Associació d'idees i crítiques de Hume

Associació d'idees

Ara la qüestió és saber com es connecten les idees i quins mecanismes psicològics intervenen en la connexió. L'associació d'idees consisteix en una atracció, amb efectes en el món de la ment semblants al que Newton descriu en el món natural.

Lleis d'associació d'idees

Segons Hume, hi ha tres lleis d'associació d'idees: semblança, contigüitat i causalitat. Per la llei de semblança associam fàcilment idees semblants entre sí, idees que comparteixen trets comuns. La llei de contigüitat fa referència a la contigüitat espacial i temporal. Associam entre si idees que se'ns presenten sempre seguides temporalment i en una mateixa franja espacial, com en el cas de la idea complexa de “taronja”. Per la llei de la causalitat associam dos fenòmens com a causa i efecte l'un de l'altre.

Crítica a la idea de causalitat

La idea de causalitat compta amb una llarga tradició filosòfica i és d'especial aplicació en la metafísica. Per a Hume, la causalitat és una llei de la ment. El problema, segons ell, ve quan volem presentar-la com una llei del món físic.

El problema de la inducció

El problema de la inducció és molt semblant al de la idea de causa i bàsicament se'n deriva d'ell. Mentre les relacions d'idees són de validesa universal, les qüestions de fet són sempre particulars.

Qualsevol afirmació que és certa intuïtiva o deductivament és una relació d'idees, i es demostra per pura operació del pensament, amb independència del món i dels fets. Aquí rau la seva universalitat. En canvi, qualsevol afirmació que no reuneixi aquestes condicions i apel·li a un fet del món és una qüestió de fet, la seva evidència no és tal per molt que ens ho pugui semblar. No hi ha fets universals observables, cada fet és únic, concret i particular.

Crítica del concepte de substància

Hume s'oposa al concepte de substància, fonamental en la metafísica tradicional. Es pregunta de quina impressió podria derivar-se la idea de substància i explica que ningú no pot tenir impressions de les substàncies, sols de les qualitats dels objectes, perquè si suprimim les qualitats que conformen un objecte no en queda res. La substància és sols un conjunt de qualitats que unificam en la ment amb un nom comú.

Aristòtil defineix substància com allò essencial que suporta els accidents. Descartes la definia com allò que existeix i no necessita res més per existir. Per a Hume la substància és una construcció mental a partir de les impressions sensibles que puc percebre d'un fenomen determinat.

Hume criticava l'existència de les tres substàncies cartesianes: el jo pensant, Déu i el món. Cap d'aquestes tres idees és una impressió ni deriva d'impressions. Segons Hume, cap d'aquestes tres coses existeixen com a substància. La consciència no és, com pensava Descartes, la substància que em defineix, sinó un flux constant de percepcions format a partir d'impressions separades. Les demostracions cartesianes de l'existència de Déu estan basades en la idea de causa. No puc conèixer una substància infinita com Déu.