): Es van fundar el 1925 com a guàrdia personal de Hitler. El 1929, Himmler les va transformar en el cos d’elit del nacionalisme, ja que era el cap. Van constituir una casta privilegiada lligada estretament per jurament a Himmler i Hitler.
• Línia Maginot: Conjunt de fortificacions franceses, construïdes entre el 1929 i 1934, que se situaven a la frontera oriental de França, de Luxemburg a Suïssa.
• Tàctica de terra cremada: Destrucció de tots els béns d’un territori abans que caigui en mans de l’enemic.
• Partisans: Grups de civils armats, organitzats contra l’ocupant alemany.

La Batalla d'Anglaterra

1940-41. Va succeir quan Hitler va acceptar el pla de Göring i va desencadenar, l’estiu del 1940, una batalla que va durar fins al 1941. Davant les nombroses pèrdues d’avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van resoldre amb bombardejos de dia i de nit sobre les ciutats de Coventry i Londres.

Pearl Harbor

1941. Japó va envair Indoxina, i els EUA van anunciar l’embargament sobre el comerç japonès. El general Tojo va atacar sobre la base naval de Pearl Harbor, el 7 de desembre de 1941, sense cap mena d’avís. Això va provocar un conflicte amb els EUA i 4 dies més tard, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als EUA.

La Presa de Stalingrad

1942. Hitler va patir la derrota més important de Rússia, la qual va ser la primera. El 1942, la presa de St. era un objectiu de l’exèrcit alemany, i la lluita encarnissada va ocupar gran part de la ciutat, però Rússia va assetjar vint-i-dues divisions alemanyes.

Conferència de Postdam (agost de 1945)

Roosevelt havia mort, i Harry Truman, que era el president dels Estats Units, no li agradava l’URSS de Stalin. Durant la conferència, Clement va substituir Churchill com a primer ministre britànic, i això es va posar d’acord sobre aspectes molt importants: zones d’ocupació i canvis territorials.