Neoclassicisme: Context històric i característiques

El terme Neoclassicisme primerament va tenir connotacions pejoratives ja que s'entenia com una imitació impersonal dels models clàssics.

El seu punt d'inici el trobem relacionat amb la descoberta de les excavacions d'Herculà i Pompeia així com els estudis de Winckelmann amb la seva obra Història de l'art de l'antiguitat (1764). Art clàssic = Racional.

Es un moviment artístic nascut a França al final de lXVII i que responia als gustos de la burgesia revolucionària.

Des de mitjans del segle XVIII tres grans esdeveniments van endegar els processos de transformació política, econòmica, social i cultural, que van posar fi al món existent fins aleshores, donant lloc a l’aparició del món contemporani: La ilustració (nova visió del món “raó”) La revolució francesa (igualtat i llibertat) La revolució industrial (societat urbana i proletariat)

Aquests tres esdeveniments es van veure reflectits a l’art a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX amb l’aparició i el desenvolupament de nous models, estils i corrents artístics. Context històric general Segona meitat S. XVIII amb canvis socials: la burgesia lluità per fer caure l'absolutisme i l'Antic Règim. Burgesia: demana canvis socials i econòmics com les noves activitats industrials (Revolució Industrial) i comercials per a desenvolupar-se. Despotisme Il·lustrat volgué combinar els ideals de la Monarquia Absoluta amb les idees de l'Il lustració: reformes socials sense tocar el sistema polític, millorar aspectes de la realitat social. Arran 1780, l'Absolutisme es nega als canvis que desemboca amb la creació d'un moviment reformista que acabà amb la Revolució Francesa. Aquesta nova sensibilitat té un art, el Neoclassicisme. Canvis en l'evolució poblacional s. XIX: Creixement demogràfic, concretament a les zones urbanes Baixa la mortalitat com a consegüença de les millores en el camp de la medicina, higiene, millora de la producció alimentaria... Transformació de la ciutat ( urbanisme) Sorgiment d'una societat industrial ( això comporta Sorgiment de moviments revolucionaris: socialisme, anarquisme...) Sorgiment de noves formes de transport, energies, mitjans de comunicació... la Revolució Industrial : aparició de noves classes socials (burgesia industrial i el proletariat), sorgiment del capitalisme…. Sorgiment d'una nova consciència nacional, nacionalismes

Estil el neoclassicisme

Sorgeix com a reacció els excessos decorativistes del Barroc i el Rococó. Un estil que els autors neoclàssics van considerar frívol, sensual i superficial. Un estil que va ser considerat com l'expressió de la decadência moral de l'aristocràcia.

En canvi l'art neoclässic va voler ser un art modern i compromès amb la realitat del seu temps Impregnat del principis racionalistes i morals defensats per la Il·lustració. Aquest estil es va identificar amb els ideals dels revolucionaris francesos (Llibertat, igualtat.), a diferência del rococó al qual se'l identificava amb les antigues classes privilegiades.

L'estil neoclässic serà l'estil oficial de la nova França revolucionària i s'allargarà durant l'època napoleònica.

Imitació antiguitat clâssica, ben bé és una adaptació d'aquest model al S.XIX. Art modern i compromès a la problemática de l'època

Donà als revolucionaris un llenguatge diferent al de la Monarquia Absoluta (Barroc) i l'aristocràcia (Rococó).

Art dels Cêsars: Representa perfectament els interessos polítics de Napoleó.

Centre: França, entre altres països.

Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte (Batalla de Waterloo, 1815), els artistes no van trigar a canviar les seves idees cap al Romanticisme i el Neoclassicisme va ser abandonat per complet.

La il·lustració Durant el segle XVIII a Europa va triomfar la Il·lustració, corrent cultural i de pensament que pretenia il·luminar amb la "llum de la raó" el món. Malgrat l'oposició de l'Església catòlica. Les principals característiques són: La raó és la base principal del coneixement. Optimisme sobre la capacitat de l'ésser humà i sobre el progés de la humanitat. Posar en pràctica les descobertes científiques i aplicar les aportacions dels filòsofs. Educació com el millor mitjà per difondre la raó.

Alguns dels trets característics d'aquest nou corrent artístic que cerca la bellesa dels cànons clàssics són: Critica per l'estil recarregat del Barroc i Rococó . Es basa en una nova visió d'aquest art amb la perspectiva del segle XIX. Cerca de la bellesa clàssica basada en cànons, concretament consideren que l'ideal de bellesa grega era més pur. Importància de les normes acadèmiques establertes, el que s'entén com academicisme. Art compromès amb el moment històric Art influenciat pel pensament racional de la il·lustració Es caracteritza per: Predomini de la raó sobre la imaginació: Cerca de l'equilibri i l'harmonia ideal de les formes clässiques. Retorn als models de l'antiguitat clàssica i dels seus ideals ( raó, equilibri, ordre, bellesa...). No mera copia, adaptació a la realitat del segle XIX. Academicisme: Ajustament a unes normes establertes per les acadèmies. Rebuig del decorativisme propi del rococó Sobrietat i dibuix acurat: es fan servir els elements imprescindibles per expressar una idea. Pintura neoclàssica L'art ha de representar accions i escenes que moquin a l'espectador a la virtut, l'heroisme i que li despertin la moral cívica. El model en el que creuen trobar aquestes virtuts és l'antiguitat clàssica: els grans temes de les tragèdies gregues, les virtuts civiques i morals de la Roma republicana són font d'inspiracio dels pintors neoclassics (David). Dona prioritat a la línia, al contorn nitid, que dona claredat a la representació. El color està al servei de la línia, i es prefereixen els colors primaris, que capten millor la llum freda i tallant per donar més precisió als volums. Recerca de composicions simétriques, geomètriques, racionals Temes: mitològics, histörics i retrats. Tendência a situar els personatges en un pla únic Es prescindeix de tota decoració superflua Aplicació de la perspectiva lineal. (terra i cornises) L'obra de David, principal representant d'aquest estil, resumeix perfectament els trets essencials de la pintura neoclàssica: Jacques-Louis David, LA MORT DE SÖCRATES (1787), El rapte de les Sabines. Altres autors a destacar dins l'escola francesa foren Antoine-Jean Gros, François Gerard o Jean Auguste-Dominique Ingres Serenor i absência de moviment: propis de l'estil neoclàssic, solemne i immöbil. Sobrietat i dibuix acurat: es fan servir els elements imprescindibles per expressar una idea. L'heroisme: abunden temes heroics com el sacrifici de l'home per la pàtria i les idees. L'Académisme: eren escoles d'artistes que establien unes normes sobre l'elaboració de les obres d'art. Les obres que no les seguien no eren acceptades per les elles

Escultura neoclàssica

Predomini d e l'ús del marbre blanc com a material més pur

• S'imposa l'austeritat, la imitació d e l'antiguitat, el raonament intel·lectual d e la bellesa

• Es, desenvolupen les tecniques del retrat, cos rodó i baix relleu, síntesi d'escultura i pintura fruit de la influência grecoromana

• S'elimina tota temática relativa a l'emoció, sentiments i passió. Les figures tenen contenció expressiva, són perfectes en la forma

• Resulta molt racional i això la fa freda i convencional.

• Importância del nu com a representació ideal igual que a l'antiguitat

Formalment destaca el predomini de la línia per definir el contorn de les figures.

Materials: principalment marbre o bronze. Aquest tipus de materials aporta a l'obra certa fredor formal.

Gèneres representats: retrats, monuments públics i monuments funeraris.

L'escultura neoclàssica a part d'anar destinada a la monarquia,noblesa i església esdevé l'art de la burgesia.

Temàtica: la figura humana com a eix central dins de temàtica variada.Temes mitològics, al·legories...Pel que fa temes religiosos es representen des de la idealització.

Els autors més destacats d'aquest període són:

L'italià Antonio Canova destaca per ser un dels artistes neoclàssics que tot i prendre de referència els models clàssics els reinterpreta aportant gran sensibilitat a les seves obres.

Altres autors a destacar són: el francès Houdon o el danès Thorvaldsen.

A Espanya tot i que el neoclassicisme va trigar en incidir per la influència barroca destaquen Antoni Solà i Damià Campeny, tots dos sota la influència de Canova ja que van formar-se a Roma.

Arquitectura neoclàssic Alguns dels aspectes que caracteritzen l'arquitectura neoclàssica al llarg del segle XIX són:

Retorn a les estructures arquitectòniques clàssiques ( gregues bàsicament).

Retorn a estructures arquitectòniques romanes tals com els arcs de triomf i columnes commemoratives.

Arquitectura academicista ( estudien tractats clàssics com Palladio)

Simplificació de la decoració. Les columnes substitueixen els pilars. Els murs eviten decoracions innecessàries passant a ser llisos o estucats.

Edificacions públiques: biblioteques, mercats, places: desaparició gairebé de l'arquitectura religiosa.

A França destaquen autors com: Vignon i Soufflot o Boullée i Ledoux ( amb projectes més utòpics).

El Neoclassicisme es va estendre per Europa sobretot en països com Alemanya o Anglaterra. Aquest darrer va exportar l'estil a Estats Units. A Espanya l'arquitectura academicista destaca: Ventura Rodríguez i l'Academia de San Fernando amb Juan de Villanueva autor del Museo del Prado i el Jardín Botánico de Madrid. Retorn als models d e l'antiguitat grega i romana (el classicisme) Edificis inspirats en les construccions gregues i romanes (el temple)

Elements propis de l'arquitectura clàssica (els ordres arquitectònics, el frontó i entaulament)

El gust pel colossalisme i la sobrietat (dimensions gegantines ¡sense ornamentació supèrflua)

Si a l'exterior observavem una estructura arquitravada, en canvi a l'interior trobem una estructura voltada

L'espai interior és de planta rectangular d'una sola nau volada acabada en un absis semicircular. (Planta basilical)

La nau es divideix en tres trams coberts amb cúpules esfèriques sobre petxines, sostingudes per grans columnes corinties i acabades en ocul única font de llum natural.

Un eclecticisme que assoleix la seva máxima expressió, com ja hem comentat anteriorment en la diferência entre la concepció i l'aspecte extern i intern de l'edifici.

ENTORN I INTEGRACIÓ URBANÍSTICA

La Madeleine està situada a pocs metres de la Plaça de la Concorde. Lloc on després de la revolució la image Lluís XVI va ser substituida pel gran obelisc procedent de Luxor.

Des de la seva escalinata principal es pot gaudir d'una de les vistes més típiques de Paris: La Rue Royale, fins la Place de la Concorde, el Sena i le Palais de Bourbon, avui seu de l'Assemblea Nacional.

La Madeleine, doncs forma part d'un eix en que la Place de la Concorde queda emmarcada entre dos edificis amb columnates, en suma, entre les façanes de dos temples, l'un de civil i l'altre des del 1842, religiós.

Aquest conjunt, aquest eix, s'ha d'entendre com a resultat de la planificació urbana realitzada per Haussmann al segle XIX, per encàrrec del Napoleó III, per tal d'adaptar la ciutat les noves necessitats socials i econòmiques que s'hi estaven produint.

Uns canvis, que van suposar per la ciutat de Paris, la seva transformació de ciutat medieval en una ciutat moderna adaptada als nous temps.

Els dèspotes il·lustrats del període van patrocinar la cultura i l’art del neoclassicisme com a forma d’exaltació del seu poder. D’aquesta manera, ciutats com París, Viena o Madrid van ser envellides amb la construcció de nous edificis i van esdevenir focus culturals molt importants en el seu temps.

Amb l’esclat de la Revolució francesa, el neoclassicisme va mantenir-se com l’estil artístic dominant a Europa, situació que mantindrà durant tot el període rev

olucionari i l’Imperi Napoleònic. Ara bé, en aquest darrer període, els artistes neoclàssics abandonarien els temes més acadèmics, costumistes i de cort, per esdevenir els millors testimonis dels esdeveniments històrics que estaven transformant, sense possibilitat de retorn, la fisonomia d’Europa.

El neoclassicisme català va convertir-se en l’estil de la nova burgesia que, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va remodelar una Barcelona limitada encara al marc de les seves muralles.

