Mill virtut

La doctrina que dóna com a fonament de la moralitat la utilitat o el principi del més gran benestar, afirma que les accions són bones o dolentes en la mesura en què tendeixen a incrementar el benestar, o a produir el contrari del benestar. Per benestar s´entén el plaer i l´absència de dolor;
Per malestar, el dolor i la privació de plaer.

Un cop més he de repetir que els qui ataquen l´utilitarisme rarament coincideixen amb justícia que la felicitat que configura el criteri utilitarista del que és una conducta bona no és pas la felicitat del mateix agent, sinó la de tots afectats per ella. Entre la seva pròpia felicitat i la d´altres, l´utilitarisme li exigeix ser tan estrictament imparcial com un espectador benvolent i desinteressat. En la regla d´or de Jesús de Nazaret, hi percebem tot l´esperit de l´ètica de la utilitat. Actuar com voldries que actuessin amb tu, i estimar el teu veí com a tu mateix, constitueixen la perfecció ideal de la moral utilitarista.

Si d´altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. Els sentiments morals no són una part de la nostra naturalesa, en el sentit de ser presents en grau perceptibles en tots nosaltres; però això, malauradament, és un fet admès també per tots els qui creuen d´alguna manera en el seu origen transcendental. Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d´ella: i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.

Aquesta manera de concebre´ns a nosaltres i la vida humana se sent de forma més i més natural a mesura que la civilització avança. Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s´hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s´incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitgés cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres.

Tanmateix, l´estimació als diners no és tan sols una de les més poderoses forces motrius de la vida humana, sinó que en molts casos es desitja per ell mateix; el desig de posseir-ne és sovint tan fort com el desig d´usar-los, i segueix en augment a mida que moren tots els desitjos que apunten a fins situats més enllà dels diners, però són aconseguits amb ells. Pot afirmar-se, doncs, que els diners no es desitgen per aconseguir un fi, sinó com a part del fi. De ser un mitjà per a la felicitat, s´han convertit en el principal ingredient d´alguna concepció individual de la felicitat.

La virtut, segons la concepció utilitarista, és un dels béns d´aquesta descripció. No tenim cap desig originari ni cap motivació per ella, llevat del fet que propicia el plaer, i en especial que evita el dolor. Però a través d´aquestes associacions es pot sentir com un bé en ella mateixa i ser desitjada com a tal amb una intensitat tan gran com qualsevol altre bé; això sí, amb la següent diferència entre ella i l´amor als diners, al poder, a la fama: que totes aquestes coses poden fer (i sovint ho fan) que una persona es torni perjudicial als altres membres de la societat a la que pertany, mentre que no hi ha res que la faci tan beneficiosa als altres com el cultiu de l´amor desinteressat per la virtut.

És cert que, a l´inici, la voluntat està produïda totalment pel desig; incloent en aquesta paraula la influència repel·lent del dolor tant com l´atracció del plaer. Per quins mitjans una voluntat virtuosa que encara és dèbil la podem enfortir? Tan sols fent que la persona desitgi la virtut; fent-li pensar en ella com una cosa agradable o exempta de dolor. Tot i associant l´actuar bé amb el plaer i el contrari amb el dolor (...) és possible fer néixer la voluntat de ser virtuosos, voluntat que en enfortir-se actua sense cap consideració del dolor i del plaer. La voluntat és filla del desig i només deixa el domini del seu pare per passar a la de l´hàbit.