Art Paleocristià, Bizantí, Islàmic, Romànic, Gòtic, Renaixement, Manierisme, Barroc, Rococó, Mosaic i Pintura Romana, Escultura Romana

Art Paleocristià

Estil artístic desenvolupat durant els primers segles de l’Era Cristiana a l’Imperi Romà. Neix en un context de gran canvi religiós, social i polític, ja que es va produir la conversió dels romans al cristianisme, una nova visió del món i una nova expressió artística.

Característiques:

• Temàtica cristiana: és l’art cristià més antic que es coneix. Es reflecteix en les seves temàtiques amb imatges de Crist (les més comunes), la Verge Maria, els sants i els màrtirs. També es representen escenes dels evangelis i altres episodis bíblics.

• Simbolisme: Els artistes utilitzaven símbols per representar idees abstractes o espirituals.

• Estil figuratiu: Art molt figuratiu, les imatges són realistes i tenen molt detall. Artistes inspirats en l’art romà però afegint elements propis com la iconografia cristiana i el simbolisme.

• Arquitectura: Aquest art dona lloc a una nova arquitectura caracteritzada per l’ús de la cúpula, l’absis i el transsepte. Les esglésies construïdes amb pedra i s’hi van afegir mosaics i frescos.

• Decoració: la decoració de les esglésies i altres edificis religiosos es va convertir en una part rellevant de l’art paleocristià. S’utilitzaven materials com el marbre, la pedra i el mosaic.

Art Bizantí

És una manifestació artística que va sorgir a l'Imperi Romà d’Orient durant la seva etapa de màxima esplendor, des del segle IV fins al segle XV.

Característiques:

• Té influències de l’art grec, romà, egipci i oriental.

• És un art cristià, simbòlic i codificat del poder.

• Políticament, la figura al poder era l’emperador. Aquest tenia el poder civil, militar i religiós. Aquesta forma de govern s’anomena cesaropapisme.

• Destaca en l’arquitectura pels seus mosaics.

• Ús de formes geomètriques com el cercle, el triangle o el quadrat per a estructurar les composicions i donar-los un ordre jeràrquic.

Característiques de l’arquitectura bizantina:

• Cúpula central: va permetre la creació d’espais amplis i lluminosos, gràcies a l’ús d’un sistema constructiu basat en arcs i pilars.

• Decoració: els edificis estaven ricament decorats amb mosaics i frescos que representen escenes religioses i històriques. Era una forma de comunicació, ja que la majoria d’ells eren analfabets i no podien llegir.

• Marbre i pedra: edificis construïts amb materials nobles com el marbre i la pedra, importats de països com Grècia i Itàlia.

• Planta central: es basava en plantes centrals on la cúpula és el centre de l’edifici.

Art Islàmic

Característiques generals: És un art religiós. Com a tal no tenia una arquitectura pròpia, per la qual van recollir diferents influències artístiques:

• De l’art romà: ús de columnes, arc de mig punt i dovelles de colors.

• De l’art bizantí: ús de voltes i cúpules.

• Del Pròxim Orient: arc apuntat i lobulat.

• De l’art visigòtic: l’arc de ferradura.

La seva decoració es basa en l’horror vacui (tot sempre ple de coses, cap espai en blanc).

Arquitectura: Els exteriors eren simples però l’interior luxós.

Algunes característiques: Com a materials de construcció utilitzaven maó i fusta preferentment. Per fer les decoracions utilitzaven guix, rajoles de ceràmica, marbres… La part exterior era d’estructures senzilles i exteriors sobris. La part interior era rica en ornaments basats en el concepte d’horror vacui (por al vuit). Ús de la volta i la decoració de mocàrabs. Ús de pilars i columnes per sostenir els arcs.

Art Romànic (s.X - XIII)

Escultura: Com a funció didàctica: decorava les esglésies amb escultures de caràcter religiós que explicaven al poble els fets sagrats de la bíblia. La població era analfabeta, per això les imatges eren com llibres per aprendre sobre la religió. Com a funció decorativa. Propòsit didàctic → obres fetes per encàrrec i per ensenyar. Estilització i desproporció de les figures. Perspectiva incorrecta. Jerarquització Composició simètrica Expressió exagerada i plana Escultura molt tosca i rígida. Mateixa altura Colors vius i brillants.

