Anàlisi del poema 'Vora la Mar' de Jacint Verdaguer: tema, estructura i romanticisme

Anàlisi del poema 'Vora la Mar' de Jacint Verdaguer

El poema que es comentarà és un poema escrit per Jacint Verdaguer, autor que podem situar al segle XIX, després d'haver passat els tres segles de decadència, on la llengua era abandonada. A partir del segle XIX, és quan s’inicia la Revolució Industrial i es configura la societat catalana, és a dir, es produeix un moviment de recuperació del prestigi de la llengua, anomenat Renaixença, reforçant-se amb el predomini del Romanticisme. La funció que té la Renaixença és la recuperació del concepte de pàtria, la llengua, la religió, la lírica...

L’autor d’aquest text, que com ja hem dit abans és Jacint Verdaguer, va néixer el 1845 a Folgueroles i va morir a Vallvidrera el 1902. Va ser fill de tres germans. Als 11 anys va haver d’ingressar al Seminari de Vic com a alumne extern per cursar-hi la carrera eclesiàstica. Quan tenia només 8 anys va participar als Jocs Florals, on va crear el català conjuntament amb la literatura moderna. Va obtenir dos premis i va poder comunicar-se amb grans professionals. Ell utilitzava una gran varietat temàtica, la corresponent a aquest segle, la religió, la pàtria..., una riquesa lingüística molt gran, sobretot elements relacionats amb la natura, com fa en aquest mateix poema. També podem dir que té una gran capacitat imaginativa i barreja elements cultes i populars.

Quan vivia a Can Tona va escriure L’Atlàntida i El Canigó, també basant-se en elements de la natura.

Aquest poema porta el títol de “VORA LA MAR”, i es va publicar dins del llibre “Flors del Calvari”, que va ser publicat el 1896, tot i que va ser escrit el 1883 mentre estava a Can Tona.

El tema principal d’aquest poema és la reflexió desenganyada del poeta davant la poesia, mostrant-nos que la seva vivència personal és caduca, que té un final, és a dir, que algun dia acaba en l'oblit. I en aquest poema vol reclamar un ideal poètic amb vocació de transcendència, per això porta aquest títol.

El poema consta de 10 estrofes de 4 versos decasíl·labs i hexasíl·labs, amb rima consonant encadenada i d’art major els senars i menor els parells, i la seva estructura és 10A 6b 10A 6b / 10C 6d 10C 6d.

Podem dividir el poema en 3 parts. La primera part constaria de les tres primeres estrofes. En aquesta part podem observar com l’autor parla en present. Aquí l’autor fa la descripció de l'ambient on ell mateix es troba, fent servir aspectes de la natura i fent servir metàfores com ara “mirall de les estrelles” o bé “somnis que són morts”, i també podem observar una anàfora entre el vers 6 i 7. A la primera estrofa ens fa la descripció d’aquest paisatge, a la segona estrofa concretament ens fa saber que ell se sent identificat amb la natura que observa. I a la tercera ens fa saber que es produirà una correlació metafòrica entre elements de la natura i les seves vivències, així passant del paisatge exterior a l'interior, els seus sentiments.

També podem observar com en aquestes tres primeres estrofes apareixen conceptes sobre el romanticisme com ara que crea un ideal a través de la poesia. Aquest ideal ens mostra com l’autor es vol refugiar de la destrucció. I la contemplació del paisatge que incita a l’autor a la meditació. La segona part consta de les següents quatre estrofes. Ara la veu és en passat. En aquest cas podem veure que l’autor utilitza aquest passat per descriure els seus sentiments, emocions, i els fets que tenen a veure amb el seu passat, encara fent servir el mateix símbol, el mar. A la 4a estrofa concretament, ens compara uns castells que s’esborren de la platja molt ràpid, és a dir, que tenen una vida curta, com els seus somnis. A la cinquena, vol transmetre la idea de caducitat, comparant unes petxines que surten i tornen a entrar sense que ningú les recordi, com els seus somnis. A la 6a estrofa, compara uns vaixells que només sortir a navegar s’enfonsen com els seus poemes, que són caducs, adonant-se així de la caducitat de totes les coses que l’envolten, que ell va intentar canviar creant amb els seus poemes, que són caducs. El que pretenia l’autor era a través de la creació poètica construir un ideal on pogués aturar el temps i eternitzar-se, però descobreix que ha estat inútil i s’adona que tot té caducitat. A l'estrofa 7, el que fa és concretar les idees i el pensament, fent una comparació d’un cop de vent que arrenca l’olor de les flors igual que s’emporta els seus pensaments. Podem veure que apareixen conceptes sobre el romanticisme, com ara la reflexió de l’autor sobre el pas del temps, sobre la caducitat de les coses, sobre el no res, sobre la eternitat i l’estat d’ànim que té. Compara la seva tragèdia amb una flor, que el vent s’endú la seva essència. També consta d'una onomatopeia: !ai!. I sabem que tota la segona part està composta per metàfores.

Per acabar, l'última part consta de les tres últimes estrofes. Aquí retorna la veu al present, encara que fa servir el futur per expressar la seva incertesa. A l’estrofa 8, es fa preguntes retòriques que fan evident el seu desengany, adonant-se que la poesia com a vivència personal li falla per la seva caducitat i el poeta el que necessita és un ideal poeta on pugui eternitzar. A la penúltima, es pot veure amb la pregunta retòrica que consta, la crisi del poeta. I per acabar, l’última estrofa, l'escriu gràcies a la seva fe a la seva creença, ell ho donava tot per perdut, fins que pensa que amagar-se en la seva poesia no li serveix, és a dir, ara aquesta última estrofa és serena, ja no es troba a la platja sinó al cel i l'escriurà amb estels.

Per acabar podem dir que també apareixen conceptes del romanticisme, com ara el sentiment de desengany que apareix en les estrofes 8 i 9, i el sentiment de soledat, que apareix a l'última.