La mitificació del bilingüisme

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,89 KB

 

Llengua majoritària: Una llegua que, en termes absoluta, té molts parlant. Llengua minoritària:Es una llengua amb poc parlants, però pot ser una

 llengua que, en el seu territori, sigui una llengua usada en tots els àmbits 
per la immensa majoria de parlants. El concepte de llengua minoritària o  Majoritària és totalment arbitrari. Encara sovint s’empra per prestigiar una 
llengua. 

Llengua minoritzada:

és aquella que pateix la interposició d’una
altra llengua i està enprocés de retrocés els usos dins el seu propi territori
i els seus parlants es veuen obligats a practicar el bilingüisme.

El bilingüisme


Al món hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats.
 El monolingüisme és una situació infreqüent. A Espanya, el 40% de la 
població viu a una comunitat amb 2 llengües oficials.En una comunitat on
 conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüis
me per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi) i de monoling. Per part dels que parlen l’altra (l’oficial).El concepte de monolingüisme mi-litant, es refereix a que alguns parlants es neguen a aprendre una segona 
 llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen prou sinó 
que, se’ls ha de garantir el dret a  Tenir­ne  prou.  D’aquesta  manera  exigeixen  a  altres  parlants  que  aprenguin  la  seva  llengua  però  ells  no  N’aprenen cap. 

Tipus de bilingüisme

Les  societats  no són  bilingües,  ho són  els  individus.  Un  individu  pot ser  bilingüe,  trilingüe...  segons  el  Nombre de llengües que domini.  A- 

Bilingüisme individual:

 Es refereix 
a la persona que parla dues llengües.  B­  Bilingüisme  territorial:
Quan  en  un  estat  trobam  geogràficament  ben  delimitades  les  diferents  Comuní
-tats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia.

Bilingüisme social:

Situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius
 sencers d’una societat. És normal que en un mateix estat hi hagi més 
 d’una llengua,pero no ho és tant que dins d’una comunitat hi hagi  Bilingüisme.

El mite del bilingüisme

Una societat bilingüe manifesta
un conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua  Està ocupant l’espai de l’altra. A llarg termini, una d’elles desapareixerà.  El  mite  del  bilingüisme es  refereix  al  fet  que  alguns  sectors  socials  promouen  la  ideologia  que  hi  ha  Societats  bilingües.  Molts  defensors  d’aquest  bilingüisme  són  monolingües.  Defensen  que  la  situació  de  Bilingüisme és perfecta (Neguen l’existència del conflicte) quan en realitat 
la llengua pròpia està en recessió,  En procés de substitució. Conclusió: el concepte de bilingüisme es pot aplicar si ens referim a persones concre
-tes. Si ens referim a una societat, és més adequat parlar de conflicte
 lingüístic o diglòssia.

La diglòssia

En  situació  de  diglòssia,  una  llengua  emprada  per  a  funcions  formals  i  estàndard  (llengua  de  prestigi  Anomenada A (alta)). L’altra, la pròpia, s’empra en situacions informals i 
s’anomena llengua B (baixa). El català ha estat durant el segle XX i segles 
anteriors en una situació diglòssica, però avui, és llengua oficial i llengua 
de prestigi en àmbits formals, especialment a Catalunya i, en menor mesu
-ra, a les Illes Balears. 

El conflicte lingüístic

Conflicte  lingüístic:  dues  llengües  compateixen  en  un mateix  territori  els mateixos  àmbits  d’ús (situaciódinàmica i inestable). Sorgeix quan una llengua comença a 
ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori  propi d’aquesta. Una 
vegada començat el procés, el desenllaç més freqüent és la desaparició 
de la llenguapròpia i la seva substitució o el procés contrari, la normalitzacó 
lingüística.

Substitució  lingüística:


procés  dinàmic  el  qual  una  comunitat  acaba  passant  a  formar  part  d'una  altra  Comunitat lingüística perl'abandó 
de la seva llengua.  1a  etapa. Procés  de  bilingüització. És  l’etapa més  llarga,  partim  d’una societat monolingüe  en  la  Llengua pròpia (B) en
la qual s’introdueix una nova llengua (llengua A). Les classes altes, les ciutat
més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. La 
nova llengua s’imposa sovint des del poder en àmbits com l’Administració
 pública, l’educació, els mitjans de comunicació... 2a  etapa. Procés  de  monolingüització en  la  llengua  dominant.  A  poc  a  poc  es  va  abandó
 la  Llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominant). Aquesta fase és molt ràpida, ja  Que  tota  la societat  coneix  la  llengua  A.  Es  presenten  diversos  factors  aceleradors  del  procés:  (Autoodi, Mitificació del bilingüisme, Creació dels prejudicis lingüístics, 
Bilingüisme unidireccional). 3a etapa. Desaparició de la llengua pròpia. Per 
últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la 
llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova. Un fenomen paral·lel a 
la substitució és  la interposició. Es produeix quan la llengua dominant 
interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta 
del món. 

Normalització lingüística

És un procés de resposta al conflicte. 
Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua  Pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el 
reconeixement del conflicte com una  Situació anormal que cal superar 
canviant les normes d’ús de la comunitat. El seu objectiu és la normalitat 
lingüística incidint en els següents aspectes bàsics: Augmentar el nombre 
de parlants. Augmentar la freqüència d’ús de la llengua. Ocupar tots els 
àmbits d’ús de la llengua.  Introduir unes normes d’ús favorables a la 
llengua dominada. La normalització implica canvis culturals, socials, 
polítics. 
L’èxit d’un procés de normalització depèn de dos  Factors clau: La implicació de les forces polítiques. La conscienciació dels parlants 
i la implicació de la comunitat

Entradas relacionadas: