Anàlisi Detallada de 'Eros i Psique' de Canova: Estil Neoclàssic i Significat Mitològic

"Eros i Psique" és una escultura exempta, tallada en un marbre molt polit. Representa un grup de dues figures (un noi i una noia) en el moment en què s’estan a punt de fer-se un petó.

Tractament Formal i Detall

Proporció i Textura

A nivell formal, el tractament dels seus cossos està perfectament executat, tant en proporció com en la textura de la pell. Es mostra la tendresa i delicadesa dels protagonistes, especialment en els seus gestos:

• El braç dret d’Eros agafa el cap de Psique, i amb l’altre braç la rodeja i l’abraça, situant la mà esquerra sobre un dels seus pits.
• Psique, tirada cap enrere per rebre el petó, té els braços elevats i agafa amb molta tendresa el cap d’Eros.

Moviment i Tensió

La posició dels personatges (la certa inestabilitat d’Eros i el cos d’ella ascendent) aporta a la figura una sensació de moviment i contribueix a la idea que estan a punt de besar-se. Detalls com els cabells, les ales o els plecs de la roba que tapen les extremitats inferiors de Psique també estan tractats amb molt naturalisme.

Composició i Focalització

L’escultura presenta una composició molt ben estudiada on no hi ha cap gest espontani. Tota l’atenció i la tensió màxima se centra en l’espai que hi ha entre les dues boques, convertint aquesta escena del simple petó en una escena idealitzada de l’amor, que va més enllà d’aquest acte.

Estructura Geomètrica

L’estructura compositiva està denominada per dues diagonals que formen una X (definida per les ales d’Eros, la seva cama dreta i el cos de Psique). El centre d’aquesta X marca l’espai que separa les dues boques a punt d’ajuntar-se. Gràcies a aquesta X compositiva s’aconsegueix donar més dinamisme a la figura.

Perspectiva

Formalment, és una obra oberta per la disposició en X. Però la col·locació dels braços amb els quals les figures es busquen, dona lloc a una imatge formalment tancada. La figura està concebuda per ser vista frontalment (unifacialitat).

Material i Acabat

El material utilitzat és el marbre blanc. Canova hi afegeix una capa de calç i àcid i l’allisa amb pedra volcànica, aconseguint una textura llisa i polida per on la llum llisca de manera uniforme.

Absència de Policromia

L’absència de policromia s’ha d’entendre des de la percepció errònia que es tenia durant el Neoclassicisme, segons la qual es pensava que a l’antiga Grècia les escultures no estaven policromades.

Estil i Context Artístic

Estil Neoclàssic

Pel que fa a l’estil, pertany al Neoclàssic. Canova, l’autor d’aquesta obra, va ser la figura central de l’escultura neoclàssica, capaç de plasmar els nous principis, idees i valors defensats per la burgesia il·lustrada que es farà amb el poder a França.

Sentiments vs. Raó

Cal dir que Canova es va veure limitat (segurament per l’estricte academicisme) en la seva voluntat d’anar més enllà i expressar els sentiments. En aquest moviment no havien de predominar els sentiments sinó la raó. No obstant, en aquesta obra es veu clarament la càrrega sentimental de tendresa i delicadesa. Això és una particularitat, ja que formalment l’obra respon a l’estil neoclàssic:

• La simplicitat de la línia.
• El tractament del material.
• La proporció i la bellesa idealitzada.
• L’interès per la figura humana.
• El tema, que és clàssic (mitològic).

Contingut i Significat

La Llegenda d’Eros i Psique

Aquesta obra de tema mitològic representa el moment culminant de la llegenda d’Eros i Psique tal com la narra l’escriptor llatí Apuleio a l’obra “L’ase d’or”.

Desenvolupament de la Narrativa

Segons la llegenda, Eros, déu de l’amor, es va enamorar de Psique. Per conquistar-la, Eros li va construir un palau i li va fer regals sense revelar la seva identitat. Psique, meravellada, va voler saber qui era el seu benefactor. Un dia, Psique es va adonar que cada nit Eros s’asseia al seu llit per observar-la. Espantada, li va llençar una espelma i Eros, molt enfadat, va fugir. Psique, trista i penedida (doncs no ho va voler fer intencionadament), va consultar la deessa Venus. Aquesta li va imposar tres condicions per recuperar el seu amor, l’última de les quals consistia a portar-li el càntir de Proserpina que contenia el secret de la bellesa. Encuriosida, Psique va obrir el Càntir i automàticament va caure en un somni profund del qual només despertaria quan Eros li fes un petó. L’escultura reprodueix justament el moment en què Eros li està fent el petó i Psique està començant a despertar-se.

Simbolisme

Aquesta escultura d’Eros i Psique representa la idea de l’amor i del desig carnal, i ens mostra l’interès de l’artista per aprofundir els sentiments.

• Ella és la Ment (Psique - ànima).
• Ell és l’Amor físic (Cupido - desig).

Tots dos simbolitzen tant l’amor espiritual com la passió carnal.

Funció i Context Històric

Funció de l’Obra

L’obra va ser un encàrrec d’un col·leccionista francès, John Cabnell. Amb el temps, l’escultura va passar a Joachim Murat. Napoleó, quan va veure l’obra, va quedar tan meravellat que va decidir tutelar l’autor, de manera que Canova va acabar convertint-se en l’escultor de Napoleó.

L’obra tenia una funció estètica (decorativa) i propagandística, com a difusora de l’ideal de bellesa neoclàssica enfront del Rococó, el decadent art de l’aristocràcia.

Context Històric (Nota sobre Courbet)

Pel que fa al context històric, cal assenyalar que l’obra d’Eros i Psique de Canova és anterior al període que es descriu a continuació, el qual fa referència a un altre context artístic:

Courbet va realitzar “Enterrament a Ornans” el 1850, un període crucial a la història de França i de l’art modern. França acabava de passar per la revolució democràtica de 1848, que havia deposat el rei liberal Lluís Felip I. Napoleó III arriba al poder com a president de la República. El Romanticisme quedava obsolet davant dels ràpids canvis impulsats per la Revolució Industrial. La burgesia havia assolit el poder, el proletariat lluitava per millorar les seves condicions de vida i de feina.

Els intel·lectuals van començar a desenvolupar els fonaments de la doctrina socialista, com Karl Marx i Pierre-Joseph Proudhon, que era amic de Courbet (Títol: Proudhon i els seus fills, Data: 1865, Material: Oli sobre llenç).

En aquest context social, els artistes no estan necessàriament al costat de la classe treballadora i la seva lluita, però estan en contra de la burgesia, que rebutja les noves formes de l'art. L'artista veritablement innovador tendeix a aïllar-se i marginar-se: després de la forma de vida bohèmia i lliure dels artistes romàntics, a finals del segle XIX va aparèixer la imatge de l'artista maleït, que no està al servei de les institucions i dels poderosos com abans, i que només és entès per una petita elit intel·lectual i artística.