Modernisme El moviment de les Arts and Crafts és l’antecedent directe del Modernisme. Modernisme és el nom que rep al nostre país un moviment d’abast europeu que es va iniciar al final del segle XIX i que va durar fins a principis del XX. El Modernisme es caracteritza per: considerar l’arquitectura com el centre de l’activitat creativa, ja que en un edifici hi intervenen diferents disciplines artístiques i artesanals.  integrar les arts i els oficis, l’artista i l’artesà.,  integrar diverses disciplines: arquitectura, pintura, metall, vidre, ceràmica, estampació, orfebreria…  donar gran importància a la decoració, que es basa, sobretot, en elements trets de la natura, el predomini de la corba sobre la recta, les formes dinàmiques i asimètriques, el gust pel detalli interessar-se per qualsevol tipus d’objecte, des d’una cadira, un fanal, un llum, una finestra o el pom d’una porta. Es poden distingir dos corrents principals dins el Modernisme: ● Una més organicista, on predomina la línia corba i la decoració de formes orgàniques inspirades en la natura (Bèlgica, França i Catalunya). En aquest corrent destaquen Victor Horta a Bèlgica i Hector Guimard a França. ● Una més geomètrica (Regne Unit i Austria). En aquest corrent destaquen Charles Rennie Mackintosh al Regne Unit i Otto Wagner i Joseph Maria Olbrich a Austria. A Catalunya els arquitectes més importants dels Modernisme són: ● Lluís Domenech i Montaner ● Josep Puig i Cadafalch ● Antoni Gaudí ● Josep Maria Jujol. L’estil modernista es va aplicar a qualsevol tipus d’objecte, des d’una cadira, un fanal, un llum, una finestra o el pom d’una porta. L’arquitectura és el centre del nou estil, ja que en un edifici hi intervenen diferents disciplines artístiques i artesanals. D’aquesta manera, la casa modernista mostrava el nou estil en el més mínim detall El Modernisme integra diverses disciplines: arquitectura, pintura, metall, vidre, ceràmica, estampació, orfebreria… Artistes i arquitectes dissenyen des de vidrieres fins a paviments, i artesans de tota mena –ebenistes, tapissers, orfebres, forjadors, ceramistes, vitrallers, etc.– treballen per trobar una nova harmonia de les arts i els oficis. A Catalunya el Modernisme és l’estil característic dels darrers anys del segle XIX i dels primers del XX. Barcelona i els seus voltants, van ser el nucli clau del nou estil. La Casa Batlló de Gaudí, la Casa Amatller de Puig i Cadafalch i la Casa Lleó i Morera de Domènech mansana de la discòrdia, per la varietat d’estils. Pedrera 

Arts & crafts El moviment Arts & Crafts, lligat al disseny i les arts decoratives, va néixer a Gran Bretanya al voltant de 1880 i es va desenvolupar fins a la I Guerra Mundial. Es va estendre ràpidament a través d'Amèrica i Europa fins arribar al Japó. El seu màxim ideòleg va ser William Morris i va prendre el seu nom de l'Arts and Crafts Exhibition Society, fundada a Londres el 1887. Va ser un moviment nascut per la preocupació pels efectes de la industrialització en el disseny i la vida quotidiana. Defensava un retorn de l'artesania tradicional, una forma de vida més simple i la millora en el disseny d'objectes domèstics ordinaris. Creadors com Walter Crane, Aubrey Beardsley, Arthur Heygate Mackmurdo, Charles Robert Ashbee i Charles Rennie Mackintosh són destacats membres d’aquest moviment. es característiques principals de l’Arts & Crafts són: Trencar la separació entre l'art i les arts aplicades o decoratives (oficis). Valorar la creativitat de l'artesà de la mateixa manera que la dels pintors, escultors i arquitectes. Considerar l’arquitectura el centre de totes les activitats creatives i constructives.

Agrupar els artesans en gremis i tallers, seguint el model medieval de treball col·lectiu. Rebutjar els mètodes industrials de treball, que separen al treballador de l'obra que realitza. Valorar les qualitats dels materials emprats per a fer objectes. Utilitzar la natura com a font d'inspiració per a crear la decoració dels objectes.

