Ciutadania: Orígens a Grècia, Roma i Evolució

Definició i Característiques del Ciutadà

Què és un Ciutadà?

El ciutadà és l'habitant de les ciutats antigues o d'estats moderns, considerat subjecte de drets polítics, i que intervé exercint-los en el govern del país.

Característiques Fonamentals del Ciutadà

• La pertinença a una comunitat política (un país) que s'estableix d'un mode permanent en un territori.
• El gaudi efectiu d'uns drets que han de ser protegits per la ciutat o l'estat, entre els quals s'inclou la possibilitat de participar en les tasques de govern de la pròpia comunitat política de forma directa o indirecta.

La Ciutadania en l'Antiguitat Grecollatina

El terme "ciutadà" prové del llatí civis, paraula que comparteix la mateixa arrel que civitas ('ciutat'). En el dret romà, el terme civis estava reservat únicament a aquells membres de la comunitat que reunien certs requisits, com ser home, no esclau, major d'edat, nascut de pares romans, etc. La resta de la població tenia reconeguts menys drets que els ciutadans.

Anteriorment, a la Grècia clàssica dels segles V i IV aC, es va utilitzar el terme polites per referir-se al ciutadà. És aquell membre de la comunitat política que reunia els mateixos requisits que acabem d'esmentar, però en algunes ciutats gregues els ciutadans van arribar a tenir un gran protagonisme perquè podien participar activament en el govern de la polis (la ciutat estat) a través de la democràcia (el govern del demos, del poble). Tant a Grècia com a Roma, el ciutadà era algú a qui es reconeixia dotat d'un conjunt de drets i deures, amb independència del nivell econòmic. Es destacava especialment el deure de defensar la ciutat empunyant les armes si era necessari.

La Ciutadania en la Democràcia Grega: Tradició Política

A la Grècia antiga, cada ciutat (polis) era un petit estat independent (autonomia) que procurava ser econòmicament autosuficient (autarquia). En el cas de l'antiga democràcia grega, ser ciutadà significava sobretot participar activament en la política, en les tasques de govern de la polis. El ciutadà, tant si era ric com si era pobre, tenia la responsabilitat d'assistir a l'assemblea i prendre part en els debats públics sobre els problemes de la ciutat. L'edat mínima per ser admès com a ciutadà estava fixada en trenta anys.

Per als grecs de l'època clàssica, ser ciutadà significava sobretot ocupar-se de les qüestions públiques i fer-ho mitjançant la deliberació, és a dir, mitjançant una discussió oberta en què s'intercanviaven arguments, raons i opinions fins a arribar junts a un acord sobre el que convenia fer en cada cas.

Tres principis regien la participació a l'assemblea:

• Isonomia o igualtat davant la llei: tot ciutadà tenia els mateixos drets i deures bàsics que qualsevol altre.
• Isegoria o igualtat de paraula: tot ciutadà tenia el mateix dret que qualsevol altre a fer ús de la paraula i a expressar la seva opinió davant l'assemblea.
• Koinonia o comunitat de cooperació: per aconseguir el bé públic, el bé de tots, en lloc de centrar-se en el bé particular.

Es distingia clarament entre allò particular (idion) i allò comú (koinon), i s'entenia que el ciutadà que només atenia al que li era propi era un "idiota" en el sentit originari del terme: el que només mirava pel seu propi interès i s'oblidava del bé comú.

La Ciutadania en l'Antiga Roma: Tradició Jurídica

El ciutadà era aquell que gaudia de la protecció jurídica atorgada per les lleis i les institucions. Segons la definició del jurista Gai, el ciutadà és el que actua sota la llei i espera la protecció de la llei de cap a cap de tot l'imperi. El civis llatí és diferent del polites grec: el ciutadà grec era sobretot un subjecte actiu a qui s'exigien responsabilitats de govern, mentre que a Roma s'entén més aviat com un títol jurídic que permet reclamar certs drets.

Limitacions de la Ciutadania Antiga

Podem indicar com a mínim tres limitacions d'aquests primers models de ciutadania nascuts a Grècia i Roma, sense treure'ls cap mèrit per la indubtable contribució positiva a la construcció de la ciutadania moderna:

1. Es tractava d'una ciutadania excloent, no inclusiva: únicament eren ciutadans els homes adults que reunien certs requisits establerts per les lleis, quedant-ne sempre exclosos els nens, les dones, els estrangers residents i els esclaus. La immensa majoria de la població estava mancada de l'estatut de ciutadania.
2. Només es considerava "lliures i iguals" els membres de la comunitat política que tinguessin la condició de ciutadans, i no a tot l'ésser humà pel sol fet de ser-ho.
3. La condició de ciutadà en l'antiguitat proporcionava certs drets de participació política, però els drets individuals no estaven suficientment protegits davant de possibles abusos de les autoritats.

La Doble Arrel de la Ciutadania Moderna

La noció de la ciutadania de l'antiguitat ens mostra dues tradicions que encara perduren en la idea contemporània de la ciutadania:

• La tradició de la participació política a través de la deliberació (origen grec).
• La tradició de la protecció legal dels drets de la persona (origen romà).

La primera forma part de la moderna idea republicana de ciutadania, que insisteix que els ciutadans han de participar activament en la vida pública. Mentrestant, la segona forma part de la versió liberal de ciutadania, que subratlla més aviat la prioritat dels drets subjectius i resta importància a la qüestió de la participació política.