Industrialització Espanyola: Tèxtil, Siderúrgia i Mineria S.XIX

La indústria tèxtil catalana (des de 1770)

A partir de 1770, a Catalunya s’havia iniciat una manufactura tèxtil incipient (les fàbriques d’indianes), que havien augmentat la seva producció i havien incorporat les primeres filadores mecàniques. L’any 1808, la Guerra del Francès va desarticular els mercats i en va frenar l’expansió, però l’augment de la producció es va reprendre ràpidament perquè el seu mercat principal era el de l’interior d’Espanya. Les mesures liberalitzadores de la producció i el mercat que van establir els governs liberals progressistes i la supressió dels privilegis gremials van assegurar el lliure exercici de l’activitat industrial i van permetre una ràpida mecanització de la indústria.

El procés de mecanització tèxtil

El procés de mecanització del tèxtil català es va iniciar a partir del 1830 amb la instal·lació de les primeres màquines de vapor. Entre les causes de la ràpida mecanització de la filatura destaca l’escassetat relativa de mà d’obra, que va comportar l’augment dels salaris en un moment d’abundància de capitals, resultat de la repatriació des de les colònies que s’acabaven d’independitzar. Això va estimular la substitució dels fusos manuals pels mecànics. El procés de mecanització va suposar una disminució notable dels costos i dels preus de venda, la qual cosa va estimular una major demanda, que va augmentar gràcies a la protecció aranzelària i amb la substitució de les peces de llana per les de cotó. En conclusió: l’augment de la demanda va afavorir la producció.

Consolidació i limitacions del tèxtil català

Les principals limitacions van ser:

• L’escassetat de carbó de la mineria catalana i les dificultats del transport per a proveir-se d’hulla asturiana, fet que va estimular la proliferació de colònies industrials situades a la vora dels rius per a aprofitar l’energia hidràulica.
• La feblesa del mercat espanyol, que suposava una demanda minsa i massa lligada a les fluctuacions de la producció agrària. Les indústries tèxtils (vapors) van esdevenir un sector que exigia constantment la promulgació de mesures proteccionistes per a afrontar la competència estrangera.

La fase de creixement del sector tèxtil només es va interrompre durant la Guerra de Secessió dels EUA (1861-1865) a causa de les dificultats dels empresaris espanyols per a proveir-se de matèries primeres (coneguda com la «fam de cotó»). A partir de 1874 es va iniciar una nova fase expansiva marcada per:

• La mecanització del teixit.
• La renovació de l’estructura industrial.
• El ressorgiment d’un gran nombre de colònies industrials.

El creixement de la indústria cotonera va desplaçar la indústria tèxtil no cotonera tradicional d’Espanya. Les dimensions del sector cotoner català van ser suficients per a industrialitzar Catalunya, però no per a arrossegar el conjunt de la indústria espanyola.

La indústria siderúrgica a Espanya

Va ser el sector que va acompanyar el sector tèxtil en el desenvolupament de la indústria moderna, i va estar molt lligat al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó.

Primeres siderúrgies: Andalusia i Astúries

Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a partir de 1826 a Andalusia, però van fracassar per l’ús de carbons vegetals davant la dificultat per a adquirir carbó de coc. Aleshores, els elevats costos de producció van fer insostenible la competència amb zones que es podien abastar d’aquest mineral més fàcilment, i la siderúrgia malaguenya va entrar en una decadència definitiva a mitjan segle XIX. L’existència de jaciments d’hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d’Espanya entre 1864 i 1879. Les seves mines de carbó van afavorir la localització de les siderúrgies i la producció de ferro va créixer ràpidament. La siderúrgia asturiana va mantenir la seva primacia fins a les últimes dècades del segle perquè era l’única zona d’Espanya que disposava de carbó mineral.

L'hegemonia siderúrgica de Biscaia

A partir de 1876, amb l’arribada de carbó de coc gal·lès a Bilbao, es va consolidar la indústria siderúrgica al País Basc. El poder calorífic més alt d’aquest carbó i el seu preu més baix van comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes. La consolidació de l’eix comercial entre Bilbao i Cardiff (Gal·les) va tenir un paper important en la industrialització del País Basc. En les dues darreres dècades del segle es van constituir les grans empreses siderúrgiques basques: Vizcaya (1880), Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao (1882), el primer convertidor Bessemer d’Espanya (1885) i el forn Martin-Siemens a finals de la dècada.

Lenta expansió industrial a la resta d'Espanya

Encara que Catalunya i el País Basc ja havien desenvolupat una estructura industrial moderna, a la resta d’Espanya també hi havia tallers, manufactures i formes de treball a domicili que, a poc a poc, es van modernitzar i van començar a crear una trama industrial en gran part del territori espanyol. El predomini agrícola va fer possible que la indústria agroalimentària tingués un paper rellevant, amb un volum que representava més de la meitat del total industrial d’Espanya l’any 1856 a Andalusia, Astúries, les Canàries i Extremadura. A València, els beneficis originats pel desenvolupament d’una agricultura d’exportació van estimular la creació d’indústries. A l'Aragó, la davallada del tèxtil tradicional va obrir pas a la creació d’una indústria farinera. A Madrid s’inicià una indústria tipogràfica i editorial. Els sectors nous, com el metal·lúrgic i el químic, van anar guanyant terreny durant el segle XIX. La indústria del gas es va estendre per Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i Sevilla. La indústria química també va créixer. La diversificació industrial i el creixement d’aquestes indústries no van tenir un desenvolupament significatiu fins ben entrat el segle XX.

La producció minera (1874-1914)

Entre 1874 i 1914 va tenir lloc l’explotació massiva dels jaciments miners del subsol espanyol. Les activitats extractives més importants van ser el ferro i el carbó.

Explotació de ferro i carbó

L’augment de la demanda de carbó va ser afavorit per la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. A Astúries, la mineria del carbó va assolir un desenvolupament més gran a causa de l’abundància de recursos i de la facilitat per accedir al transport marítim. Però la competència que va generar el carbó gal·lès només va poder ser pal·liada amb el proteccionisme aranzelari.

La mineria del ferro es va expandir sobretot a partir de la difusió del convertidor Bessemer. A més, el mineral biscaí comptava amb l’avantatge de la proximitat de les mines al mar (fet que abaratia el transport). L’escassetat de la demanda interior va fer que la major part de la producció fos destinada a l’exportació; les destinacions més importants foren Gran Bretanya, Alemanya, França i Bèlgica. L’auge de les exportacions va convertir Espanya en el principal proveïdor de mineral de ferro d’Europa.

La desamortització del subsol miner

La Llei de Mines de 1868 va suposar la fi d’una rígida reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector, que va iniciar l’explotació massiva dels jaciments espanyols. L’expansió de la producció minera s’explica per tres factors:

• L’augment de la demanda internacional.
• Els avenços en les tècniques d’explotació, que van abaratir els costos d’extracció.
• L’endeutament crònic de la Hisenda espanyola, que va impulsar la concessió d’explotació dels jaciments a companyies estrangeres.

Entre 1870 i 1913, l’explotació dels jaciments miners espanyols va créixer enormement: els de plom al sud peninsular, els de coure de Riotinto (Huelva), els de mercuri d’Almadén (Ciudad Real) i els de zinc de Reocín (Cantàbria). La major part que se’n va extraure es va exportar, i entre 1899 i 1908, les vendes de metalls i minerals a l’exterior van arribar a ser quasi un terç del total.