L’origen del disseny industrial: L’invent de la màquina de vapor, al final del segle XVIII, va suposar una revolució en la història de la humanitat: les màquines van substituir el treball artesanal. Aquesta revolució en el sistema de producció va ser l’origen del que es va anomenar Revolució Industrial. Durant el segle XIX es va criticar molt durament la qualitat dels nous productes industrials. Es considerava que era molt inferior a la dels productes artesanals anteriors i, a més, comportava una situació d’explotació i deshumanització dels treballadors a les fàbriques. Els primers objectes industrials (màquines de tren, vaixells, planxes, màquines d’escriure...) eren moltes vegades aparells poc pràctics i lletjos, ja que la seva forma imitava la dels objectes artesanals. John Ruskin (1819-1900) i William Morris (1834-1896)

L’Escola de Chicago El 1871 un gran incendi va destruir gran part de la ciutat de Chicago, un dels principals nuclis de la Revolució Industrial als Estats Units. En la reconstrucció es va tenir en compte: la rapidesa constructiva, evitar l’ús de la fusta, aprofitar els solars al màxim en alçada per abaratir els costos provocats per l’encariment del sòl urbà. Els arquitectes i enginyers encarregats de la reconstrucció van crear un nou model de construcció, inspirat en l’arquitectura del ferro europea, que es coneix com Escola de Chicago, la gran revolució de l’arquitectura del segle XIX. La rapidesa en la construcció i l’eliminació de la fusta va ser possibles gràcies a la utilització del ferro com a material per construir l’estructura dels edificis. L’aprofitament al màxim de l’espai en vertical va ser possible també per la utilització del ferro i l’acer en les estructures interiors i les noves tècniques de construcció

Un altre factor que va permetre la construcció en vertical va ser la invenció de l’ascensor elèctric. Tot plegat va ser el naixement d’una nova arquitectura vertical, la dels moderns gratacels que aviat serien el símbol dels EUA com la futura gran potència mundial. La característica principal de l’Escola de Chicago és la recerca de funcionalisme: edificis senzills que compleixin la seva funció. Per tal d’arribar a aquest objectiu, l’Escola de Chicago: utilitza estructures metàl·liques que permeten realitzar edificis de gran alçària i eliminar els murs de càrrega, utilitza el pilar de formigó com a suport o fonament, utilitza les finestres corregudes de forma horitzontal i de grans dimensions ja que no es necessiten murs de càrrega i elimina els elements decoratius de les façanes

Arquitectura historicista: No tota l’arquitectura del segle XIX mirava al futur. De fet un dels corrents característics d’aquest segle va ser l’arquitectura historicista. L’arquitectura historicista, influïda pels corrents romàntics, mira al passat i s’interessa pels estils arquitectònics tradicionals (clàssic, medieval, renaixentista i barroc). Aquesta arquitectura es caracteritza pel seu eclecticisme i barreja d’estils. L’arquitectura historicista pretenia recuperar l'arquitectura del passat a partir de certs convencionalismes acceptats tradicionalment. D’aquesta manera es considerava que l’estil més adequat per a una església era el gòtic ja que aquest era l’estil de “l'època de la fe”, en canvi pels teatres i palaus de l’òpera era millor l’estil “teatral”del barroc.

La industrialització: urbanisme, arquitectura i disseny. Arts & Crafts i Modernisme El segle XIX: la Revolució Industrial. Amb la Revolució Industrial apareixen dues noves classes socials: la burgesia capitalista i la classe treballadora industrial (proletariat). Les condicions de vida dels treballadors industrials en les fàbriques i en les ciutats fan que apareguin noves teoriespolítiques (anarquisme, socialisme, comunisme) que defensen la justícia social i la millora de les condicions de vida dels treballadors. El segle XIX és el segle del naixement dels nacionalismes moderns que portarà a la creació d’estats com Itàlia (1870) i Alemanya (1871). Aquest sentiment nacional està relacionat amb les revolucions liberals de la primera meitat del segle. A partir d’ara s’anirà substituint la idea de súbdit, de l’Antic Règim, per la de ciutadà de les noves nacions modernes. La recerca dels orígens nacionals està relacionada amb les idees del romanticisme i del seu interès pel passat medieval en el qual es troba l’origen de la “nació”. A Itàlia aquest sentiment de recuperació s’anomenarà Risorgimento, a Catalunya Renaixença, etc. En el terreny de les arts, la nova burgesia industrial substituirà el paper tradicional de la monarquia i l’església i es convertirà en el principal client d’artistes i arquitectes. Per un altre costat la industrialització començarà a destruir les bases més sòlides de la tradició artística: l’obra manual serà substituïda per la producció mecànica i el taller artesanal per la fàbrica. A mitjan segle XIX, a Catalunya la paraula de moda era progrés, un progrés que va convertir-se en una actitud vital que englobava fusters, terrissers i pagesos, a més d’industrials, banquers, constructors i intel·lectuals i polítics. El progrés va ser l’excusa que, d’alguna manera, va agermanar diverses capes i sectors socials per fer avançar el país de l’ostracisme a la primera línia mundial, tant pel que fa a la producció tèxtil com a l’àmbit artístic. S’acostuma a explicar l’arrencada de la Revolució Industrial a casa nostra amb la instal·lació de la fàbrica El Vapor Bonaplata, l’any 1833, quan en realitat aquest fet va ser una conseqüència més del gir que feia Catalunya. Tots els invents i avenços tecnològics del vuit-cents van arribar més d’hora que tard a Barcelona i les principals ciutats catalanes. De la mateixa manera que van arribar-hi els ideals romàntics de llibertat i empenta, uns ideals que expliquen el canvi de mentalitat i de paradigma socioeconòmic que significa el pas de l’Antic Règim a la contemporaneïtat