Pintura: Característiques iguals que la de l’escultura però amb composicions més clares: Predomini de la simetria i la composició juxtaposada. Temes de les pintures iguals que els de l’escultura. Predomini de la figura humana → escenes bíbliques. Bidimensionalisme Fort expressionisme No barreja colors, només ús de colors plans, purs i brillants. Gran importància del dibuix La figura humana es redueix a esquemes El traç era dibuixista i gruixut. Figures hieràtiques Manca de profunditat, sense perspectiva Composicions juxtaposades, és a dir, moltes figures juntes i amuntegades. Pintura antinatural Anatomia desproporcionada.

Arquitectura:

• Edificis senzills i poc ornamentals.

• Estructures sòlides amb obertures limitades.

• Murs gruixuts, pilars robustos i hi havia grans torres.

• Edificacions molt sòlides i compactes.

• L’església cristiana impulsa la creació de temples i catedrals.

• Element principal: arc de mig punt

• Quant a la decoració, la trobem als pilars, les columnes de l’interior i les portades o cornises a l’exterior.

Art Gòtic

• El principi de l'estètica de la llum com a fonament de tot art. Va ser capaç de representar la idea teocentrista de la llum de Déu.

• La seva aplicació a l'arquitectura religiosa, com monestirs i catedrals.

• L'ús de l'arc ogival que acabava de forma apuntada i generava sensació de gran alçada. S'aplicava per a les cúpules, portes i finestrals.

• L'aplicació d'innovadores tècniques d'arquitectura que van permetre assolir l'estil únic de sostres alts, arcs arcbotants i parets de vitralls extenses.

• El disseny de formes extravagants aplicades tant a l'escultura com a la decoració arquitectònica.

• La decoració amb materials brillants i l’ús de colors vius, per exacerbar el concepte de lluminositat.

• L'aplicació d'extensos finestrals de colors que reflectien diferents tipus de llum cap a l'interior de les catedrals i els monestirs.

El Renaixement (s. XV - XVI)

Arquitectura: Proporcions harmòniques, ús d'ordres clàssics, cúpules i voltes, simetria, façanes ornamentades, utilització de materials nobles, llum i ombra.

Escultura: Realisme, Proporcions, Naturalisme, Antropocentrisme, Escultura exempta, relleu, Materials, Perspectiva

Pintura: Perspectiva, Naturalisme, Llum i ombra, Colors brillants, Temes religiosos i mitològics, Composició equilibrada.

Manierisme

Característiques generals Exageració i distorsió: exageraven les proporcions de les seves figures i les distorsionaven per a crear sensació de tensió i dramatisme. Composicions complexes: presenten composicions complexes i desordenades, amb figures entrellaçades i en posicions inusuals. Ús de contrastos: usen contrastos de llum i ombra per a emfatitzar el dramatisme de les seves obres. Ús de colors intensos: els colors en les obres manieristes solen ser intensos i saturats, amb una paleta rica i vibrant. Decoració exuberant: els artistes manieristes solen decorar les seves obres amb detalls exuberants i ornamentals. Referències clàssiques: els artistes manieristes sovint fan referència a la cultura clàssica i a l'antiga Roma en les seves obres, però de manera distorsionada i exagerada. Naturalesa imaginativa: representen escenes imaginàries i fantàstiques, amb figures que semblen surar en l'espai o en postures impossibles

Arquitectura: Caracteritzat per un enfocament altament decoratiu i teatral. Formes exagerades. Composicions complexes. Ornamentació excessiva. Contrast entre llums i ombres. Ús d’elements clàssics

Pintura: Caracteritzada per l’exageració de les figures i experimentació d’efectes òptics, a més d’incorporació d’elements fantàstics i al·legòrics. Ús de formes artificials i exagerades La presència de temes complexos i obscurs. L’èmfasi en la tècnica i el virtuosisme (perfeccionisme artístic) Ús de contrastos extrems de llum i ombra Ús d’elements clàssics i renaixentistes En general, la pintura manierista es caracteritza per una exageració de les formes, la representació de temes complexos i l’exploració de tècniques i efectes visuals innovadors.

Escultura: Accentuació del moviment. Van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en el realisme la peça. Dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la forma serpentinada, una figura contorsionada de forma artificiosa amb una sinuositat exagerada.

El Barroc (s. XVI - XVIII)

Arquitectura: Façanes impressionants i decorades

Escultura: Es buscava l'expressió dramàtica i emocional, amb figures retorçades i formes dinàmiques.

Pintura: Es feia servir el clarobscur, la tècnica de barrejar ombres i llums per crear profunditat i drama, i es representaven escenes religioses, mitològiques i al·legòriques.

