El Català Occidental: Característiques Fonètiques i Dialectals

El Català Occidental: Territori i Divisió Dialectal

El territori on es parla el català occidental comprèn Andorra, la zona oest del Principat, la Franja de Ponent i el País Valencià. El català occidental es divideix en diferents dialectes:

• Nord-occidental: Inclou el lleidatà, el tortosí, el pallarès i el ribagorçà.
• Valencià: Es subdivideix en septentrional, apitxat i meridional.

Tret Fonètic Destacable

El tret més notable del català occidental és el fet que en posició àtona, les vocals a/e i o/u es mantenen diferenciades; per tant, no existeix la vocal neutra.

Característiques Generals

Fonètiques

• Quan el dígraf ix va entre vocals o a final de paraula, es pronuncia [j].

Morfosintàctiques

• Les paraules masculines planes acabades en –e fan el plural afegint-hi –ns (ex: hòmens).
• La primera persona del singular del present d’indicatiu acaba en [o] o en [e].
• Davant dels verbs s’utilitzen les formes plenes dels pronoms febles (me, te, se...).
• Els verbs incoatius fan l’increment en –ix, –isca.

Lèxiques

• La major part del lèxic dels dialectes occidentals és de procedència llatina.
• El pallarès conserva molts mots del substrat iberobasc, sobretot en la toponímia.
• El valencià té una gran quantitat d’arabismes.

Situació Actual de la Llengua

La vitalitat del català nord-occidental és, en general, força bona. Però:

• A la Franja de Ponent no té reconeixement oficial, tot i que es manté una gran pràctica en l’àmbit familiar.
• A Andorra s’utilitza en l’àmbit administratiu, però el 70% de les persones són immigrants.
• El Valencià és viu al País Valencià, especialment a les comarques del nord. Cal tenir en compte que pel turisme s’ha de parlar amb castellà.

Català Nord-occidental

Vocalisme

• La e àtona inicial s’obté en [a].
• La o àtona inicial té una forta tendència a diftongar-se en au.
• En mots com redó (rodó) es manté, a la primera sílaba, la e d’origen llatí. A vegades, aquesta e es converteix en i per influència de la consonant palatal ll.

Consonantisme

• En posició inicial i després de consonant, la grafia x s’articula com a africada palatal [tS].
• En posició inicial, la [g] de gerani també es pronuncia com [dg].

Àmbit Morfosintàctic

• S’utilitza l’article masculí arcaic lo/los.
• La primera persona del present d’indicatiu acaba en –o.
• Les terminacions del subjuntiu es fan, majoritàriament, en e.

Àmbit Lèxic

• Té un lèxic propi.

El Lleidetà

El subdialecte lleidatà es caracteritza, en l’àmbit fonètic, per pronunciar oberta la vocal a àtona de final de mot. En la morfosintaxi, un tret destacable és que en alguns verbs fan la seva terminació en –o.

El Valencià: Denominació i Característiques

Valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma.

Vocalisme

El diftong ui és generalment creixent: cuina [ˈkwina], hui [ˈwi] ('avui'). Tanmateix, en valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i al Maestrat, el diftong ui és decreixent: cuina [ˈkujna], buit [ˈbujt] a excepció de hui [wi], que és creixent.

Consonantisme

• La g davant ‹e› i ‹i› i la j prenen la pronunciació africada [dʒ], excepte les paraules jo i ja que es pronuncien amb el fonema "iod" [jo]/[jɔ] i [ja].
• La x pren la pronunciació africada [tʃ] darrere de consonant i al començament de paraula, com en tot el català oriental: xiquet [tʃiˈket], marxar [maɾˈtʃaɾ]. Malgrat això, hi ha molts casos en què no és així.
• En general, l'erra final no és mai muda.
• El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules.
• El dígraf -tz- /dz/ es redueix a [z] (essa sonora) en les paraules acabades en el sufix -itzar i derivats.

Morfosintaxi

• El pronom feble li (que substitueix el complement indirecte) sempre precedeix el pronom feble que substitueix el complement directe (quan aquest existeix), cosa que origina les combinacions: li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono), li les.
• La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el morfema -e: jo cante.
• Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà i portuguès, tot i que no és un castellanisme) i ús de les formes no reforçades dels demostratius de 1r i 2n grau: este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí/ahí, allí o allà.

El Rossellonès

Vocalisme

• Només hi ha cinc vocals tòniques: [a], [e], [i], [o], [u].
• Les paraules esdrúixoles no existeixen en rossellonès.

Consonantisme

• Normalment desapareix la d dels grups –ndr- i -ldr-.
• El so [S] en posició final també sol caure.

Morfosintaxi

• Alguns plurals en –ns perden la n.
• El gènere d’alguns mots no coincideix amb el de la varietat estàndard.
• La primera persona del singular del present d’indicatiu acaba en –i.
• En les oracions negatives desapareix l’adverbi ni i deixa lloc a pas.

Lèxic

• Conté arcaismes, occitanismes i gal·licismes.