Anàlisi de les figures retòriques en l'obra de Verdaguer

Anàlisi de les figures retòriques

Primera part

En quant a les figures retòriques, trobem:

• Anàfora: al primer vers de les dues primeres estrofes, «Doncs (...) Doncs (...)».
• Identificació: entre els monjos i els monestirs al vers 9, «On tos rengles de monjos, prebisteri».
• Interrogacions retòriques: a les tres primeres estrofes.
• Comparació: al vers 26, «Com dos monjos d’una legió sagrada / sols encara hi ha drets dos campanars».
• Metàfora: al vers 28, «són los monjos darrers de l’encontrada».
• Metàfora dels campanars: al vers 31, «Són dues formidables sentinelles».
• Referència a Déu: al vers 32, amb «l’eternitat».
• Referència als campanars: al vers 35, amb «pastors».

Segona part

La segona part comença amb una personificació dels dos campanars mitjançant un diàleg. També trobem:

• Hipèrbaton: al vers 36, per donar èmfasi a la foscor de la nit.
• Epítet: al mateix vers, amb «nit fosca».
• Paral·lelisme: als versos 44-45, «Per tocar a morts pels monjos les voldria / per tocar a morts pels monjos i per mi».
• Anàfora: al vers 55, «Mai més! Mai més!».
• Metàfora: al vers 58, «lo segle que ens deu tant», referint-se al context històric.
• Polisíndeton: al vers 60, «i ossos i glòries i records se’ns ven».
• Interjecció: al vers 61, «Ai!», per expressar dolor.
• Personificació: de la lluna a l’estrofa 17.

Tercera part

A la tercera part trobem:

• Unió de la nit i la foscor: al vers 91, mitjançant el «vespre».
• Personificació de la muntanya: al vers 101, «Somrigué la muntanya», donant-li un to optimista perquè esdevingui indestructible.
• Símbol: a l’últim vers (105), amb «Pirineu», que expressa que la pàtria sobreviu a les desgràcies.

Conclusió i estil

En general, al llarg del poema no trobem gaires metàfores, sinó que quasi tot són comparacions.

En conclusió, podríem dir que en tot el poema hi ha una mitificació de la terra vinculada a la idea de pàtria, que acaba amb un cert to optimista pel providencialisme i la confiança del final. Es creu que Déu portarà la cristianització de la terra.

Durant tot el poema, Verdaguer dona un retrat del paisatge, una simbolització de la terra que, per a ell, esdevindrà un monument a Déu.