El Rococó (s. XVI - XVIII)

No és un art destinat a la monarquia, sinó un art aristòcrata i burgès. Rococó és un qualificatiu amb intensió caricaturesca i despectiva derivat del terme Rocaille, que era l’element principal de la decoració del segle XVIII. És un estil ric i suggeridor que fruit d’una època, es desenvolupa a França i assoleix una gran acceptació arreu de l’Europa central. És l’últim estil artístic comú a tota Europa, ja que a partir del segle XVIII sorgeix la burgesia moderna. El Rococó, fa un canvi sociològic molt gran, ja que es torna més humà, ja no serà per representar ni déus ni súper homes.

Característiques de l’arquitectura del rococó: No presenta innovacions estructurals. L’aportació principal va ser posar l’edifici al servei de la comoditat. Utilització de materials falsos. Edificació més representativa és “l’hôtel”, que és la casa aristocràtica amb jardí

Característiques de l’escultura del rococó: El centre neuràlgic escultòric del rococó, es troba a l’Europa central. Materials à mateixos que en el barroc, tot i que s’hi troben noves solucions, com per exemple: l’ús del plom amb aparença de bronze i la fusta marbrada. Es creen noves formes escultòriques, com petites figures per pessebre o la porcellana

Característiques de la pintura del rococó: Reflecteix la sofisticada societat de l’antic règim amant de la galanteria de l’erotisme i de la sofisticació. Renovació de la paleta cromàtica amb colors clars com el gris, el verd poma, el rosa pàl·lid i el beix. Els principals temes són l’amor, la dona, escenes quotidianes, paisatges dels països baixos, paisatges urbans, etc.

Mosaic Romà

Es va començar a fer servir en paviments i parets → també com imitació de la pintura.

Estils:

• Alfombra

• Emblema

• Escenes costumbristes

• Mitologia

• Diferents tècniques: Opus tessellatum, opus vermiculatum, opus sectile.

Opus tessellatum

Tècnica que utilitza pedres de forma cúbica, quadrada o rectangular que s’anomenen tessel·les, de diferents mides, fetes de vidre, ceràmica o de pedra calcària. Poca varietat de color.

Opus verminculatum

Tècnica que utilitza pedres molt petites per dibuixar amb facilitar les corbes i les siluetes fent una filera de tessel·les en el contorn i en

el dintorn. Imita la pintura.

Opus sectile

Dibuixos fets amb pedres més grans i de diferents mides. Es retallaven plaques de marbre de diferents colors per realitzar les figures (geomètriques, d’animals o humanes).

PINTURA ROMÀ De finals del S.III a.C fins al X.IV Influències gregues i etrusques. Eclecticisme i sincretisme Pintura mural i pintura sobre fusta. Els mosaics els trobem principalment als paviments i a les parets.. Realisme acurat. Respecte per l’ambient arquitectònic. Tridimensionalitat i perspectiva. Tenien funció principalment decorativa.  La pintura al mural fresc es protegia amb una capa de cera d’abella per fer brillar més els colors. La pintura sobre fusta i sobre cavallet les trobem dins de les classes altes. Solien ser pintures històriques, geogràfiques i decoratives. S’utilitzen més colors que amb els grecs i egipcis: negre, vermell, groc i blanc, també verds, blaus i violetes → s’aplicaven amb una mescla d’aigua i cola. EL RETRAT: Realisme en els rostres. Tècnica al temple i a l'encàustica. Important en pintures funeràries. ESTILS DE PINTURA: Estils pompeians: sorgeix de les troballes en les ciutats de Pompeia i Herculana, sepultades per l’erupció del volcà. Es va classificar en 4 estils:

PRIMER ESTIL - INCRUSTACIÓ Es desenvolupa en l’època republicana i és abstracte. Imita la decoració de marbres de l’època hel·lenística. Àrees quadrangulars en relleu per simular blocs de pedra.  Colors vius i amb textura. El mur està dividit en un sòcol pintat com a granit, en una zona intermèdia on s’imita el marbre i es remata amb un estuc que simula una cornisa.

SEGON ESTIL - ARQUITECTÒNIC Imita arquitectures en perspectiva. Efectes il·lusionistes de tridimensionalitat. Es busca profunditat per tal que les estances semblin més grans i ocupen tot el mur. Pinten obertures als murs, sovint finestres obertes, en els quals es veuen edificis i apareix el paisatge darrere.