L’Eixample L'origen de l'Eixample es troba en la gran extensió de terreny que hi havia fora muralles, entre la ciutat de Barcelona i els pobles de la rodalia. En aquest espai, on només hi havia els horts dels pagesos de Gràcia i Barcelona, no es podia construir perquè era zona militar. A causa de la prohibició d'edificar fora de les muralles, es van construir noves fàbriques i barris de treballadors als pobles que envoltaven la ciutat. Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu es convertirien en viles industrials.

Barcelona dins les muralles: Fins al començament del segle XIX, les muralles medievals eren prou grans per encabir la població de la ciutat. Amb l'inici de la industrialització i l’augment de la població les muralles s’havien convertit en un impediment al creixement de la ciutat. Barcelona era una ciutat fosca i mal ventilada i amb una alta densitat de població. A més les muralles, que inicialment tenien una funció defensiva, s’havien convertit en un element repressiu i de control de la ciutat.

Barcelona dins les muralles. L’epidèmia de 1854: La industrialització havia originat una gran necessitat de mà d’obra a Barcelona. La ciutat es va convertir en un recinte atapeït on la qualitat de vida era tan degradant que provocava constants revoltes.

La ciutat es trobava envoltada d’una muralla fora de la qual, per raons militars, hi havia la prohibició d’edificar. Una terrible epidèmia de còlera l’any 1854 va ser l’espurna que va fer esclatar un moviment de protesta que sota el crit “Abajo las murallas” va demanar-ne la demolició.

El mateix any 1854 , aprofitant la posició favorable del govern espanyol progressista, presidit per O’Donell, i el recolzament de Pascual Madoz, governador de Barcelona (i amic d’en Cerdà) es va iniciar l’enderrocament.

El Pla Cerdà: L’any 1854 es publica l’ordre d’enderrocament de les muralles de la ciutat però queden exclosos el castell de Montjuïc, la muralla de mar i la Ciutadella. Aquesta va ser derruïda a partir de 1869. L'any 1859 l’ajuntament de Barcelona va convocar un concurs de projectes per tal d’urbanitzar la nova ciutat que havia d’ocupar el pla que s’estenia fora de les velles muralles. Aquest concurs el va guanyar l'arquitecte Rovira i Trias. Al mateix temps, el govern central en va encarregar un altre a l'enginyer Ildefons Cerdà. El govern espanyol va imposar el projecte encarregat a Cerdà per un decret que anul·lava la decisió del concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona. Aquella intromissió centralista no va agradar gens a la ciutat. El Pla Cerdà va determinar l’organització urbanística moderna de la ciutat un cop derruïdes les muralles.

El Pla Cerdà va ser aprovat el 1860. Característiques: Ordena el pla de Barcelona a partir d’una trama ortogonal que preveia carrers de 20, 30 i 60 metres d'amplada i illes amb habitatges només en dos dels quatre costats. Tots els carrers es tallaven perpendicularment, excepte la Diagonal i la Meridiana. Aquestes vies juntament amb la Gran Via de les Corts Catalanes confluïen en una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Cerdà va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, i uns grans parcs de districte. Obsessionat pels aspectes higienistes, l’estructura del seu projecte aprofita al màxim la direcció dels vents per facilitar l'oxigenació i neteja de l'aire i dóna un paper clau als jardins interiors d’illa.

