Anàlisi del poema Veles e Vents d'Ausiàs March: Significat i Context

Ausiàs March: Cavaller i Poeta Valencià

Ausiàs March, cavaller i poeta valencià de l'època medieval, abandona la tradició, així com Llull, de la poesia trobadoresca i la seva retòrica. Fa una meditació sobre l'home poeta disposat a parlar-nos de tot allò que ens obsessiona: l'amor, les relacions de l'home amb Déu, el patiment, el pecat i la virtut, i el que passa després de l'amor veritable.

Veles e Vents: Un Poema Emblemàtic

El poema titulat Veles e vents és el designat amb el número XLVI dels manuscrits de March. És un dels més coneguts i populars gràcies a l’adaptació musical que en va fer Raimon el 1969. Aquí apareixen reproduïdes les estrofes sobre les quals va basar la cançó, és a dir, la primera, segona, quarta i primera part de la cinquena, a més, és clar, de la tornada.

Estructura del Poema

El poema està format per set estrofes de versos decasíl·labs (4+6), d'art major, i rimen segons l’esquema ABBACDDCCDDC.

Temàtica i Context

Les tres primeres estrofes les dedica a descriure els esdeveniments externs als quals compara l’estat d’ànim que li produeix la falta d’amor de la dama. Aquest poema no està dedicat a cap de les dames en concret, sinó a la dama en general que practica el desamor. March va marcar diferències respecte als altres poetes coetanis europeus en el fet que situa les accions en paisatges reals i quotidians que fessin molt més intel·ligible al lector el gran drama pel qual passava l’amador.

La Tempesta Marítima com a Metàfora

La primera estrofa descriu una gran tempesta enmig de la mar, dominada pels vuit vents de la rosa dels vents.

Dels vuit, dos li van en contra (mestral i ponent) i quatre (xaloc, llevant, gregal i migjorn) li poden anar a favor si ho permet la tramuntana i, d’aquesta manera, aconseguir retornar a port. Aquí la semblança és entre la tempesta marítima fictícia i el desamor que pateix el poeta.

Encara, en la segona estrofa, recorre a la metàfora de la cassola bullint en el forn, per intensificar el daltabaix que representa la tempesta, tant la marítima com l’amorosa. La fúria de tot plegat és tan intensa i demolidora que «Els peixos xics i grossos correran / cap a buscar amagatalls secrets: / fugint del mar on són criats i fets, / sortosament a terra sortiran.» Així doncs, la tempesta tan terrible provoca accions incomprensibles als peixos, com ara sortir de la mar per poder viure, de la mateixa manera que provoca decisions fora de seny en l’amador.

A la tercera estrofa i en els quatre versos de la quarta, tracta de la pervivència de l’amor mentre hi ha vida. El poeta tem la mort perquè el farà absent de presència a l’estimada i, doncs, la seva voluntat ajudarà a la mort a colgar-lo, tard o d’hora, en l’oblit. Mentre que ell, obligat a morir, només enyorarà una cosa: poder veure la dama.

A la tornada es confirma el que ja ha dit: que l’amor, del que en sent més que en rep, acaba comparant el joc de desamor que manté la dama amb els jocs de daus, metàfora molt lligada a l’atzar.