TERCER ESTIL - ORNAMENTAL Es mesclen els estils anteriors, però és menys real, més fantàstic. Elements ornamentals lleugers, edificis fantàstics, frisos amb nens, elements vegetals estilitzats, figuretes d’animals i d’humans, més petites i delicades, escenes mitològiques. Colors molt intensos.  Es va donar més a Roma que a Pompeia.

QUART ESTIL - IL·LUSIONISTA Elements del 2n i 3r estils. Apareixen escenes mitològiques i històriques i es recarreguen amb cortinatges i telons. Hi ha frescos megal·logràfics, personatges a mida natural que composen escenes amb arquitectures per donar més realisme. Color intens i viu. 

ESCULTURA ROMANA

Influències:

→ Gregues cànon de bellesa (idealisme)

→ Etrusques de realisme

Tenia una triple finalitat → commemorativa, propagandística i estètica.

Característiques:

• Té gran presència tant en l’àmbit públic com el privat.

• Subordinada a l’arquitectura (ornamentació d’edificis o monuments).

• Ús de materials i tècniques com les dels grecs: la pedra i el marbre (tècnica de talla) i el bronze (tècnica de la cera perduda).

• Escultura marcadament realista.

• Desenvolupament de dos gèneres escultòrics propis: el retrat i el relleu històric.

Tipologies:

→ El retrat: té origen en el costum etrusc de realitzar màscares de cera dels difunts, que més tard serien de materials més durs com la terracota, el bronze o el marbre.

Té com objectiu principal aconseguir la individualització del rostre del personatge representat, tot i això, segons les èpoques el grau de realisme canviarà.

→ El relleu històric: es caracteritza per la seva voluntat històrica i narrativa.

A través del relleu es commemora un fet o esdeveniment (funció propagandística i commemorativa). S’utilitzava per decorar i reforçar la funció dels monuments commemoratius com els arcs, les columnes o els altars.

Característiques del relleu històric: Altíssim nivell tècnic → modelat precís i definit i un detallisme sorprenent. Aparició del paisatge tant el natural com urbà. Aconsegueix la perspectiva aprofitant la diferència del volum de les figures respecte al fons. Figures en primer pla es representen en l’alt relleu i les del segon i tercer pla en el mitjà i baix relleu → major sensació de profunditat. A més dona un ordre jeràrquic dels personatges (els més rellevants al davant).

Es desenvolupa en dues tendències:  Una que reflecteix la influència del classicisme grec. Ex: Ara Pacis Agustae (13 - 9 aC). Una altra que és més romana. Ex: relleus de la columna de Trajà (107 - 113 dC) i la de Marco Aureli (196 dC). 

El retrat durant la república Durant la República són retrats molt realistes. Presenten el cap triangular, el cabell curt i pla, fraccions marcades i una actitud greu i serena. 

El retrat durant l’alt imperi Hi podem diferenciar dues tendències: Primera: a partir del segle I dC, el retrat adopta un cert idealisme que ve de la influència grega, però sense deixar mai de representar els trets propis del personatge. Durant aquest període els escultors eren grecs esclavitzats.  La segona: a partir del segle II dC, el realisme s’accentua (cabell voluminós, apareix la barba…). En aquest període trobem l’escultura de Marc Aureli. 

El retrat durant el baix imperi (s.III - IV) L’escultura tendeix cap a una simplificació de les formes → es produeix una esquematització. Se simplifiquen els trets facials, el cabell està poc marcat, desapareix la barba i els ulls s’engrandeixen. L’escultura es torna anticlàssica, amb rigidesa, hieratisme, esquematització, deshumanització i colossalisme.

ESCULTURA ETRUSCA: Figurativa i relacionada amb rituals funeraris. Inspirada en l’art oriental d’Egipte i Grècia. Creences de vida d’ultratomba, temàtica sobre la vida i la mort. Acostumen a marcar les tombes amb sarcòfags esculpits o amb pedres amb relleus. Treball en pedra. L’estil etrusc es basa en rostres somrients, ulls ametllats i el cabell llarg trenat. Contrast marcat entre els busts d’alt relleu i les cames aixafades. L’interès se centra en la meitat superior de les figures, especialment en els rostres vibrants i braços gesticulant.

EL SARCÒFAG DELS ESPOSOS (530 aC aprox)

Autor: desconegut

Cronologia: 520-530 aC

Estil: escultura etrusca

Tipologia: grup exempt

Mostra una parella reclinada en un kliné (llit) en un banquet en l’altra vida.

Es retrata l’afecte entre un home i una dona, imatge mai vista en la cultura grega amb anterioritat.