Cerdà va preocupar-se també per la mobilitat. Va projectar els carrers amb una amplada sorprenent en aquell moment, en part per fugir de la densitat en que vivia la ciutat dins les muralles, però també pensant en un futur motoritzat amb uns espais propis separats dels de convivència que reservava a les zones interiors.

Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A cada illa només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per a zona verda comunitària.

Les cases no havien de tenir més de quatre plantes d'alçada (16m), ni tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va establir així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de poder viure en unes cases ben il·luminades per on circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu.

Pel que fa a les zones verdes, a més dels arbres dels carrers i dels jardins de cada illa de cases, a cada barri es proposava un gran parc de quatre a vuit illes d'extensió. També es preveien tres hospitals fora de la trama de carrers.

Tot i que en aquell moment era difícil d'imaginar-se l'existència de l'automòbil, es van crear carrers espaiosos, per on podien circular els carros, els cotxes i els tramvies de cavalls.

Les remuntes: Successives ordenances municipals des de l'inici de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, havien autoritzat les remuntes, les construccions de noves plantes sobre edificis ja existents. En la postguerra més dura dels anys 40, en un context d'escassetat de vivenda i també de materials de construcció, les remuntes havien estat un instrument eficaç per apaivagar els propietaris d'edificis que pressionaven per poder pujar als seus inquilins els lloguers congelats.Però va ser amb l'arribada de Porcioles i el “desarrollismo” franquista quan el fenomen es va disparar. Es van succeir les ampliacions d'edificabilitat: el 1958, el 1960, el 1970... Es va autoritzar la construcció de més plantes -sisens, setens i vuitens pisos, àtics i sobreàtics, però també soterranis i semisoterranis. També es van ocupar interiors d'illes, a vegades amb dos pisos, i es van construir vivendes en terrasses i voladissos, sense que cap autoritat municipal s'immutés.

L’arquitectura del ferro La nova societat industrial va comportar noves necessitats constructives: L’augment de la població va fer necessària construccions ràpides i barates. Els nous mitjans de comunicació, com ara el ferrocarril, van exigir l’edificació d’estacions, ponts i de grans obres públiques. Les noves industries necessitaven instal·lacions de característiques de grans dimensions. La cultura i l’educació van fer necessària la creació de museus i biblioteques. la gran riquesa produïda va estimular la cerca de nous mercats, i es van potenciar les exposicions universals, amb les seves grans instal·lacions efímeres que exigien un alt desenvolupament de la tècnica constructiva. La necessitat de noves construccions que havien de realitzar-se amb rapidesa van comportar l’ús de nous materials, en especial el ferro colat*. Aquest material donarà lloc a l'anomenada arquitectura del ferro, característica del segle XIX. El ferro colat i el vidre, van esdevenir els protagonistes de la nova arquitectura. Inicialment el ferro va ser rebutjat pels arquitectes, que no el consideraven un material noble i tradicional i es va destinar fonamentalment a l’obra civil (ponts, estacions,...). Al darrer terç del segle XIX, les estructures metàl·liques van servir com a element de suport i van permetre limitar la necessitat d’utilitzar els murs de càrrega en la construcció d’edificis. El vidre es va fer servir com pell translúcida que permetia substituir el mur com a element tradicional de tancament. D’aquesta manera l’arquitectura va fer la seva pròpia revolució gràcies a la utilització de nous materials de construcció, als avenços de la siderúrgia, i a la nova idea de funcionalitat que fugia dels vells prejudicis formals de la tradició acadèmica. La burgesia va apostar per la modernitat i va acceptar aquest nou model de bellesa de l’arquitectura del ferro, una arquitectura racional i funcional. El ferro, però també l’acer, el formigó armat o el vidre, van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que tenien una funció bàsicament funcional i utilitària i no estètica o simbòlica com en les construccions tradicionals. Aquestes construccions havien de satisfer les necessitats de desenvolupament de les ciutats i les societats industrials modernes. En un principi van ser els enginyers, més que els arquitectes, els que van utilitzar aquest nou material.

Context històric XIX

El segle XIX comença amb les conseqüències de dues revolucions. Una ideològica i una altra política i social: La Il·lustració i la Revolució francesa (1789) Al llarg del segle XIX es produirà una nova revolució que canviarà definitivament la vida de la humanitat: la Revolució Industrial.

