La mitificació del bilingüisme
Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,89 KB
Llengua majoritària: Una llegua que, en termes absoluta, té molts parlant. Llengua minoritària:Es una llengua amb poc parlants, però pot ser una
llengua que, en el seu territori, sigui una llengua usada en tots els àmbits
per la immensa majoria de parlants. El concepte de llengua minoritària o
Majoritària és totalment arbitrari. Encara sovint s’empra per prestigiar una
llengua.
Llengua minoritzada:
és aquella que pateix la interposició d’unaaltra llengua i està enprocés de retrocés els usos dins el seu propi territori
i els seus parlants es veuen obligats a practicar el bilingüisme.
El bilingüisme
Al món hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats.
El monolingüisme és una situació infreqüent. A Espanya, el 40% de la
població viu a una comunitat amb 2 llengües oficials.En una comunitat on
conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüis
me per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi) i de monoling. Per part dels que parlen l’altra (l’oficial).El concepte de monolingüisme mi-litant, es refereix a que alguns parlants es neguen a aprendre una segona
llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen prou sinó
que, se’ls ha de garantir el dret a
Tenirne prou. D’aquesta manera exigeixen a altres parlants que aprenguin la seva llengua però ells no
N’aprenen cap.
Tipus de bilingüisme
Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el Nombre de llengües que domini. A-Bilingüisme individual:
Es refereixa la persona que parla dues llengües.
B Bilingüisme territorial:
Quan en un estat trobam geogràficament ben delimitades les diferents Comuní
Quan en un estat trobam geogràficament ben delimitades les diferents Comuní
-tats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia.
Bilingüisme social:
Situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. És normal que en un mateix estat hi hagi més
d’una llengua,pero no ho és tant que dins d’una comunitat hi hagi
Bilingüisme.
El mite del bilingüisme
Una societat bilingüe manifestaun conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua
Està ocupant l’espai de l’altra. A llarg termini, una d’elles desapareixerà.
El mite del bilingüisme es refereix al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha
Societats bilingües. Molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la situació de
Bilingüisme és perfecta (Neguen l’existència del conflicte) quan en realitat
la llengua pròpia està en recessió,
En procés de substitució. Conclusió: el concepte de bilingüisme es pot aplicar si ens referim a persones concre
-tes. Si ens referim a una societat, és més adequat parlar de conflicte
lingüístic o diglòssia.
La diglòssia
En situació de diglòssia, una llengua emprada per a funcions formals i estàndard (llengua de prestigi Anomenada A (alta)). L’altra, la pròpia, s’empra en situacions informals is’anomena llengua B (baixa). El català ha estat durant el segle XX i segles
anteriors en una situació diglòssica, però avui, és llengua oficial i llengua
de prestigi en àmbits formals, especialment a Catalunya i, en menor mesu
-ra, a les Illes Balears.
El conflicte lingüístic
Conflicte lingüístic: dues llengües compateixen en un mateix territori els mateixos àmbits d’ús (situaciódinàmica i inestable). Sorgeix quan una llengua comença aocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una
vegada començat el procés, el desenllaç més freqüent és la desaparició
de la llenguapròpia i la seva substitució o el procés contrari, la normalitzacó
lingüística.
Substitució lingüística:
procés dinàmic el qual una comunitat acaba passant a formar part d'una altra Comunitat lingüística perl'abandó
de la seva llengua.
1a etapa. Procés de bilingüització. És l’etapa més llarga, partim d’una societat monolingüe en la
Llengua pròpia (B) en
la qual s’introdueix una nova llengua (llengua A). Les classes altes, les ciutat
més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. La
nova llengua s’imposa sovint des del poder en àmbits com l’Administració
pública, l’educació, els mitjans de comunicació...
2a etapa. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandó
la
Llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominant). Aquesta fase és molt ràpida, ja
Que tota la societat coneix la llengua A. Es presenten diversos factors aceleradors del procés: (Autoodi, Mitificació del bilingüisme, Creació dels prejudicis lingüístics,
Bilingüisme unidireccional).
3a etapa. Desaparició de la llengua pròpia. Per
últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la
llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova. Un fenomen paral·lel a
la substitució és la interposició. Es produeix quan la llengua dominant
interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta
del món.
Normalització lingüística
És un procés de resposta al conflicte.Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua
Pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el
reconeixement del conflicte com una
Situació anormal que cal superar
canviant les normes d’ús de la comunitat.
El seu objectiu és la normalitat
lingüística incidint en els següents aspectes bàsics: Augmentar el nombre
de parlants. Augmentar la freqüència d’ús de la llengua. Ocupar tots els
àmbits d’ús de la llengua. Introduir unes normes d’ús favorables a la
llengua dominada. La normalització implica canvis culturals, socials,
polítics.
L’èxit d’un procés de normalització depèn de dos Factors clau: La implicació de les forces polítiques. La conscienciació dels parlants
L’èxit d’un procés de normalització depèn de dos Factors clau: La implicació de les forces polítiques. La conscienciació dels parlants
i la implicació de la comunitat