Anàlisi formal: Trobem a una dona davant amb una gorra frígia i llargues trenes. Darrere d’aquesta trobem un home fort i protector amb el tors nu i el cabell enrere. L’esposa, en canvi, porta una túnica llarga. És de perspectiva frontal, l’home va descalç i la dona amb sabates punxegudes. Els gestos en les seves mans mostren la relació afectuosa que tenien (postura del braç).

L’escultura feta amb modelatge amb materials tous que permet les formes suaus i arrodonides. S’observa el llit, amb el matalàs i coixins. La flexió de la cintura és poc natural i les cames gairebé desapareixen. 

Els rostres mostren una clara geometria i hieratisme. Influència grega en: ulls ametllats, somriure arcaic, esquematisme en la forma, barba punxeguda, cabells geomètrics, mirada hieràtica.

Context històric: Aquesta escultura pertany als últims anys de l’etapa de la monarquia de Roma, que va des del 753-509 aC. Va ser una etapa en què Roma va ser governada per 7 reis; els 4 primers llatins i els tres últims etruscs (la península Itàlica estava ocupada per diverses tribus: llatins, etruscs, samnites, sabins, umbres). 

L’EMPERADOR DE MARC AURELI (173 - 176)

El trobem a la segona tendència de l’escultura (s.II)

Es tracta d’una escultura exempta realitzada en bronze amb la tècnica de la cera perduda amb l’objectiu d’exaltar la figura de l’emperador com a conqueridor i pacificador.

L’estàtua eqüestre de Marc Aureli és important perquè ha estat l’única que s’ha conservat, ja que al no mostrar cap element militar era considerada tradicionalment com un retrat de Constantí el Gran, l’emperador que va implantar el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi.

Anàlisi formal: Forts contrasts de clarobscur en el cabell. Porta una túnica i capa de soldat. Hi ha un contrast de verticalitat de l’emperador amb les formes corbes del cavall. L’escultura està feta amb bronze en diverses peces enganxades. Sota la pota aixecada del cavall hi havia una escultura petita d’un bàrbar sent aixafat. És una estàtua mutlifacial i amb composició oberta. 

Context històric: Va ser esculpida en temps de l’època de la Roma Imperial. Marc Aureli va ser l’últim emperador de la dinastia antonina. Va exercir el càrrec d’emperador entre 161 i 180 dC, però era un home de caràcter pacífic, malenconiós i humanitari.

Aquesta actitud va ser interpretada pels bàrbars com a signe de debilitat, de manera que no van

trigar gaire a promoure un atac. Els parts van ser els primers a posar a prova als emperadors,

el que va motivar Marc Aureli, un pacífic estadista, passés la major part del seu govern en el camp de batalla.

AGUST DE PRIMA PORTA (19 aC) Context històric: Octavi August fou el primer emperador de Roma (27 aC al 14 dC), i posà fi a les guerres de conquesta, començant un període de pau, que amb excepció de guerres a les fronteres, durà dos segles (Pax Romana). En art, concretament en escultura, hi hagué importants canvis: en época republicana predominava el realisme extrem, durant l'Imperi la influência grega es deixà sentir al retrats dels emperadors, que eren idealitzats, i resumien totes les virtuts que havia de tenir un ésser excepcional, digne de governar l'Imperi. August va ser representat de diferents maneres: a demés de com a cap militar absolutA com és el cas que en ocupa, també fou representat com a Pontifex Maximus, amb un vel al cap oficiant com a cap religiós o summe sacerdot. O bé amb toga senatorial, com a cap civil absolut: August com a Pretor. L'any 19 August ja en feia 5 que havia mort, i l'havia succeit Tiberi, fill de Lívia, el qual cosa sembla que és representat a la cuirassa. ESTIL: L'escultura romana va rebre una gran influència de la grega, sobre tot de l'hel-lenística. Moltes escultures gregues les coneixem gracies a les copies romanes. Té un gran realisme, en contraposició a l'idealisme grec, tot i que en l'época imperial es tendia a idealitzar la figura de l'emperador, com és el cas d'August, però sempre conservant el trets característics del retratat. Sovint l'escultura està subordinada a l'arquitectura, com és el cas dels relleus commemoratius de columnes i arcs triomfals. També escultures exemptes es feien pensant en l'espai o marc arquitectônic on havien de situar-se. Els materials més comuns eren el bronze, la pedra o el marbre. Els retrats varen ser una aportació romana, inspirada en el realisme dels retrats funeraris etruscs. Procuraven ser fidels als models, marcant defectes, arrugues...  Anàlisi formal: És una escultura que està dempeus i té mides lleugerament superiors al natural. Amb el braç dret alçat i el braç esquerre sosté una túnica i porta una llança. Té postura de contrapposto on el braç dret es correspon a la cama dreta avançada i el braç esquerre està doblegat com la cama esquerra, els dos més enrere. Equilibri perfecte. És de composició oberta.  Retrat idealitzat ple de serenitat. Té el cabell arrissat.  Part decorativa de l’armadura Escultura feta per glorificar August i marcar la seva entrada a l’Olimp. Exalta les gestes d’August com a fundador i pacificador de l’imperi. Per tant, es va utilitzar com a propaganda política.