La Revolució francesa i els ideals de la Il·lustració van suposar el triomf de la burgesia i la fi de l'Antic Règim. La Revolució Industrial va comportar l'aparició de noves classes socials oposades, el proletariat i la burgesia industrials, i va revolucionar les estructures econòmiques i productives com a conseqüència de la introducció de la màquina de vapor que substituirà progressivament el model tradicional de producció artesanal.

A França, després del període napoleònic, s'hi van produir les revolucions socials burgeses del 1820 i del 1830, i la revolució obrera de París l'any 1848. Les revolucions de 1820 van sorgir com a reacció a la Restauració que es va produir després de la derrota de la França revolucionària, i que suposar el restabliment de l'Antic Règim.

La Revolució de Julio de 1830 va durar tres dies consecutius, del 27 al 29 de juliol, que són coneguts com les "Tres Glorioses". L'origen del conflicte es va desencadenar quan, el 25 de juliol, el rei Carles X de França va intentar introduir una sèrie d’ordenances, entre les quals hi havia la dissolució de la Càmera dels Diputats, l'exclusió de la burgesia a les noves eleccions, la suspensió de la llibertat de premsa, etc.

El moviment revolucionari de 1848 va començar a París quan el febrer el govern, cada cop més moderat, corrupte, va restringir les llibertats ciutadanes. Un moviment insurreccional va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. Aleshores va formar-se un govern provisional amb la participació de republicans, socialistes i radicals amb l’objectiu d’impulsar un programa de reformes polítiques i socials.

La negació de drets i llibertats a grans sectors de la societat francesa: la monarquia de Lluís Felip d'Orleans només satisfeia els interessos de l'alta burgesia; per tant, deixant així la petita burgesia i el proletariat políticament i econòmicament de banda.

A l'Europa occidental la revolució de l'any 1848 va comportar el sorgiment dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social. Va significar l'aparició de la classe treballadora com a força política. Com en altres ocasions, la revolució va començar a França. Pel febrer, un alçament popular va posar fi a la monarquia de Lluís Felip d'Orleans i es va proclamar la república social (drets per als treballadors) i el sufragi universal. El terme Comuna de París es referia originalment al govern de París durant la Revolució Francesa. No obstant això, en l'actualitat, el terme comunament es refereix al govern socialista que va dominar breument a París des del 18 de març (formalment el 26 de març) del 1871 fins al 28 de maig del mateix any. El Manifest Comunista fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat en novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels. Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX.Les revoltes i la difusió dels ideals revolucionaris van influir en la fi de l'absolutisme monàrquic i en el naixement a molts llocs d'Europa d’una consciència nacional que es va materialitzar en la creació de nous estats (Grècia, 1830; Itàlia, 1861; Alemanya, 1871). També va influir en els processos d'independència de moltes de les colònies americanes (EUA, 1776; Argentina i Paraguai, 1813; Xile, 1818; etc.)Els processos d’independència en contra de la dominació de l'Imperi Espanyol a Hispanoamèrica de principis del segle XIX coincideix amb la invasió napoleònica de la península Ibèrica durant la Guerra del Francès. Tots els països de la regió van aconseguir proclamar la seva independència, de manera que a la mort de Ferran VII l'any 1833 només Cuba i Puerto Rico seguien sota control espanyol. Aquests moviments d’independència estan influïts per la Il·lustració.La consolidació de la classe burgesa industrial i del procés d'industrialització van provocar, durant les primeres dècades del segle XIX, un augment notable dels transports i l'aparició de noves formes d'energia. 

La població va créixer també considerablement, sobretot a les zones urbanes fruit de l’emigració del camp a les ciutats. Aquest creixement demogràfic va ser el resultat de factors diversos: disminució de la mortalitat, augment de la producció d'aliments i progrés de la higiene i de la medicina, etc.Aquest augment de la població urbana va comportar, especialment a la segona meitat del XIX, un fort procés de transformació urbanística de moltes ciutats, que en el cas de Barcelona veurem més endavant amb l’enderrocament de les muralles, el Pla Cerdà i l’inici del Modernisme. D'altra banda, els problemes socials derivats de la industrialització van provocar el sorgiment de noves teories d’organització social, com el socialisme, el comunisme i l'anarquisme, que seran la base intel·lectual de molts moviments reivindicatius i revolucionaris.