Anàlisi Poema Bèlgica Josep Carner: Exili i Noucentisme

Anàlisi del poema "Bèlgica" de Josep Carner

Introducció i Contextualització

El poema que ens disposem a comentar és una obra de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970), conegut també com el Príncep dels Poetes Catalans i poeta per excel·lència del Noucentisme, un moviment artístic i literari català del segle XX.

“Bèlgica” és un poema que pertany al recull “Llunyania” del 1925. En aquest poema, el títol és el que ens apropa a la seva contextualització, ja que explicita que es refereix a Bèlgica, el país on Josep Carner va viure bona part del seu exili i on va morir.

Carner escull aquest país perquè, per a ell, és el model de país ideal que els noucentistes havien imaginat per a Catalunya, on la cultura, l’harmonia, la civilitat, l’equilibri i el respecte fossin valors fonamentals de la comunitat.

Mètrica

Pel que fa a la mètrica, “Bèlgica” consta de quatre estrofes de 12, 13, 14 i 7 versos. Són majoritàriament alexandrins i decasíl·labs, per tant, podem dir que la majoria són d’art major, mentre que els de 7 síl·labes són d’art menor.

L’esquema de rima és 12A/12B/12B/12A - 10A/10C/12B/12C/12B/10D/12E i 10D, tot i que hi ha alguna rima assonant i de vers lliure. Molts versos també presenten cesura. La rima és variada, amb exemples assonants i consonants.

Tema

El tema principal d’aquest poema és el país que l’acull: Bèlgica. Carner el descriu com un país ordenat, de bona gent, amb sensibilitat social, un país que s’assembla a la Catalunya ideal dels noucentistes, quan aquesta no estava sotmesa a la dictadura feixista.

Estructura del poema

L'estructura del poema es pot dividir en tres parts:

Primera part: La primera estrofa

• Coincideix amb la primera estrofa.
• Carner inicia el poema amb un condicional “si” i verbs com ara “m’agradaria”, juntament amb elements de la natura que mostren transparència i una vida plena.
• Ens presenta Bèlgica com un país en harmonia i tranquil, reflectint el seu desig que Catalunya també fos així.
• S'hi percep una certa melancolia pensant en la seva terra.
• En els versos 2n, 3r, 4t i 5è, trobem un encavallament, és a dir, la continuïtat sintàctica d'una frase entre versos.
• Al 8è vers, s'observa una comparació que estableix una relació entre la bona gent de la nació i la proximitat entre ells.
• Més endavant, s'hi visualitza una personificació del cel i del núvol, qualificant-los amb adjectius humans.

Segona part: Estrofes segona i tercera

• La componen la segona i tercera estrofa.
• Continua amb una descripció en positiu de Bèlgica i es reitera la clara idea que voldria que Catalunya també fos així.
• S'hi estableix una ironia, ja que Catalunya mai assoliria aquella harmonia que té Bèlgica. Això es manifesta clarament en expressions com: “soldats no gaire de debò” o “arbre japonès”, i culmina amb la menció dels infants i els obrers, els components més vulnerables de la societat, que, paradoxalment, no despertarien mai tristesa.
• Hi ha una figura retòrica de l’encavallament i apareixen diverses anàfores, la funció d’aquestes és posar èmfasi en remarcar el “país ideal”.
• També, hi ha un paral·lelisme que relaciona el botí de la mar amb els presents de la terra. La finalitat d’aquest recurs és donar més èmfasi als productes que es poden trobar en aquell mercat.

Tercera part: L'estrofa final

• Consta de l’estrofa final.
• Es conclou amb un sentiment d'elogi i de tristesa per envellir en un lloc que no és el seu. És a dir, li agradaria envellir a Catalunya.
• Finalitza amb un vers expressat amb ironia, que subratlla la presència d'una rutina plàcida on tots els imprevistos estan controlats per al bé dels seus habitants.
• Pel que fa a les figures retòriques, s'hi troben un encavallament i un paral·lelisme: “De molt, desert, de molt, dejú”.
• També podem trobar al llarg del poema connotacions iròniques.

Conclusió

Com a conclusió, podem extreure que Carner ret un homenatge a la terra que l’ha acollit, Bèlgica. Però, en canvi, s'hi percep una certa melancolia per la seva estimada Catalunya, que està sotmesa a una dictadura feixista i on tant li agradaria passar els seus darrers anys. El poeta, malgrat envellir en una gran ciutat, s'entristeix per no ser a la seva terra.