COLUMNA DE TRAJÀ (inicis s.I) I LA COLUMNA DE MARC AURELI (final s.I)

Tots dos estan esculpits en pedra on es narren les gestes de i les conquestes d’aquests dos emperadors. En aquests, ja no s’observa la influència hel·lenística tan marcada i es dona pas a una major expressivitat i realisme. 

COLUMNA TRAJÀ (107 - 113)

Context històric: Dinastia Antonina

Anàlisi formal: Trobem franges que augmenten la mida. Hi ha intents de profunditat amb escorços i figures sobreposades. Veiem una desproporció entre els personatges i el paisatge. La narració que ens fa en porta a tractar amb igual detallisme els elements de davant de tot amb els del fons. Hi ha un punt de vista elevat. 

Es veu el retrat de l’emperador Trajà més de 50 cops. 

Està dividit en 12 tambors de marbre. 

Parla de la història de la campanya militar de l'emperador Trajà per a l'ampliació de les fronteres de l'imperi a l'est d'Europa.

COLUMNA DE MARC AURELI (176 - 192)

Context històric: Va ser esculpida en temps de l’època de la Roma Imperial. Marc Aureli va ser l’últim emperador de la dinastia antonina. Va exercir el càrrec d’emperador entre 161 i 180 dC, però era un home de caràcter pacífic, malenconiós i humanitari.

Anàlisi formal: Està construïda per 27 tambors de marmol sobreposats. Conta les batalles empreses per l'emperador des de l'any 166 dC fins a la seva mort l'any 180 dC.

ARA PACIS AGUSTAE (13 - 9 aC).

Context històric: Va ser construït entre el 13 i el 9 aC per decisió del Senat en acció de gràcies pel retorn de l’emperador August després de les seves victorioses campanyes a Hispània i Gàl·lia, on hi havia hagut un període de revoltes constants. Durant 3 anys August havia estat fora de Roma i per fi havia aconseguit imposar la pau.  Aquest altar està dedicat a la deessa de la Pau i funcionava com un temple per al sacrifici d’animals sagrats on només podien participar sacerdots i vestals. 

Anàlisi formal: El mur exterior està cobert de relleus els quals podem dividir en dos registres: El baix: ple de relleus de decoració vegetal. El de dalt: ple de relleus amb escenes mitològiques relacionades amb l’emperador August.  Entre els dos registres troben una sanefa amb formes geomètriques. El mur interior es divideix de la mateixa forma que l’exterior, tenim dos registres dividits per una sanefa. Al registre de baix trobem una empallissada i al registre de dalt trobem garlandes amb fruits de tots els temps que estan lligades a cranis de toros. 

Els relleus estan posats de forma jerarquitzada (els més importants al davant). El relleu ens mostra dos moments fundacionals de Roma. A més trobem a la família d’August. Ens mostren una processó, els inicis de roma.

Relleu Interior: Garlandes i bucranis. En els sòcols: roleus i fulles d’acant És una decoració més senzilla. Pilastres als extrems Inferior: franges verticals que imiten el parament d’una paret. Superior: cranis de bou amb garlandes de flors i fruites. Sanefa geomètrica En el seu dia estava policromat.

Relleu exterior: Part baixa: juga amb un relleu mig Part superior: combina els tres nivells de relleu. Hi ha molt detallisme. Temes representats en els frisos exteriors: Escenes mitològiques als costats de les dues entrades i desfilada de personatges en els costats. Hi han dos nivells de relleus. Tot el mur estarà decorat però en dues parts: Inferior: decoració floral, fulles d’acant. Superior: escenes figuratives històriques i mitològiques. Els nivells queden separats per una sanefa amb formes geomètriques i unes pilastres d’ordre corinti en els extrems.