Guia de La Nit Estrellada: Història i Estil de Van Gogh

Documentació de l'obra

La nit estrellada és una obra de Vincent van Gogh (1853-1890) pintada a Saint-Rémy l'any 1889. És un oli sobre tela de dimensions mitjanes (74 x 92 cm) d'estil postimpressionista. El tema és un paisatge i es conserva al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA).

Anàlisi formal i tècnica

La nit estrellada va ser pintada per Van Gogh des de la seva finestra de l'hospital psiquiàtric de Saint-Rémy, a la Provença. L'obra es compon de dues parts:

• La terra: ocupa la meitat o tercera part del quadre, amb un paisatge dominat per la mà de l'home, que es resol amb formes geomètriques (cases) i ordenades (arbres, camps).
• La naturalesa indòmita i dinàmica: els xiprers de primer terme que uneixen la terra i el cel. Un cel estrellat que pren un protagonisme absolut, amb la lluna i les estrelles irradiant la seva llum des de formes circulars. El firmament esdevé espectacularment dinàmic pels fluxos ondulants de cometes i nebuloses.

També formen part d'aquesta naturalesa animada la carena de muntanyes irregulars i els xiprers de forma flamejant que uneixen les dues parts (terra i cel) i compensen, juntament amb la vertical de l'església del poble, l'horitzontalitat dominant. És un paisatge nocturn autènticament pur. Van Gogh es refugia en la infinita foscor de la nit. Són les estrelles i la lluna les que il·luminen amb una resplendor fosforescent el paisatge, més que la tènue llum groga artificial procedent de les cases del poble. És una lluminositat sense precedents, interessada pels colors de la nit (blaus i verds, no pas negres) i els efectes de lluminositat blanca i groga que projecten els astres.

El pintor ha usat la pinzellada característica, traçada de manera clara, continuada i rítmica, densa i de colors no barrejats ni degradats. Aquest traç que configura les coses dota de vitalitat i esveltesa el quadre. Esdevé circular pels astres, ondulant pel firmament (típic dels seus darrers quadres), recte per les cases i serpentejant pels xiprers, que adquireixen una força ascendent i semblen tocar el cel. El sistema de representació és radicalment antiacadèmic; pinta les coses com ell, des del seu coneixement o intuïció, les veia, amb tota la seva veritat. Mai les representa sota la seva aparença externa, sinó partint del que ell denominava la seva estructura interna i projectant el seu estat d'ànim com una grafia de l'ànima. Això és molt clar en els xiprers de formes flamejants que flueixen en comunió amb la resta de l'espai i la naturalesa i comuniquen amb el cel amb formes ondulants, com si es tractés d'una transposició del pintor. La torre de l'església, clarament simbòlica, queda allunyada del pintor, com les cases que, amb la seva llum càlida, indiquen una llar que també queda molt llunyana a l'artista, que pinta des de la fredor d'un hospital i des d'una comunicació directa amb la naturalesa.

Interpretació iconogràfica

Un paisatge compost per un petit poblet als peus del quadre, presidit pel campanar de l'església, les muntanyes al fons i més de la meitat del quadre dedicat al cel estrellat. El pintor, al marge de la vista real, hi afegeix alguns elements significatius per a ell: els dos xiprers situats en primer terme i l'església del poble, que en realitat no era visible des de la seva estança i que no tenia aquest perfil, més propi de les esglésies holandeses.

Iconologia i significat espiritual

Van Gogh era un idealista amb conviccions molt profundes i grans expectatives dipositades en la condició humana i en la seva vocació per ajudar els més necessitats. Aquestes expectatives es van truncar cada vegada que va intentar desenvolupar-les des de la predicació, la docència o l'entorn artístic. Tot el seu potencial humà i espiritual i les seves ànsies es van traduir en incomprensió, fracàs i decepció, fet que el va condemnar a l'aïllament, la soledat, la incomunicació i a les crisis d'ansietat que expressa molt clarament en les cartes dirigides al seu germà, Théo, la persona més propera a l'artista, que des de París li feia de marxant, el mantenia i a qui explicava tots els seus projectes i reflexions sobre l'art i la vida. En aquesta correspondència exposa el sentit que donava a les seves obres.

Després del fracàs de la residència d'artistes i la seva curta convivència amb Gauguin, que va acabar tràgicament, es va traslladar voluntàriament d'Arles a l'hospital psiquiàtric de Saint-Rémy. Aquí, Van Gogh va seguir pintant de manera quasi obsessiva, desoint els consells de repòs dels metges. Entre diverses crisis agudes i un primer intent de suïcidi, pinta retrats i paisatges, i segueix reflexionant sobre temes metafísics, l'existència, el sentit de l'Univers i la mort, sempre des d'una profunda simbiosi amb la naturalesa. Entén la naturalesa com a animada i poderosa, fet que expressa clarament a La nit estrellada amb les nebuloses de traços en forma de serpentina que recorren el firmament, afectant els xiprers flamejants que participen de la força còsmica de l'Univers.

Van Gogh, segons la seva correspondència, percebia en el firmament la idea d'eternitat i infinit i la petitesa de l'individu. En una carta, Vincent es preguntava si, igual que durant molt de temps vam creure que la terra era plana, potser encara no érem capaços de percebre la vida en la seva totalitat. Deia que contemplant les estrelles caia sempre en un somni, i associava els punts lluminosos de la volta celeste a ciutats d'un mapa, preguntant-se si serien tan accessibles com els punts del mapa de França. I afegeix: "Així com prenem el tren per anar a Tarascó o Rouen, així podem prendre la mort per viatjar fins a aconseguir una altra estrella".

Context històric i moviment artístic

Aquesta obra se situa en una època important de reflexió i innovació pictòrica. Un dels factors que inicià aquest canvi dues dècades abans va ser el descobriment i la generalització de la fotografia, que va fer que els pintors es replantegessin el seu paper i reflexionessin més enllà de la reproducció de la realitat. Iniciat en el realisme, i després del contacte amb els impressionistes i la pintura japonesa, Van Gogh investiga noves formes d'expressió mitjançant la força expressiva del color i la pinzellada capaç de penetrar en la realitat interna de les coses. Així, com Cézanne i Gauguin, va ser considerat postimpressionista, ja que, partint de l'impressionisme, arriba més enllà, potenciant la capacitat expressiva de la pintura.

Estètica, models i influències

El tractament del paisatge més enllà de la realitat externa havia estat iniciat per Friedrich (per exemple, Monjo a la vora del mar, 1808) i reprès per altres artistes com Millet, el pintor dels camps i de la vida tradicional. Van Gogh va influir posteriorment en els expressionistes, com Munch i els alemanys (Kirchner, Kokoshka, etc.), i es va convertir en una icona imprescindible de la modernitat cultural.